[somiatruites]

tot iniciant el 2010

2010-01-01T16:07:00.003+01:00

Hi ha instants en la meva vida que envejo no tenir la fluïdesa i astúcia verbal d'immortals com en Martí i Pol per descriure amb paraules breus i intenses moments i instants com el que acabo de viure: copa de vi blanc en mà, tota tipa després d'un íntim i meravellós dinar... fumejant a l’altra, una cigarreta sentint l’escalfor del sol d’un u de gener d'any nou donant contrast i color a capriciosos cabells que es delecten tot ballant un dolç vals amb la suau ventada del meu estimat mediterrani... sento, per fi, com el cor es relaxa, em deixa reposar dels mals de cap i batega lentament, pausada i dolçament, tot observant dues ànimes a les que estimo amb bogeria.

Gràcies 2009.

Benvolgut 2010: siguis bo i ajuda’m a ser millor per gaudir de la pau de l’esperit.

per què som com som?

2009-12-08T20:42:00.004+01:00

Avui comencem a saber, per fi, perquè som com som. Una de les primeres coses que hem descobert - fa no gens menys que 400 anys, però com si no- és que ni el planeta ni nosaltres mateixos som el centre de l'univers. Caminem pujats a 250 km per segon en un planeta d'una estrella mitjana en la part exterior d'una dels bilions de galàxies existents. I, no obstant, quantes persones continuen creient-se el centre del món?

pàgina 13 i 14 del llibre Per què som com som? d'Eduard Punset

La Dignitat de Catalunya

2009-11-28T08:50:00.005+01:00

òbviament jo també em sumo a l'Editorial dels diaris catalans i demano, i prego, a les forces polítiques catalanes que vagin a una vetllant per tots i totes nosaltres!

La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

avui 12 de novembre de 2009 ja en fa 5 que dura...

2009-11-12T19:19:00.003+01:00

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.

- Martí i Pol -

(x tu)

Parlant la gent s'entén?

2009-10-30T20:44:00.002+01:00

La galeria
text de David Pujol i Fabrellas
EL PUNT, divendres 30 d'octubre de 2009

Estic totalment d'acord amb la tesi de Joan Fuster: parlant, en general, la gent s'entén molt poc. La manera habitual d'entendre's és parlant, això és veritat, però com que el nombre de garlaires és molt superior al nombre de conversadors, les coses no són tan fàcils com semblen a primer cop d'ull. Fuster situa el nombre ideal de persones per a menar una bona conversa en quatre o cinc. El trio el troba un pèl eixut. Fins al sextet o al septet la creu possible, la conversa, però amb més de sis o set ja troba que es fa difícil de mantenir perquè la dispersió s'hi sobreposa i, en aquest cas, ja valdria més que, en lloc d'enraonar, es cantés. La quota exacta coincideix, doncs, si fa no fa, amb els membres que formen el ple de molts ajuntaments petits. De cinc a set és el nombre ideal de persones per a conversar, per a discutir, per a parlar de veres, per assentir o dissentir amb alts nivells de claredat i d'intel·ligència: ni més que les Gràcies ni menys que les Muses, o sigui entre tres i nou. Amb aquests números no es té, segons explica Fuster, ni el destorb d'una intimitat massa opressiva ni el maremàgnum confús de la petita multitud, que no permeten conversar, en el sentit més noble de la paraula. És el nombre ideal per expressar arguments, perquè cadascú pugui convèncer –no només vèncer– l'altre de les seves raons, que és evident que tothom en té una mica, sempre, de raó. Però no, les coses, per desgràcia de tots, no són així. Amb tants anys de democràcia, no hem guanyat encara la batalla del diàleg serè i constructiu. Guanya sempre el grup que pot aixecar més dits, és clar, però les raons dels altres és millor ni escoltar-les. Molesten. Fan nosa. Són enormement emprenyadores. Res de conversa: o amb tu, o contra tu. I després alguns s'estranyen que, entre la població, cada vegada hi hagi més desafecció política...

Darrera actualització ( Divendres, 30 d'octubre del 2009 02:00 )

Viure a Girona

2009-10-30T20:32:00.005+01:00

foto: Fèlix Xunclà extreta de: "Pedres de Girona" http://www.pedresdegirona.com/

(volia posar l'enllaç a Diari de Girona però no he estat capaç d'ensortir-me ni amb el seu buscador ni amb la seva hemeretoca, per tant, l'extrec directament del bloc de l'autor: http://quimcurbet.blogspot.com):

De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres.

Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, cauran en un buit infinit.

A finals d’octubre Girona és com una fruita madura a punt de caure de les branques del calendari. Pels seus carrers hi flueix gent de tot arreu, fins i tot d’indrets inexistents, de països inventats només per poder venir, ni que sigui per unes hores, a les Fires de Girona. Sota els porxos de les places hi flota una sentor de castanyes i de regalèssia, de xuxo i de salsitxa. Els nens ploren, els pares criden, les mares miren cap el cel i el venedor de globus n’ofereix un de nou al nen perquè el deixi anar darrere de l’altre i es completi d’aquesta manera el cicle de la vida.

Girona és una manera de viure, és una manera d’estar viu però també d’estar mort. A Girona el concepte d’immortalitat hi voleia com un domàs durant els dies de la festa, fins l’endemà de Tots Sants que es reverencia a tots els difunts i s’accepta que, de la mateixa manera que tot té un principi també tot té un final. Girona, com totes les ciutats, va néixer un dia en una cruïlla de la història i morirà de la mateixa manera que moren totes les construccions dels homes, però mentrestant el gironins anirem cada any de Fires, sota els arbres de la Devesa, amb la mirada perduda dels que estan condemnats, de per vida, a estimar una ciutat de pedra.

1km/hora

2009-10-30T20:28:00.002+01:00

La nova llei de trànsit no castigarà els que vagin 1Km/h per sobre de la velocitat màxima

Xesco Boix

2009-10-11T19:39:00.003+01:00

Estima, Estima de Xesco Boix

(em sap greu però no l'he trobat a la xarxa...)

Estima, estima, que això mai no fa mal,
mai no fa mal, mai no fa mal.
Estima, estima, que això mai no fa mal;
és un remei com cal. (Tornada)

Qui molt abraça poc estreny
qui no s'atura arriba lluny,
gota i gota sempre han fet un gorg
qui tot ho vol to ho perd.

Mai no és tard si el cor és jove;
aquell qui busca, sovint troba,
així m'agrada, m'agrada la gent:
les mans fredes i el cor calent.

De mica en mica s'omple la pica,
aquesta campana pica i repica.
Pica i repica, repica ben fort:
esbotzar l'absurd fins deixar-lo mort.

Noia de porcellana de Pau Riba

2009-10-11T19:32:00.000+01:00

condició: DONA

2009-10-11T09:48:00.002+01:00

Poema Y Dios Me Hizo Mujer de Gioconda Belli

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Enveja

2009-10-11T09:30:00.002+01:00

ENVEJA

Text d'AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Publicat a Diari de Girona el proppassat dia 7 d'octubre de 2009, si no recordo malament.

Si la fe mou muntanyes, l'enveja rebenta serralades. El mot enveja vé del llatí, "invidia", del verb "videre" (veure) amb el prefix "in" ("no, cap, vers"), de tal manera que "envidia" significa "no voler veure bé o mirar de forma esbiaxada i malèvola". L'enveja no et deixa veure la realitat tal com és, impedeix reconèixer els mèrits dels altres, la bondat de les seves accions, el seu talent i art. És un filtre perceptiu falsificador de la realitat que fa antipàtic tot allò que hom li desagrada. L'enveja és el desig de posseir tot allò que té un altre, sigui diners, patrimoni, talent, intel·ligència, poder etc.

És un tema molt discutit pels filòsofs. Plató teoritza sobre l'enveja en el diàleg El Filebo en el qual Sòcrates, el protagonista, mostra les dificultats per copsar com determinats individus poden alegrar-se amb el dolor i la tristesa dels altres; igualment ho faran Aristòtil, sant Tomàs i el mateix Unamuno. És soprenent que aquesta afecció de l'ànima sigui tan comuna i com és possible que el sofriment en uns produexi satisfacció en uns altres. Els pensadors influïts per l'ètica socràtica tan ingènua són uns bons jans, ja que Sócrates creia que l'home savi està determinat a fer el bé i mai no farà el mal.

La religió catòlica considera l'enveja com un pecat capital i "capital" vol dir que no ho és per la magnitud del pecat si no perquè en dóna origen a molts d'altres. Per enveja es roba, es defrauda, fins es mata. Altres vicis com l'alcoholisme o el tabaquisme es poden practicar en la intimitat sense fer mal a terceres persones; l'enveja necessita una víctima, s'executa en un altre i aquesta és la cara més funesta ja que sempre va contra el proïsme, no al mateix subjecte. És doncs l'enveja la mare de molts altres defectes.

L'enveja és el gran esport nacional. Res causa més satisfacció en els necis que veure com s'estrellen les persones. La gent que s'alegra amb les desgràcies alienes és la pitjor de totes, és mala gent. Alguns artistes i escriptors per fer-se perdonar fins han simulat falses malalties o desgavells familiars i algun d'ells ha deixat constància escrita que aquestes mentides figuraven ser una solució per no ser envejats ni odiats. Es diu "enveja sana" davant dels triomfs d'algú; no m'ho he cregut mai, l'he vist malsana i no s'edulcorava amb l'adjectiu "sana". L'enveja corca sempre les carns de l'ànima. Fa molts anys ja vaig escriure sobre aquest tema i ara hi torno perquè la crisi ha desvetllat el monstre de l'enveja col·lectiva. Quan tothom prospera i les coses van bé, l'enveja social minva o es dissimula, ara en canvi quan s'entra en un període de recessió es dispara.

A l'illa de Formentera un costum ara en desuetud consistia a penjar sota els porxos de la casa els talls de xulla blanca, les llenques de carn magra salada de porc i les sobrassades per suscitar l'enveja dels veïns. Un distintiu d'abundància. Tanmateix en qualsevol comunitat els pinxos han procurat sempre mostrar en públic un estatus de superioritat per provocar l'enveja amb el vestit i amb joies. Tant en les societats més riques com en les més pobres algunes persones han cercat signes visiblement externs per sobresortir. Volien ser envejats i si ho aconseguien se sentien satisfets.

"Morir-se d'enveja", "menjar-se l'enveja", "si l'enveja fos tinya, quants de tinyosos hi hauria". Bertrand Russell sostenia que l'enveja és un dels aspectes més ruïns de la naturalesa humana i una de les causes més potents d'infelicitat ja que qui la pateix alimenta el desig de fer mal a altres. El primer assassinat és per enveja, Caïmn matà Abel per gelosia, per enveja.
Sortosament en el meu trajecte vital no m'he creuat amb grans envejosos. O potser eren tan bons que no me'n vaig adonar i m'han perjudicat sense saber-ho. L'enveja es respira arreu. Moltes accions perverses descansen sobre un jaç d'enveja. A la gent li agrada arruïnar el famós i la pura enveja és el motor que engrexina molts programes escombraria televisius: el públic contempla gratament com trinxen el famós.

L'enveja és una malatia psicològica incurable, perque l'envejós mai no ho reconeix davant dels altres sinó que s'ho nega a ell mateix. De cap manera ho accepta. La dependència unidireccional de l'envejós respecte a l'envejat fins perdura després la mort de l'envejat. Les armes més freqüents de l'envejós són la mentida i la difamació, inventar-se falòrnies per desacreditar al subjecte de la seva enveja. Donar-li mala fama social perquè caigui en desgràcia col·lectiva. Sovint després de dir mil pestes contra una persona, insinua que encara en sap moltes més coses però les calla per no fer-li més mal. El perfecte envejós sap construir un discurs hipercrític, creatiu, ben estructurat i ?raonat que fins sembla vertader per la seva exactitud i precisió i si no li funciona pot anar més enllà: a la destrucció física de la persona envejada. Un fantasma recorre el món des que és món: l'enveja.

La diada: 11 de setembre

2009-09-11T08:46:00.003+01:00

1. Senyera de quatre pals
duen els armorials.

2. Quatre barres en vermell,
cinc de color grog rovell.

3. Faixes a l' horitzontal
si la hisseu amunt, com cal.

4. Nostra senyera nasqué
del comte Jofre o Guifré.

5. I fou un drama molt viu.
La llegenda així ens ho diu:

6. El Pilós està ferit,
la sang brolla del seu pit.

7. El rei Carles quan ho sap
al seu pavelló fa cap.

8. Un gest màgic amb els dits
i de cop som engrandits.

9. D'aleshores fins ençà
és l'emblema català.

10. Que als Països Catalans
ens uneix i ens fa germans.

11. A Sicília i a Aragó,
la tenen per extensió.

12. Nostra ensenya catalana,
honorem-la com Déu mana.

13. Guardem-la a la calaixera,
però lluïm-la a la primera.

14. Com vam fer-ho a Montserrat
deixant el "Gorro" tapat.

15. O al sant temple d'en Gaudí
on es va veure un matí.

16. Mil nou-cents setanta-sis
va ser la llum de l'encís.

17. Molts milers de catalans
la portàvem a les mans.

18. I anàvem amunt i avall,
com ho canta en Maragall.

19. Quan fa festa la nació
la pengem molts al balcó.

20. Per Sant Jordi o la Diada,
la duu tota una gentada.

21. Els castellers, la senyera,
la llueixen per cimera.

22. Amb la senyera estelada,
somiem la nova albada.

23. Un país amb llibertat,
una brillant heretat.

24. Seguim, doncs, tots la senyera!
I endavant, mai endarrere!

Text 2005:
Ramon Cuéllar / Joan Vilamala

avui fa 46 anys del "I have a dream"

2009-08-28T08:30:00.003+01:00

delivered 28 August 1963, at the Lincoln Memorial, Washington D.C.

I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.

Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand today, signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.

But one hundred years later, the Negro still is not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languished in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. And so we've come here today to dramatize a shameful condition.

In a sense we've come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the Declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men, yes, black men as well as white men, would be guaranteed the "unalienable Rights" of "Life, Liberty and the pursuit of Happiness." It is obvious today that America has defaulted on this promissory note, insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check, a check which has come back marked "insufficient funds."

But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. And so, we've come to cash this check, a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice.

We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of Now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to make real the promises of democracy. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice a reality for all of God's children.

It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end, but a beginning. And those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. And there will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.

But there is something that I must say to my people, who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice: In the process of gaining our rightful place, we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again, we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.

The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny. And they have come to realize that their freedom is inextricably bound to our freedom.

We cannot walk alone.

And as we walk, we must make the pledge that we shall always march ahead.

We cannot turn back.

There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as the Negro is the victim of the unspeakable horrors of police brutality. We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as the negro's basic mobility is from a smaller ghetto to a larger one. We can never be satisfied as long as our children are stripped of their self-hood and robbed of their dignity by signs stating: "For Whites Only." We cannot be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied, and we will not be satisfied until "justice rolls down like waters, and righteousness like a mighty stream."

I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow jail cells. And some of you have come from areas where your quest -- quest for freedom left you battered by the storms of persecution and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive. Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to South Carolina, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed.

Let us not wallow in the valley of despair, I say to you today, my friends.

And so even though we face the difficulties of today and tomorrow, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.

I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: "We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal."

I have a dream that one day on the red hills of Georgia, the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit down together at the table of brotherhood.

I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.

I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.

I have a dream today!

I have a dream that one day, down in Alabama, with its vicious racists, with its governor having his lips dripping with the words of "interposition" and "nullification" -- one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.

I have a dream today!

I have a dream that one day every valley shall be exalted, and every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight; "and the glory of the Lord shall be revealed and all flesh shall see it together."

This is our hope, and this is the faith that I go back to the South with.

With this faith, we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith, we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith, we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day.

And this will be the day -- this will be the day when all of God's children will be able to sing with new meaning:

My country 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing.

Land where my fathers died, land of the Pilgrim's pride,

From every mountainside, let freedom ring!

And if America is to be a great nation, this must become true.

And so let freedom ring from the prodigious hilltops of New Hampshire.

Let freedom ring from the mighty mountains of New York.

Let freedom ring from the heightening Alleghenies of Pennsylvania.

Let freedom ring from the snow-capped Rockies of Colorado.

Let freedom ring from the curvaceous slopes of California.

But not only that:

Let freedom ring from Stone Mountain of Georgia.

Let freedom ring from Lookout Mountain of Tennessee.

Let freedom ring from every hill and molehill of Mississippi.

From every mountainside, let freedom ring.

And when this happens, when we allow freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual:

Free at last! Free at last!

Thank God Almighty, we are free at last!

de set en set - frustracions - martí ayats

2009-08-13T13:48:00.006+01:00

Publicat a EL PUNT dilluns, 10 d'agost de 2009

de set en set
Frustracions
de Martí Ayats

Les frustracions, com els pecats, no se solen confessar. Les venials, encara, però les capitals, les que ens fan de llast, les que han marcat la cartografia d'una vida, ja és més difícil. I és una llàstima, especialment per a qui la manté amagada. Perquè no descobrir-la, no airejar-la, no compartir-la és l'equivalent a anar alimentant cada dia una petita bestiola que passa de dominada a dominadora, fins al punt que es transmuta de presonera a carcellera. Llavors està gairebé tot perdut, perquè costa molt redreçar una situació en la qual el desengany és l'única direcció que marca la brúixola. Coure tot això, a foc lent, pot derivar en el fet que l'afectat es consumeixi per dintre, provocant desorientació i un silenciós i inexorable procés d'anorreament, amb l'autoconvenciment que cada dia que passa l'èxit és més inabastable. O també pot derivar en una explosió en què aquesta sensació de derrota es vulgui expandir, a través de les actituds, i encomanar-la a com més gent millor, obstaculitzant i privant, en la mesura que es pugui, el camí dels altres cap a la realització.

"Hi ha l'opció que provoca un dolor proporcional al temps que fa que s'arrossega aquesta frustració: compartir-la, explicar-la, buscar ajuda, solucions"

Finalment, també hi ha l'opció que provoca un dolor proporcional al temps que fa que s'arrossega aquesta frustració: compartir-la, explicar-la, buscar ajuda, solucions. Però per fer-ho s'ha de ser valent. Molt valent, perquè treure a passejar aquests fracassos vitals és passar d'anar amb armadura a lliurar el nostre ADN, un material sensible que requereix triar bé en mans de qui el dipositem per buscar l'ajuda que necessitem. És per això que el millor remei per curar-se d'una frustració és haver cultivat amistats duradores, sinceres i desinteressades.

fotografia de Chema Madoz

Qualsevol nit pot sortir el sol

2009-07-13T17:54:00.006+01:00

Fa una nit clara i tranquil·la,

hi ha una lluna que fa llum.

Els convidats van arribant

i van omplint tota la cas

de color i de perfums.

Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,

als tres porquets,

al gos Snoopy i al seu secretari l'Emili

i en Simbda,

l'Ali Babà i Gulliver.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu

de les tristors en farem fum.

A casa meva és casa vostra,

si és que hi ha casa d'algú.

Hola Jaimito! Donya Urraca!

En Carpanta i Barba-azul,

Frankestein i l'hom llop,

el compte Dràcula i Tarzan,

la mona Xita i Peter Pan.

La senyoreta Marieta de l'ull viu

ve amb un soldat.

Els Reis d'Orient, Papà Noël,

el Pato Donald i Pascual.

La Pepa maca i Superman.

Bona nit senyor King Kong,

senyor Astèrix i Taxi Key,

Roberto Alcázar i Pedrín,

l'Home del sac i en Patufet,

senyor Charlot i Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos,

agafada del bracet,

hi ha la dona que ve en globus,

la família Ulises

i el capitán Trueno amb patinet.

A les dotze han arribat

la fada bona i Ventafocs

en Tom i Jerry, la Bruixa Calixta,

Bambi i Mobby Dick,

i l'emperadriu Sissí.

Mortadelo i Filemó

i Guillem Brown i Guillem Tel

la caputxeta vermelleta

el llop ferotge,

el caganer, Cocoliso i Popeie.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.

Ara ja no hi falta ningú,

o potser sí, ja me n'adono que tant sol

hi faltes tu...

També pots verni si vols.

T'esperem, hi ha lloc per tots.

El temps no compta ni l'espai...

Qualsevol nit pot sortir el sol

Emil Cioran

2009-07-10T12:47:00.003+01:00

Sempre tenim la impressió que podríem fer millor el que fan els altres, però mai la tenim del que fem nosaltres.

Emil Cioran, filòsof romanès

Bike Africa 2009 - l'altre TOUR

2009-07-08T18:10:00.003+01:00

us transcic un mail que m'acaben d'enviar:

"hola a tots, volia donar a conèixer un web que estan creant uns amics d'Irlanda per recaptar fons i ajudar a tants que ho necessiten... se'ls ha acudit CREUAR ÀFRICA (de nord a sud) EN BICICLETA, la web explica el projecte i tot el que va succeint, us demano doneu un cop d'ull, col·laboreu en el que pogueu o ho feu arribar a qui creiue més oportú. l'adreça és:

http://www.bikeafrica2009.com/

moltes gràcies, una forta abraçada i recordeu que... "en aquest vida, tot el que no es dona es perd, Marta Torres"

La cultura de l'hospitalitat de Fernando Sabater

2009-07-07T21:03:00.005+01:00

us deixo uns fragments d'un article que va publicar ja fa molts i molts anys, crec que el 1998, a EL PAÍS Semanal Fernando Sabater titulat "La cultura de la hospitalidad"... que vagi de gust (m'he permés la llicència de traduir-ho al català):

"De vegades sol dir-se que totes les cultures són igualment vàlides i que no hi ha unes millores que altres. Crec que no és veritat. Una cultura és tan millor quant més capaç d'assumir llengües, tradicions i respostes diferents als innumerables problemes de la vida en comunitat. La cultura que inclou és superior en civilització a la que exclou; la cultura que resepcte i comprèn em sembla més elevada que la que viola, mutila i sent hostilitat davant allò diferent; la cultura en la que conviuen formes plurals d'estimar, resar, raonar o cantar té una primacia sobre la que s'atrinxera en allò unànim i confon l'armonia amb l'uniformitat.

Cada cultura és en potència totes les cultures perquè brolla d'una humanitat comú que s'expressa de mil maneres, però que comparteix sempre l'essencial. I, per tant, la cultura més humana és la més hospitalària amb la diversitats dels homes i les dones, que són semblants en les seves necessitats i han de ser iguals en els seus drets de ciutadania per a què articulin les seves vides en una polifonia enriquidora, sugestiva. La cultura que converteix l'hospitalitat per a tots i obté la seva força col·lectiva de l'armonització d'allò divers és millor que la tribu tancada en un model únic dictat per la supèrvia d'uns pocs"

arrisca't!

2009-06-25T12:04:00.003+01:00

Arrisca't! Arrisca't a tot! No et preocupis del que pensin els altres,

d'aquelles veus. Fes el més difícil que et passi pel cap.

Actua per tu mateixa. Enfronta't amb al veritat.

Katherine Mansfield

gràcies!

2009-06-23T20:40:00.002+01:00

IRAN

2009-06-23T20:33:00.003+01:00

la força de la persistència

2009-06-14T21:05:00.005+01:00

Pere Tubert va ser membre fundacional de Mifas i és l'actual president. Foto: LLUÍS SERRAT.

«A Mifas no fem favors: ens autoajudem»
El grup Minusvàlids Físics Associats enguany celebra el 30è aniversari i prepara un pla estratègic per garantir el futur de l'entitat. El seu president creu que al nostre país es fan moltes lleis que no compleix ni tan sols la pròpia administració

Amb Pere Tubert no ens havíem vist des que tots dos anàvem als germans de La Salle de Cassà. Aleshores ja havia de caminar ajudat de dos bastons i era l'únic nen del col·legi en aquesta situació. La seva infància no deu haver estat fàcil, com tampoc no ho és ara el dia a dia. Però Tubert està impregnat d'un sentit de l'humor molt càustic que el porta a fer declaracions singulars. «Nosaltres, ja ens portem la cadira de casa», diu, per exemple. O bé, fent broma de la seva situació de discapacitat: «Vaig començar sent un invàlid, després minusvàlid, ara discapacitat físic; però jo estic tarat!»

Des que es va fundar el grup Mifas, l'entitat ha treballat per disposar d'espais per atendre els associats amb més dificultats motrius, i també per trobar sortides laborals per a les persones que presenten alguna discapacitat. Avui Mifas dóna feina a 368 persones i mou un pressupost anual d'uns nou milions d'euros. Des de l'associació també es treballa per la integració laboral dins l'empresa ordinària. La filosofia de Pere Tubert es resumeix en una frase: «Aquí no fem favors, sinó que ens autoajudem.»

–Quin és l'origen de tot plegat?
–«L'any 1979 un grup de persones amb problemes de discapacitat vam fundar Mifas. Funcionem a través d'assemblees comarcals que nomenen compromissaris que es reuneixen periòdicament i d'aquí surt una junta per cada quatre anys.»

–Així, vostè és membre fundador i encara president?
–«Dec ser el més burro! Vaja, tampoc no he estat sempre president. Potser sí que Mifas ha quedat un xic anquilosat. Com que enguany fem 30 anys, estem preparant un pla estratègic quadriennal 2009-2013 per encarar el futur i facilitar-ne la renovació.»

–Com s'ho fan perquè els surtin els comptes?
–«Tenim un número important de socis –gairebé 3.000–, la plantilla de treballadors i un patrimoni considerable, ja que tots els edificis on estem són propietat de Mifas. L'entitat ha anat pujant a poc a poquet i sempre hem consolidat les coses abans de fer-ne de noves.»

–Què opina de la llei de dependència?
–«En fan molta publicita, però en la pràctica no hi estan apostant gens. Hi ha una frenada molt important i patirem molt. La llei d'integració del minusvàlid del 1982 no s'ha arribat a complir mai del tot, i ara em temo que amb la llei de dependència, que és del 2007, passarà el mateix.»

–No el veig gaire content amb l'administració?
–«L'administració fa servir la crisi per dir que tots ens hem d'ajustar el cinturó. Però les persones que sempre l'han portat ajustat ja no poden ajustar-se'l més i hem de reivindicar que es compleixin les expectatives al 100%. A nosaltres no se'ns pot dir que estem en època de crisi.»

–Fa poc va signar un conveni amb l'Ajuntament de Palafrugell, i una barrera arquitectònica li va impedir pujar fins a la taula.
–«Sí. Això sol passar cada dia. Es tractava d'un conveni per a les activitats pels associats de la població, que puja a 1.500 euros. Intentem fer acords amb els municipis, tot i que ha de quedar clar que les residències estan obertes a la gent de totes les comarques gironines.»

–No es cansen de denunciar els incompliments de la llei de barreres arquitectòniques?
–«Estem en un país on es fan moltes lleis, i les lleis es fan per incomplir-les! Se sobreposa l'una a l'altra i es deixen de complir. La llei de barreres arquitectòniques no es compleix. Hi ha un cas simptomàtic a Figueres: fa uns tres anys van traslladar els serveis socials a un altre local que incompleix la normativa d'accessibilitat. Avui encara no estan adaptats, tot i que ha canviat el color polític de l'Ajuntament. No aconseguim que la pròpia administració compleixi la llei!»

–Doncs miri que fa anys que se'n parla.

–«El 1991 es va aprovar el codi d'accessibilitat de Catalunya que donava 15 anys a les administracions per regularitzar-se, és a dir, que havien d'executar els plans especials per suprimir les barreres arquitectòniques a les vies públiques, els parcs i els espais d'ús públic. El 2006 ningú no se'n va recordar, que s'acabava el termini. El codi s'ha fet vell però no s'ha complert. Una nova llei tapa la vella per dir que compliran la nova i tornem a començar.»

–I el transport públic?
–«Només un exemple: un noi de Llagostera que estudia a Girona i que ha d'avisar i concretar a quina hora passarà l'autobús amb plataforma perquè pugui desplaçar-se. Després de 18 anys que va entrar en vigor la llei no és obligatori que l'autobús estigui adaptat.»

–El desembre del 2006 es va acabar el termini de quinze anys que tenien els ajuntaments per executar els plans de supressió de barreres arquitectòniques i em diu que no s'ha fet gaire res?
–«Alguna cosa sí. Sóc membre de la comissió de supressió de barreres arquitectòniques de la Generalitat. Els ajuntaments grans ho tenen fet, però la majoria dels petits encara no. No s'ha complert mai la llei, ni abans ni ara.»

–I la Generalitat no ho hauria de controlar?
–«No se sap quins ajuntaments han complert el pla i quins no. Que nosaltres coneguem, no es disposa de cap cens sobre l'estat de la qüestió, ni tampoc el grau de compliment. A més, la llei pre-veia la creació d'un fons destinat a subvencionar els ajuntaments per dur a terme les reformes, i tampoc no s'ha complert.»

–Però Mifas ha aconseguit moltes coses. N'ha d'estar satisfet, no?
–«Passaré a la història com l'imbècil que va lluitar tota la seva vida perquè li adaptessin l'entrada de casa seva. Tinc 56 anys i encara no està adaptada, i vaig contraure la poliomielitis als 4 anys! Tota la vida lluitant i no hauré aconseguit que adaptessin les voreres de casa meva. He aconseguit una merda! I encara diran que era un bon noi... Però que no em posin pas una medalla!»

–Va ser víctima de poliomielitis, una malaltia que aquí ara està eradicada.
–«Sí. Però hi ha molts països que encara no han universalitzat la vacuna i es donen casos de nens del segle XXI que pateixen la malaltia quan aquí els últims vam ser la gent nascuda la dècada dels 50 del segle passat. És molt important el control sanitari de vacunació a les persones que arriben i fer vacunar totes aquelles persones que no ho estan. És una vergonya que la pòlio no estigui eradicada.»

–Els nous discapacitats que acudeixen a l'entitat provenen bàsicament dels accidents de trànsit, no?
–«Sí. Ara, hi ha més accidents de trànsit greus: tetraplegies, afectats a la medul·la, traumatismes cranioencefàlics, gent amb malalties neurològiques (distròfies musculars)... Cada cop és més difícil separar les discapacitats i cada dia és més complex abordar els casos que ens vénen, ja que hi ha moltes derivacions psíquiques o mentals. En canvi, val a dir que ara hi ha pròtesis molt bones.»

–Com s'ho faria l'administració si no existís una entitat com la vostra?
–«L'administració estaria més tranquil·la, en principi. Nosaltres no som permissius amb l'administració. Quan cal, negociem. Ens aquests moments està incomplint les perspectives. Però cap moment no ha estat bo, ni abans amb el govern de CiU, ni avui amb el tripartit. Ara mateix s'han retallat les pensions de grans invalideses, amb la connivència de tots els partits polítics i no s'ha explicat, ni ningú no ho ha denunciat. I no se'ns va consultar a les entitats. I no és cap estalvi per a la Seguretat Social o en tot cas s'estalvien molt pocs diners. Ah!, i els bastons no hi entren, a la Seguretat Social! Hi ha polítiques progressistes com el canvi de sexe, però entenc que ha d'haver-hi prioritats. Ningú no es coix per gust. Tots els col·lectius tenen drets i només faltaria, però no per tenir-ne els uns, n'han de treure dels altres, que precisament no n'anem sobrats.»

–Com ha evolucionat la reclamació de la Plataforma Catalana de Discapacitats que demanava que els ajuts socials desgravin?
–«Les prestacions acaben representant un ingrés i nosaltres demanem que no gravin l'IVA. Encara no n'estem exempts. Per exemple, els bastons tenen el 4% d'IVA.»

–I l'adaptació de llocs com ara bars i restaurants?
–«S'hi va avançant i es fa força cosa, perquè a Europa això està molt més desenvolupat i és una demanda que hi ha. Estem col·laborant amb el Patronat de Turisme i amb la Diputació de Girona perquè hi ha molta gent que aposta a poder oferir activitats turístiques adaptades (vol sense motor, paracaigudisme, golf, esquí, vela, submarinisme, bicicletes adaptades, etc.); s'han de donar a conèixer, perquè hi ha un potencial turístic molt important. De gent amb problemes d'accessibilitat, n'hi ha molta i nosaltres tenim unes comarques molt accessibles que es podrien explotar molt més. Ja s'han adaptat habitacions d'hotels i taxis i alguns transports públics, i es pot fer una oferta clara a les persones amb discapacitat.»

–I el projecte amb l'Institut Guttmann per fer un centre de neurorehabilitació a Girona ?
–«Sóc patró de l'Institut Guttman i vicepresident del seu consell social. Fa temps que demanem que tingui algun centre a Girona, perquè la gent que ha de fer recuperació no s'hagi de desplaçar a Barcelona. Però a causa de la crisi tot està parat. Falta finançament i n'estem parlant amb el Departament de Sanitat, però no avancem.»

–Com els afecta la crisi? Ara els deu costar més trobar feina als seus associats?
–«Ens costa més col·locar gent al mercat de treball. I ens afecten les subvencions, perquè cada vegada més l'administració és més lenta a l'hora de pagar per les persones ateses. Tot i això, no hem reduït personal a les empreses que gestionem.»

–Què opina de grups propers a Mifas, com és el cas de l'equip que s'ha format entorn de la revista Atípic i que han dirigit les seves activitats cap a projectes solidaris internacionals?
–«Són persones associades a Mifas, però que tenen uns objectius i unes inquietuds que van més enllà de l'entitat, com per exemple la campanya que han fet per portar cadires de rodes a Cuba.»

–Com és que hi ha qui fa un ús fraudulent de les targetes d'aparcament a places reservades a minusvàlids?
–«És un abús i està molt mal fet. Hi ha una falta de control per part dels agents de l'autoritat i de l'administració. Se'ls hauria de sancionar per falsificació o ús indegut de document públic, i no se'ls ha de sancionar per una altra història. Tampoc no sóc partidari que hi hagi un excés de places reservades. S'ha d'anar molt en compte a qui es dóna la targeta.»

no m'ho puc creure!

2009-05-22T15:17:00.002+01:00

Il cavalieri?!

Il cavalieri di merda!

No tinc temps

2009-04-02T15:46:00.002+01:00

A cavall de dos llocs, despullat vers el món,

esquivant decisions, somiant que perdo avions

No tinc esma per a res, tants anys i només he après

que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

Em convides a dinar i a mig àpat me n’he d’anar

em sap greu de debò però faig tard a no sé on

Tot a mitges cap per avall, tot fet i deixat estar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

Mazoni

més de 5.000 empremtes (gràcies)

2009-01-12T19:58:00.005+01:00

El 28 de gener de 2007, vaig prendre la decisió de crear aquest bloc i així és com vaig començar:

jelou! jelou!

la decisió de crear un propi bloc/bitàcola/diari neix, com a molts de vosaltres possiblement, d’una banda fruit de la curiositat per conèixer les noves eines de comunicació i de l’altra, de la necessitat de compartir...

no és hora ara doncs moment de valoracions però si de fixar intencions, i una és ben clara: conèixer les potencialitats d’aquests espais alhora què descobrir l'interès o desinterès que som capaços de despertar ...

bé, deixem-nos engrescar per noves aventures i comprovem si estem en disposició d’invertir temps i espera per veure’n els resultats... pq de ganes de compartir en tenim però de temps no tant i de vegades oblidem que en som tants... tants en la mateixa situació... de fet, les primeres vegades que vaig sospesar la decisió de crear un bloc el primer que vaig fer és intentar un banal viatge astral a les ments d’altres bloggers i me’ls/les imaginava darrera un teclat escrivint il·lusionats de conèixer les respostes als seus comentaris, l’increment de visites i comentaris com a èxits assolits... però, de sobte, em vaig adonar que som tantes les persones que necessitem compartir amb la mateixa intensitat que necessitem ser escoltats (llegits)... i tenint en compte el poc temps que solem tenir tots plegats i l’inabastable contingut de la xarxa... que... quina certesa tenim d’haver descobert un bon espai en la immensitat existent?... no podem abastar-ho tot, ni tant sols és sa pretendre-ho... però, és clar, la de coses que ens devem estar perdent!... i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...

bé doncs, ja hem trencat el gel...

fins aviat i un petonàs al nas

Avui, 12 de gener de 2009, estem a pocs dies de l'aniversari d'aquest bloc... quantes coses que han passat durant aquest temps! mare meva! moltíssimes, algunes força desagradables però d'altres afortunadament molt bones. Totes, però, inevitablement i estretament relacionades amb les persones. Algunes decepcionants i doloroses d'altres meravelloses i engrescadores. Persones, persones, persones...

(i deia el 28 de gener de 2007)

i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...

Doncs bé, durant aquests quasi 24 mesos d'existència aquest bloc ha tingut la sort de sentir sobre la seva pell l'empremta de 5.281 persones.

Es diu ràpid però de veritat que no sabeu pas la il·lusió que em fa que hàgiu decidit deixar-vos caure per aquí, i a sobre, alguns/es de vosaltres signeu el vostre pas amb quatre paraules que ajuden a construir aquest petit racó en mig de l'immensitat.

Només puc dir que Gràcies! Gràcies i Gràcies!

Anella Solidària contra la massacre de Gaza

2009-01-09T22:04:00.002+01:00

LLÀPIÇOS PER LA PAU: Anella Solidària contra la massacre de Gaza.

comencem de nou

2009-01-01T21:40:00.003+01:00

siguem benvinguts/des al

2009

Russian Red, bona per tancar l'any i millor per començar el nou

2008-12-22T19:18:00.006+01:00

M'agrada anar a esmorzar a El Cercle del carrer Ciutadans de Girona pq sempre hi posen bona música, i com no, en Joan mai et pot decepcionar... i, esmorzant, vaig sentir per primera vegada a Lourdes Hernández, o millor, dit el seu nom artístic "Russian Red" (qué és el color del pintallavis que fa servir).

Russian Red és delicada, és folk, és pop, és sota el meu parer la Damian Rice femenina. Si voleu fer un regal musical aquesta n'és de ben segur una gran opció. Aviat la seva jove carrera - només té un disc: I love your glasses - continuarà creixent i creixent de forma més que exponencial perquè és difícil obviar i no deixar-se encisar per la seva música.

Us deixo una petita mostra d'aquesta artista i no deixeu d'escoltar-la si en teniu l'ocasió:

si us ha agradat tant com a mi, aquí teniu l'enllaç al seu myspace... que vagi de gust!

Bones Festes! and thanks Barbara

2008-12-16T20:57:00.003+01:00

Feia uns dies que hi donava voltes... mumm... com desitjo les bones festes aquest any... i mira tu per on avui ens ha felicitat la Bàbara, la nostra llogatera de Formentera i ho ha fet amb una frase i un video tan agradable que tinc ganes de compartir-ho amb tots i totes vosaltres:

"felices felices fiestas, molts anys y bones

al carajo con la crisis brindemos con una copa a la buena suerte y un próspero año.

Que queden siempre 2 dedos de agua debajo de la quilla de nuestro barquito..."

serveixi aquest post com una continuació en la cadena de desitjos

Catalana a MadriZ (v.3)

2008-11-27T18:58:00.008+01:00

L'ESCOLA YI
Del 14/11/2008 al 16/02/2009 Caixa Forum Madrid

Tal com diu el fulletó: "des de 1990, aquest art abstracte xinès ha reflexat de manera profunda la realitat de la globalització i l'urbanització. No s'ha limitat a produir composicions abstractes senzillament metafísiques, sinó que ha representat una activitat de meditació d'inspiració zen, un flux diari continu "art d'acció" que ha implicat la realitat urbana. L'aspecte "modern" d'aquestes obres és només una màscara, i el fenòmen "abstracte" en l'art contemporani xinès és un desplaçament de la modernitat en un context que emet contemporaneïtat i en el que la natura estética i la forma social són indivisibles i intercambiables"... bé, s'enrotllen potser una mica massa, aquestes paraules semblen d'etiqueta de vi de luxe xrò la veritat és que em va encantar!

Trenta anys d'art abstracte xinès x veure com altres ho viuen... x moments - inculta de mi, em recodava el món japo, quant em falta x saber! en definitiva, un plaer per la vista i els sentits... lamentablament em van deixar clar que no podia fer fotos amb el mòbil i, per tant, no us puc oferir imatges meves... les que segueixen són tretes de la web de l'Obra Social de LaCaixa:

les que si us puc posar són les fotos que vaig fer de l'escala del Caixa Forum i de l'entrada de l'edifici amb tot un pany de pared de natura viva (impressionant!)

i x contrarestar un grafit del carrers de MadriZ:

Catalana a MadriZ (v.1)

2008-11-27T18:57:00.012+01:00

REFLEXES DE L'ÍNDIA
La Casa Encendida Exposició: "Come Give Us a Speech" de N.S.HARSHA

Sis pintures enormes, un panell al costat de l'altre, formant una llarguíssima obra de més de 15 metres de llarg. Una, dues, tres, quatre, cinc, doscentes, trescentes, quatrecentes, mil, dos mil... infinitat de persones, totes assegudes, mirant-nos. Éssers de tot tipus: homes, dones, nens, grans, fantasmes, animals, superman... uns més tranquils, altres més inquietets.... inquietud .... m'ha impressionat! les seves pintures són enormes arrebosades de minúscules vides sàtires! genial! inquetitud i curiositat!

dubto que aquestes fotos de mòbil facin justícia a l'obra xrò s'ha intentat:

GANDHI
La Casa Encendida

Que puc dic q no sabeu ja... un transcórrer de la seva vida i lluita al llarg d'una exposició fotogràfica! .... tot un sentiment que et recorrer amunt i avall de la gola i l'ànima....

Catalana a MadriZ (v.2)

2008-11-27T18:57:00.009+01:00

BEATIFUL LOSERS
La Casa Encendida
del 14-11-2008 al 04-01-2009
Comisaris: Aaron Rose i Christian Strike

Obres heterogènees i de diferents procedències. És una mostra desbordant. Tot tipus de formats, recursos i d'estils amb una referència explícita i grollera al carrer, art i música urbana. Grup d'artistes minusvalorats en el seu dia, que creen una xarxa per reflexar un estil i una manera de comprendre no solament la creació artística sinó la vida en general. Un atac més o menys directe a l'establishment cultural: la rellevància de l'original, la sumpremacia del carrer, allò urbà com un espai en el que realitzar determinats processos creatius, o la recuperació d'actes i creacions de la "baixa" cultura. Oh yeah!!!!

i aquí les fotos que vaig poder fer amb el mòbil:

Catalana a MadriZ (v.0)

2008-11-27T18:55:00.009+01:00

M'he escapat 4 dies a MadriZ, i ha estat -com sempre- un bona escapadeta. Qui + em coneix sap que m'hi escapo de tant en tant x visitar amistats (que han passat d'atacar-nos x l'Estatut a ara estudiar català, ji ji ji ;D)... en aquesta ocasió xrò a+ de cremar la VISA a Fuencarral i Hortaleza tb tenia programada una ruta d'exposicions i fires... i la veritat, m'han sorprés gratament.... ja sé que a Girona, Tarragona, Reus, Barcelona i moltíssims indrets més es fan coses tan o més interessants xrò és que jo estava "out" a MadriZ (que ningú se m'enfadi!!!!)

He visitat 5 exposicions/fires:
- Beautiful Losers a la "Casa Encendida" de l'Obra social de Caja MadriZ (gratis)
- Reflexes de l'Índia a l'obra social de Caja MadriZ (gratis)
- Un monogràfic sobre la figura de Gandhi a l'Obra Social de Caja MadriZ (gratis)
- L'escola Yi (trenta anys d'art abstracte xinès) al Caixa Fòrum de MadriZ (gratis)
- el "Festival de Arte Independiente de MadriZ" al Palau de Congressos (6€)
- i no podia faltar: Star Wars (10€)

us penjo una mostra de les fotos q vaig "capturar/robar" amb el mòbil...
(mireu els posts de més amunt)
per començar el FAIM: Feria de Arte Independiente de Madrid, si hagués tingut una visa gold amb prou saldo x gastar capriciosament a FAIM aquesta seria la selecció que m'hauria endut a casa - no sé on ho posaria, això sí - (aclarir que a FAIM hi ha obres per tots els gustos i colors):

Catalana a MadriZ (v.4)

2008-11-25T19:48:00.018+01:00

STAR WARS
(The exhibition)
Centre d'exposicions Arte Canal de MardriZ del 15-11-2008 al 15-03-2009

Les diferents sales recreen els nous planetes més importants de la galaxia presenten una àmplia selecció d'objectes, tots ells originals, emprats a les pel·lícules de la saga. Entre les peces hi ha el traje de Darth Vader, els androides C-3PO i R2-D2, el mestre Jedi Ioda a tamany real, el làser de Darth Maul, les maquetes que es van fer servir als escenaris, naus i vehicles i molt més...

Per favor! no vull créixer! no perdem el nostre Peter Pan interior! quina ilu! quines maquetes! quina esceneografia! quines naus! quina maravella!

una mostra de les "fotillos" que vaig capturar amb el mòbil:

bon dia

2008-11-25T19:34:00.004+01:00

Avui, m'he tornat a incorporar a la feina després d'una escapada de 4 dies (que m'han sentat de fàbula!)... després de treballar he anat a dinar al Savoy (tenia anyorança) i llegint el diari EL PUNT he vist:

1. El Regne Unit abaixarà l'IVA un 2'5% => jo tb vull que l'abaixin aquí i no només l'IVA tb l'impost de compra-venda d'habitatges de segona mà!

2. Galceran ha venut els drets d'"El métode Grönholm a Brodway" (els catalans tb exporten cultura!)

El venedor de globus d'Ignasi Giró

2008-11-16T15:42:00.001+01:00

El vendedor de globos from Ignasi Giró on Vimeo.

Burxar-se el nas

2008-11-14T18:05:00.007+01:00

No recordo ven bé quan va ser, només recordo que era en una de les habituals cues al semàfor de Llambilles. Estava dins el cotxe escoltant la radio i van donar les notícies, o sigui que era una hora en punt de les 24 possibles. Devia ser un dia tranquil a nivell noticiari perquè van dedicar força espai dels breus minuts informatius per explicar que un estudi (o digui's com es vulgui) constatava que les persones que es burxen el nas al cotxe són més felices que les que no ho fan.

Osti met! no vaig trigar gaire a burxar-me'l!

De tant en tant, me'n recordo, com avui tornat en cotxe cap a casa... pensava com punyetes devien haver fet l'estudi i com havien haver arribat a aquesta conclusió. Han fet trucades telefòniques, enquestes a peu de semàfor, observació a través de les càmeres de trànsit... com?... en analitzar els resultats obtinguts s'adonaren que l'únic element comú a les persones que tenien nivells de felicitat més elevats que la resta és que es burxaven el nas? aquest era l'únic factor o el que tenia un pes relatiu més elevat en un conjunt d'elements comuns?...

Bé, sigui com sigui, la conclusió és que ara jo també em burxo el nas quan estic conduint i me'n recordo de la notícia perquè m'adono que estic tranquil·la i feliç!

Després, he recordat que la meva mare de petita em deia que quan vaig néixer el nas m'arribava d'orella a orella, una mica bèstia, no?! com per agafar un trauma!. La veritat és que tinc un bon nas de patata acompanyat d'uns bons narius però d'aquí a néixer amb un nas de bat a bat... doncs no.

Ara, tu que potser em coneixes, el pròxim cop que em miris no clavis la teva mirada als meus narius! sigues una mica dissimulat/da!

un petonàs al nas!
;D

hivernació

2008-11-12T20:37:00.003+01:00

hola!!!

ja em sap greu però aquest bloc està patint una lleugera hivernació, en quan els "mocs" okupas insistents les últimes setmanes decideixin abandonar el meu cos, i buscar un altre lloc on muntar les seves raves, tornaré per compartir amb vosaltres quatre coses més si són del vostre interès...

gràcies,

un petonàs al nas.

Chaos Theory

2008-10-20T20:48:00.002+01:00

It has been said that something as

small as the flutter of a butterfly's

wing can ultimately cause a typhoon

halfway around the world.

- Chaos Theroy

Resultat dels Premis Blocs Catalunya

2008-10-13T17:27:00.005+01:00

Aquí teniu la llista dels/ de les guanyadors/es de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya per a cadascuna de les diferents categories:

CULTURA - Jordi Cervera

SOCIETAT - Joan Puig

ACTUALITAT - Albert Medran

EDUCACIÓ - Margarida Capellà

TIC - Núria Masdéu

Premi especial a l'acció solidària i la cooperació a: Fundació Plataforma Educativa

Premi especial al foment del català a: Miquel Tusón

Premi especial a l'ús pioner dels blocs a: Saül Gordillo

Per acabar, només em resta que donar les gràcies per aquesta iniciativa, de ben segur que d'altres blocaires a l'igual que jo mateixa hem compartit amb molta il·lusió participar i seguir aquesta primera edició dels Premis Blocs de Catalunya.

Sies.tv

la capacitat de procreació dels catalans

2008-10-05T09:34:00.004+01:00

Conduint cap a casa dijous o divendres, ara no ho recordo bé, escoltava per la radio la notícia: ""2 de cada 3 joves catalans tindran problemes per deixar embarassades les seves parelles"... ostres, vaig pensar: això són molts, no?!

Pel que sembla s'ha dut a terme el I estudi sobre la qualitat del semen i es conclou que els joves catalans, valencians i bascos tindran més dificultats. La principal causa: la contaminació industrial.

Per intentar posar-hi una nota d'humor (aviso: àcid), us penjo una animació flash:

Envia'ns una postal (ai! tant de bo siguem molts!)

2008-10-02T22:48:00.007+01:00

Avui llegia al PUNT aquesta carta:
-
"Envia'ns una postal" (EL PUNT, 2 d'octubre de 2008)
- (transcripció literal)
Som els nens i nenes de 4t de primària del CEIP Bellpuig de Sant Julià de Vilatora (Osona). Aquest curs estudiarem les comarques de Catalunya. Ens agradaria molt visitar tots els pobles i ciutats del nostre país, però ho veiem difícil. És per això que voldríem que ens enviéssiu una postal del lloc on viviu per explicarnos tal com és. Podeu enviar-les a: CEIP Bellpuig. Classe dels Gossos. C. Calldetenes, 9. 08504 Sant Julià de Vilatorta (Osona). D'entrada gràcies per la vostra col·laboració! Atentament, una abraçada a tot Catalunya!

Toni Comajoan, professor, en nom de tots els nens i nenes de 4t de Sant Julià de Vilatorta (Osona)
-
Bé, doncs, gràcies a vosaltres (nens i nenes) per aquesta carta, m'heu fet recordar el que significa el treball desinteressat per els altres... tant de bo siguem molts qui ens sumem a la vostra inicitiva, mentrestant, valgui aquesta postal, només com anticipació a la que realment enviaré:

Aquesta postal està extreta de la web www.tossa-nostalgia.eu

Espero que tingueu molta sort i molts/es de nosaltres ens sumem i fem possible al vostre desig.

Miquel Martí i Pol

2008-09-25T18:51:00.004+01:00

Miquel Martí i Pol

Juga a perdre la por i escriu a qualsevol

paret de casa teva tots els noms que han omplert

de llum la teva vida, per dir-los un a un

i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.

(gràcies per tenir la sort de poder escriure a les parets de casa meva)

Josep Pla

2008-09-21T09:42:00.001+01:00

Jo no sóc un producte del meu temps;

sóc un producte contra el meu temps.

Veritat i perspectiva

2008-09-21T09:33:00.002+01:00

José Ortega y Gasset

"Verdad y perspectiva" (1916)

(fragment)

"Sí: congoja de ahogo siento, porque un alma necesita respirar almas afines, y quien ama sobre todo la verdad necesita respirar aire de almas veraces. No he hallado en derredor sino políticos, gentes a quienes no interesa ver el mundo como él es, dispuestas sólo a usar de las cosas como les conviene. Política se hace en las academias y en las escuelas, en un libro de versos y en el libro de historia, en el gesto rígido del hombre moral y en el gesto frívolo del libertino, en el salón de las damas y en la celda del monje. Muy especialmente se hace política en los laboratorios: el químico y el histólogo llevan a sus experimentos un secreto interés electoral. En fin, cierto día, ante uno de los libros más abstractos y más ilustres que han aparecido en Europa desde hace treinta años, oí decir en su lengua al autor: Yo soy ante todo un político. Aquel hombre había compuesto una obra sobre el método infinitesimal contra el partido militarista triunfante en su patria.

Hace falta, pues, afirmarse de nuevo en la obligación de la verdad, en el derecho de la verdad."

Leonardo da Vinci

2008-09-21T09:25:00.001+01:00

qui pensa poc, s'equivoca molt

Onze de setembre

2008-09-11T08:56:00.003+01:00

Catalunya,comtat gran

qui t'ha vist tan rica i plena

Ara el Rei Nostre Senyor

declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!

bon cop de falç

defensors de la terra!

Bon cop de falç!

Lo gran comte d'Olivars,

sempre li burxa l'orella;

-Ara es hora nostre rei,

ara es hora que tem guerra.-

Contra tots els catalans

ja veieu quina n'han feta

seguiren viles i llocs

fins al lloc del Riu d'Arenes;

N'han cremat un sagrat lloc,

que Santa Coloma es deia;

cremen albes i casulles,

i corporales i patenes,

i el Santíssim Sagrament,

alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,

mentre que la missa deia;

mataren un cavaller,

a la porta de l'esglèsia,

en Lluís de Furrià,

i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc

deien que era massa negre;

el donaven als cavalls

sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,

n'engegaven les aixetes,

el tiraven pels carrers

sols per regar la terra.

A presència dels parents

deshonraven les donzelles.

Ne donen part al Virrei,

del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,

molta més se'n poden prendre.

Sentint resposta semblant,

enarboren la bandera;

a la plaça de Sant Jaume

n'hi toren les dependències.

A vista de tot aixó

s'és avalotat la terra;

comencen de llevar gent

i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona

mil persones forasteres;

entren com a segadors,

com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,

ja n'han mort a la primera;

ne mataren al Virrei,

a l'entrant de la galera;

mataren els diputats

i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta,catalans;

catalans,aneu alerta;

mireu que aixís ho faran,

quan seran vostres terres.

Anaren a la presó

donen llibertat als presos.

El bisbe els va beneir

amb la mà dreta i l'esquerra;

-On és vostre capità?

-On és vostra bandera?

Varen treure el bon Jesús

tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,

aquesta és nostra bandera.

A les armes,catalans,

que ens han declarat la guerra!

segur que ho podem fer millor!

2008-09-06T11:09:00.004+01:00

The Story of Stuff

Part 1 of 3

The Story of Stuff
Part 2 of 3

The Story of Stuff

Part 3 of 3

11870

2008-09-06T10:59:00.002+01:00

clica sobre la imatge i descobriràs un nou recurs online que serveix per desar, compartir i descobrir llocs i serveis a tot el món, mitjançant opinions, fotos i vídeos, fetes per qualsevol de nostres.

has descobert un local, botiga, galeria nova, inèdita, interessant, vols donar-la a conèixer?.... busques algun lloc nou on sopar durant la teva escapada a Tossa?... aquest és el recurs que et pot ajudar a donar resposta a aquestes preguntes.

que vagi de gust!

II setmana de Tossa Solidària

2008-09-03T09:02:00.002+01:00

cliqueu sobre la imatge
per visualitzar
el programa d'actes de la
II setmana de Tossa Solidària

no war

2008-09-01T17:11:00.001+01:00

Micheli Foresti

(estudiant de Bergamo)

Mahatma Gandhi

2008-09-01T17:04:00.001+01:00

ull per ull i el món acabarà cec

II setmana de Tossa solidària (setembre 2008)

2008-08-31T20:47:00.014+01:00

Com sabeu i com us vaig explicar avui mateix fa un any, el setembre de 2007 es va organitzar la "I setmana de Tossa solidària" amb l'esperança i el desig de crear un precedent que el temps digués si l'esdeveniment donaria lloc a la seva consolidació...

En aquella primera ocasió tots els actes que es van celebrar tenien per finalitat recaptar diners que anaven adreçats íntegrament al finançament dels costos de construcció de cases a la India a través de l'organització "Fundació Vicente Ferrer"

L'experiència fou tot un èxit i s'aconseguí fer realitat la millora de les condicions de vida per a vàries famílies gràcies als diners recaptats (10.500€!!!).

Aquest any, la Regidoria de Comerç de l'Ajuntament de Tossa, junt amb l'Associació de Botiguers de Tossa, l'Associació OASI, la Cambra de Comerç de Sant Feliu i el Dpt de Comerç de la Generalitat, a més de Tossa Solidària (= tossencs i tossenques d'origen i d'adopció, així com tots i totes aquelles que hi poseu de la vostra part) organitza de nou la que serà la "II setmana de Tossa solidària". En aquesta segona edició, tots els actes tenen per finalitat aconseguir el màxim de suport econòmic (gràcies a tu i a la teva aportació) per al projecte "Lluita contra la desnutrició infantil a Madaoua, Níger" de l'ONG "Metges sense fronteres".

Són diferents els actes que s'estan organitzant així que resto pendent d'aconseguir un programa per poder-vos-en fer una millor difusió.

Com deia el capità enciam: els petits canvis són poderosos, així que imaginem tot el que podem arribar a fer sumant els nostres petits esforços!

Per acabar us adjunto l'enllaç a la presentació del projecte que ha fet arribar Metges sense fronteres (clica aquí, volia publicar el document però em falla el sistema sorry)

un petonàs al nas

Ava Gardner i Tossa de Mar

2008-08-29T10:22:00.004+01:00

Publicat a "el Periódico", divendres, 29 d'agost de 2008, dins la sèrie "cent anys de la Costa Brava"

La platja on va recalar Ava Gardner

XAVIER FEBRÉS

foto: Xavier Miserachs

L'immaculat guàrdia urbà fotografiat per Xavier Miserachs el 1965 a la platja de Tossa de Mar començava a projectar una mirada condescendent. La localitat havia estat, 15 anys abans, l'escenari de l'esdeveniment més ressonant pel que fa a canvi de costums. A aquesta platja hi va arribar des dels EUA, el 20 d'abril de 1950, l'"animal més bonic del món" en el gloriós apogeu dels seus 28 anys i el tecnicolor dels seus ulls verds, per rodar amb actors americans la primera pel.lí- cula a Espanya d'un director de Hollywood, anar-se'n al llit amb un spanish bullfighter anomenat Mario Cabré i provocar el viatge llampec al rescat del gelós nòvio Frank Sinatra.

Cap altre rodatge cinematogràfic a la Costa Brava ni esdeveniment mundà relacionat amb la colònia anglosaxona ha aconseguit el mateix ressò llegendari. En realitat, el director Albert Lewis havia enviat els seus especialistes en localitzacions a altres punts del Medi-terrani per trobar l'àmplia platja verge amb vestigis arqueològics que desitjava per a la seva pel.lícula Pandora y el holandés errante, basada en el mite del mateix nom. Va ser l'industrial i mecenes Alberto Puig Palau, ben relacionat internacionalment, qui el va convèncer per elegir la Costa Brava, on ell mateix acabava de comprar la finca Mas Juny (a Palamós, que havia pertangut al cèlebre pintor José M. Sert).

El centre de la trama es vadesenvolupar efectivament a Tossa de Mar, amb altres seqüències a s'Agaró i Girona. El pressupost del rodatge va arribar el 1950 a un milió i mig de dòlars, fet que va donar per a moltes i recordades experiències. Mario Cabré va mantenir fins al final dels seus dies l'impacte d'aquella única nit al llit amb Ava Gardner. Molt menys l'actriu, tot i que a partir del 1954 es va establir durant 15 anys a Madrid i va passar moltes nits més amb un altre spanish bullfighter anomenat Luis Miguel Dominguín. Molt de tant en tant va tornar a la Costa Brava per visitar Puig Palau o el seu amic novel.lista Robert Ruark, resident a Palamós i originari de Carolina del Nord, com ella.

a la foto Ava i Frank Sinatra (affaire a Tossa)

extreta del següent bloc

si us plau

2008-08-11T20:18:00.005+01:00

остановите нападение, сэкономите Джорджию

stop attack, save Georgia

08-08-08

2008-08-08T07:38:00.002+01:00

Mercat de treball i convergència de Josep Oliver

2008-08-05T17:05:00.007+01:00

Dissortadament els actuals ritmes de treball et roben massa temps i costa trobar espais per llegir una mica. Tot i així, divendres passat vaig tenir l'ocasió, si més no, per llegir en diagonal part de la publicació:

Mercat de treball i convergència: algunes lliçons de l’expansió a Catalunya. 1995-2006.- (Monografies ; 2). De Josep Oliver Alonso i publicat pel Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

cliqueu per accedir al document

No l’he pogut llegir ni tot sencer ni amb la profunditat desitjada però sí el suficient per fer-me una caricatura mental del/a sapiens laboris de l’any 1995 versus el/la de l’any 2006. Una clara i estructurada exposició dels fets ajuda a crear aquesta imatge mental a la vegada que enriqueix incorporar noves maneres d’aproximar-se a la realitat canviant de la nostra breu recent història. -
L’anàlisi que fa l’equip, dirigit per Josep Oliver, és atractiu perquè el realitza tot girant/rotant sobre la figura/element del capital humà. Encara ara enns hauríem de preguntar: factor o recurs productiu? la resposta fa temps que l'hauríem de compartir però per aquells i aquelles que encara tenen dubtes, llegiu-vos aquest estudi perquè us ajudarà.

L’estudi/anàlisi/publicació, com preferiu que ens hi referim, destaca/posa en relleu/evidència com les transformacions de l’estoc en capital humà influencien en la transformació del teixit productiu. No tant com a condicionants de millors/pitjors productivitats que sí és clar, sinó com a generadors de nous serveis/productes que el teixit productiu ha de produir per donar resposta a la capacitat/necessitat de consum d’una força de treball que està condicionada per la seva pròpia alterada estructura i composició.

La citada “expansió de la grandària del mercat intern”, de l'apartat conclusions, hem recorda a Jacques Delors i la seva visió d’una Europa social i solidària recollida entre d'altres al seu White Paper on ja preveia el sorgiment dels famosos nous jaciments d’ocupació: atenció domiciliària, oci, medi ambient, seguretat, etc...

Al mateix temps, l’anàlisi de com s’ha transformat el capital humà d’ençà de l’any 1995 al 2006 defensa que els desitjats increments de productivitat que tan es retreuen en economies tan tercialitzades com la nostra no tardaran en arribar (és com si la seva emergència no seguís un patró n+1 sinó n+5, com ho diria.... com si agafessin una sèrie gràfica de l'excel que per exemple representa un cicle que puja i baixa -com el de l'economia sí- i fessim CTRL + C (copiar) i després CTRL + V (enganxar) tot moventa-la uns quants centímetres cap a la dreta... una superposició/translació més enllà en el temps... no sé si m’explico).

L’estudi no és limita a analitzar la transformació, estructura i composició del capital humà durant el període 1995-2006 sinó que a més realitza una comparativa amb diferents regions europees per concloure que la distància que hi havia el 1995 ha tendit disminuir i per tant ens trobem en un saludable procés de convergència.

L’estudi es divideix en quatre grans apartats:

Canvis en l’oferta de treball
Transformacions en l’estructura sectorial de l’ocupació
Productivitat del treball: distribució educativa dels ocupats; demanda de qualificacions i; davallada d’autònoms i professionals independents
Convergència: Catalunya vs Europa

El que personalment crec que és més important de tot plegat és adonar-vos quin rellevant paper ha jugat el capital humà en la transformació del teixit productiu, sobretot per tenir-ho present de cara als escenaris de futur que a mig termini se’ns poden dibuixar!

Apa siua i que vagi de gust la lectura!

Pupurri mental

2008-07-30T18:44:00.003+01:00

Avui he plegat de treballar amb un mal de cap que feia fredat. Quan he plegat he agafat la moto i cap a Tossa. En arribar sentia que necessitava esbargir-me així que he anat a dinar al Savoy. En acabar, he anat cap al super pq volia comprar paper de wàter i sorra per la gata, caminant cap a la caixa he vist un gel nou: “bany relaxant amb flor de loto i lavanda”. He girat el tap i l’he flairat: no està malament. Finalment, he decidit que en arribar a casa faria un baldeio al pipi-can de la gata per deixar-lo net com una patena i que després em faria una bona dutxa relaxant amb aigua freda.

Tinc la mala costum de barrinar a tota hora, em costa desconnectar i deixar pair les coses. Deixar pair les coses? Aquesta frase no és encertada, el que hauria de dir és que em costa deixar de banda les coses i reprendre-les + tard, en canvi sí les deixo pair i, per tant, en realitat el que faig és anar-hi donant voltes ni que sigui en un segon pla... m’explico?

Sigui com sigui mentre netejava no parava de repassar el dia de feina i les setmanes precedents preparant el tema del dia... la veritat, de vegades em costa entendre les postures d’altres persones, sobretot quan em plantegen repensar projectes que he viscut intensament. Faig l’esforç però a voltes em costa. Qui em coneix ja ho sap, ho sigui que em dona temps sabent que sempre torno i enfronto els reptes com qualsevol altre.

Potser és tossuderia, potser és orgull... bé, no ho sé... en realitat és perquè tinc la sensació que em trenquen. No idees, ni pensaments, ni maneres de sentir sinó, com ho diria, petits “films”... A veure si em sé explicar. No sé com funciona la vostra ment però sí sé com funciona la meva: jo visualitzo. Exacte. Quant penso en com s’ha de fer una cosa, quan penso en una acció en concret, producte i/o projecte el que faig és visualitzar: de cop és com si estigués mirant una pel·lícula, veig perfectament una persona que utilitza un document, com està imprès quin contingut té, etc.. (si el que necessito és una nova eina de treball de gestió de la informació per exemple) o veig una persona donant classes, veig l’horari i els diferents colors en funció de la lliçó que s’imparteix... (si el que necessito és un nou servei per exemple d’alfabetització). És a dir, funciono per imatges i després el que faig és tot allò que veig (per tant, sento) ho plasmo en paraules, papers, fletxes, organigrames, quadres, lletres, símbols i demés. M’explico?. Per això, quan haig de replantejar un projecte, sobretot quant l’he vist clarament, per mi, implica que tot allò que he vist es “rebobina ràpidament tot esborrant-se” per tal d’intentar tornar a visualitzar-ho a través dels ulls d’altri, sense deixar de sentir el que veig i així incorporar altres versions. I això a vegades costa... No sé si m’explico.

Balances fiscals, Estatut i finançament autonòmic

2008-07-30T17:35:00.007+01:00

Bé, tots i totes, qui més qui menys hem llegit, escolat i vist pels diferents mitjans de comunicació la presentació i interpretació dels diferents mètodes de càlcul i resultats de les balances fiscals. Conclusió: divergència entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

I ara què? començava un post d’un blocaire d’adopció gironí. Jo també m’ho pregunto: i ara què?

Continuo llegint, escoltant i veient que continuen les divergències, pressions i posicions entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

Com a ciutadana només demano una cosa: si us plau, aneu tots i totes a una! en aquesta ocasió que no es trenqui la unitat de l'arena sociopolítica catalana ( i dic arena pq m'agradaria sumar-hi esforços: associacions, patronals, sindicats, entitats, ciutadania...) pel que més vulgueu. Una cosa és la solidaritat entre pobles - crec en la política d'esquerres- i una altra la presa de pèl.

Que la imatge que segueix (un grafit publicat al bloc http://www.strangestreets.blogspot.com/ , què òbviament us recomano visitar) no sigui una realitat!

El grafitisme, qüestionat si així ho voleu, com art popular de carrer i a voltes transgressor fa aflorir sobre la pell nua de carrers inundats per anònims i anòmies transeunts el bateguar d'uns cors que també es preocupen per tenir feina i arribar a final de mes com tot fill i filla del planeta terra.

crisi o no crisi?

2008-07-03T19:39:00.003+01:00

Fotografia: Chema Madoz

Feia temps fullejant El Periódico abans de tornar a treballar a la tarda, i m'he aturat a llegir l'article d'opinió "Petroli, finances i futur" del catedràtic (i gironí) Josep Oliver:

Petroli, finances i futur

Josep Oliver

Publicat a El Periódico, 3 de juliol de 2008

Després d'uns mesos de calma als mercats financers, la brutal alça del petroli ha tornat a deprimir les perspectives de l'economia global. El més preocupant d'aquesta nova fase de la crisi és el deteriorament del sentiment del consumidor americà, molt vinculat a la reducció de renda generada pel xoc energètic. Això comença a comportar expectatives de creixement més negatives per als Estats Units a la part final de l'any i per als primers mesos del 2009, una vegada els efectes de l'actual impuls fiscal es vagin esgotant. I un consumidor americà que freni el consum implica una economia a la baixa, un augment de l'atur i la possibilitat de recessió. Cosa que accentua la caiguda dels preus dels immobles.

I és per aquí per on podria des- encadenar-se la nova fase d'aquesta crisi financera. Perquè si no s'atura el descens del valor de la vivenda als Estats Units (que ja ha retrocedit, en algunes grans ciutats, més del 20% des de màxims), els balanços bancaris inclouran noves pèrdues. I aquestes pesaran sobre els beneficis, obligaran a noves injeccions de capital i, potser, exigiran uns nous salvaments d'entitats per part de la Reserva Federal dels Estats Units. I per aquest motiu les borses mundials estan penalitzant, aquests últims dies, els valors financers.

De tot el que ens ha passat en els últims 12 mesos, quan va esclatar la crisi de les hipoteques nord- americanes subprime, sense cap mena de dubte l'actual alça de preus de l'energia constitueix el factor més amenaçador del prò- xim futur. Perquè, a l'estimular la inflació, limita el marge de maniobra dels bancs centrals, deteriora la capacitat de compra de les llars i genera tensions deflacionàries. En aquest context més recessiu, no perdin de vista l'evolució dels preus de la vivenda als EUA. En depèn una part no menor del que ens passi als europeus en els pròxims mesos.

D'Amèrica ens arriben aires de recessió. I de l'est, una flamarada inflacionista. El panorama comença a agafar un to de foto en blanc i negre, una sensació de déjà vu, com la magdalena de Proust. ¿Hem tornat als 70?

Mentre llegia l'article m'agradava la claredat de l'exposició i descobrir un discurs familiar (increment hipoteca + increment betzina, llum, etc. + pèrdua de poder adquisitiu dels salaris + temor = - consum => - producció (oferta) i - inversió per dificultats d'accés al crèdit => - menys llocs de treball, etc.) per molts i moltes darrerament en les conveses de café.

Tot i així, a mesura que passava les fulles del diari i m'allunyava cada cop més d'aquesta lectura creixia un pensament temorós: l'Oliver ha estat clar i contundent però espero que la seva exposició no condueixi al pànic.

Afortunadament, el mateix diari una mica més enllà reprodueix una entrevista al mateix Oliver alerta que la crisi acabarà essent una realitat si ens esmerçen a que així sigui (desconfiança, pànic, dessossec, retrocès del consum i la inversió, vaja tornar a l'edat de pedra!).

El Periódico, dijous 3 de juliol de 2008

Oliver considera que hi haurà crisi "si ens entestem a tenir-ne"
• El catedràtic alerta del perill que suposa l'actual clima de desconfiança
• Rebutja que l'economia estigui en crisi perquè segueix creixent

Si ens entestem a tenir crisi, en tindrem. Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, va exposar ahir en la presentació de l'informe semestral de l'economia catalana que elabora per a Caixa Catalunya que el "xoc de confiança" en què està immersa la societat pot acabar conduint l'economia a una crisi que encara no ha arribat.

Oliver va posar per davant les previsions de creixement que justifiquen que ni l'economia catalana ni l'espanyola cauran en la recessió durant aquest any ni el pròxim, si bé s'accentuarà la desacceleració del creixement. Dit això, va puntualitzar: "Si es creu que l'economia anirà malament, aquesta és una profecia que s'acaba autocomplint".

La consciència col.lectiva assumeix que la crisi està present, en gran mesura incentivada pel debat polític traslladat, i ha acabat per establir un clima perniciós per a la normal evolució de l'economia. "S'ha gestat la idea que estem davant d'una gran crisi. Les famílies contenen la despesa i això es trasllada al conjunt de l'economia", va raonar Oliver.

CERTA JUSTIFICACIÓ

Va reconèixer que el clima de desconfiança no és del tot gratuït, ja que les turbulències en els mercats de matèries primeres --principalment en el del petroli-- i en el financer reflecteixen incerteses sobre l'economia i les seves expectatives de creixement. Però malgrat això, "em resisteixo a parlar de crisi", va insistir. "Per a qui no ho recordi, una crisi va ser la del 93, que es va carregar un milió de llocs de treball, els tipus d'interès es van situar en el 12% i es va haver de devaluar la pesseta tres vegades". No estem en aquesta situació. "L'economia catalana encara generarà ocupació el 2008, si no es deterioren excessivament les condicions econòmiques", va explicar.

En aquest entorn, l'informe de Caixa Catalunya ha revisat a la baixa la seva previsió de creixement de producte interior brut (PIB) fins a l'1,8% el 2008 i el 0,8%, el 2009. Les noves estimacions suposen una notable moderació des de l'intens avanç del 3,6% registrat el 2007. "Sens dubte, l'economia necessitava un ajust. Era impensable que es pogués mantenir un ritme tan elevat durant tant de temps", va precisar Oliver, per qui era fins i tot desitjable que es produís l'ajust.

I s'ha produït per la caiguda del mercat immobiliari i el seu impacte en la creació d'ocupació. Com a factors externs hi han contribuït la crisi financera internacional i el xoc energètic i d'altres matèries primeres agrícoles i industrials. S'hi afegeix que la situació s'ha agreujat i alhora la confiança dels consumidors catalans ha experimentat un intens deteriorament en els últims mesos.

NOMÉS BONANÇA

Oliver va plantejar que part d'aquest clima de desconfiança s'ha generat perquè gairebé la meitat dels ocupats tenen menys de 40 anys i han viscut una etapa de "bonança", única en l'economia catalana. La situació de bonança ha estat "tan dilatada en el temps" que molts creien que els cicles ja no existeixen perquè a penes tenen referents de crisis anteriors.

Senyors i senyores òbviament estem en un cicle de baixada però ànims que ens ensurtirem com ho hem fet sempre, cal només posar-hi de la nostra part - sobretot seny- per amortir les seves conseqüències.

com una critura (van van)

2008-06-17T20:17:00.003+01:00

Hola,

ahir després del llarg viatge de tornada amb vaixell, vaig agafar el cotxe cap a Tossa a buscar els papers de la motito/capritx que m'he comprat: una van van i, vaig conduir de nou cap a Girona per anar a Tràfic i matricular la moto. A la tarda, esgotada i després d'una mig diada la vaig anar a buscar al taller del Triki.

avui, després de treballar l'he agafat i he anat a fer un volt... m'ho he passat "teta", ha sigut com tornar a ser una criatura... penseu que sóc d'un poble, i sobretot d'una generació, on petits (nens i nenes) jugàvem a fútbol, les bicicletes passaven per tots els peus: descalços, amb xancletes, bambes i el que fos, la única condició és que per la nita cada bici tornés a la seva escala... penseu que amb 10 anys ja portava una Torrot i amb 13 la Guàrdia Civil em va parar ( i no sancionar perquè els hi fèiem gràcia) portant una 125cc per la carretera de Sant Feliu... els nois que deixaven l'escola als 13 i es posaven a treballar amb 14 ja portaven cotxe... que voleu?! eren altres temps, altres consciències...

com us deia, m'ho he passat super bé, la van van és una moto de només 125cc, per tant, no és per córrer sinó per divertir-se tot voltant, té una fisionomia "retro" i una roda posterior immensa que et permet rodar sobre verd, sorra, carretera, neu i el que vulguis...

he travessat la riera del Parc de Sa Riera i després he pujat fins a Mare de Déu de Gràcia, saltironant i d'empeus per notar menys les esquerdes de la pista... que divertit!

ja sé que aquestes coses queden molt "hedonistes" però em feia il·lusió compartir-ho amb vosaltres, així que aquí us penjo la primera "fotito".

D'altra banda, he pensat que com que a l'estiu Tossa estarà a tope de visitants i turistes (esperem pq ja anem cap a finals de juny i necesssitem que arribi l'estiu) i gràcies a les plujes de les darrers setmanes, podria fer fotos de la Tossa verda, les seves muntanyes, pistes de trecking, i demés recursos naturals... bé, ja veurem, de moment és una intenció.

apa siau, fins aviat

bye bye pitiüses

2008-06-16T07:32:00.005+01:00

Si dissabte ens vam despedir de Formentera, diumenge tocava despedir-se d'Eïvissa. Ahir, diumenge, vam agafar el cotxe i vam estar voltant per Sant Antoni de Portmany, Santa Agnès de Corona, Sant Mateu d'Albarca... i he aquí una mostra de la natura de l'Eïvissa interior

Tot lo bo s'acaba

2008-06-14T22:50:00.011+01:00

Porto Salé, Formentera.

Dissabte, 15 de juny de 2008

Restaurant "El Sueño", Formentera.
Dissabte, 15 de juny de 2008

Restaurant "El Sueño", Formentera.

Dissabte, 15 de juny de 2008

Restaurant "El Sueño", Formentera.

Dissabte, 15 de juny de 2008

Restaurant "El Sueño", Formentera.

Dissabte, 15 de juny de 2008

I és que si tot lo bo no s’acabés no podríem, precisament, valorar la seva bondat...

Com sempre, un any més, s’acaba la meva immersió a Formentera. Avui ha estat un dia de melangia conscient del seu final, tot i que el més intel·ligent, que no emocional, hauria estat estar esplèndida, que també perquè enganyar-vos... , en realitat he estat una mica tristona.

Bé, sigui com sigui, avui ha tocat el comiat i com cada any hem anat a sopar a El Sueño, on l'Angie ens ha atès de meravella, el sopar ha estat copiós i fantàstic, com un bon comiat es mereix.

He volgut, doncs, acomiadar-me amb la cançó que avui m’ha ajudat a recordar que sempre, sempre, podem ser una mica millors...

Us deixo amb la meravellosa Alanis Morrissette i la seva "That I Would Be Good ", espero que sigueu tan feliços com ho he estat jo aquests deu dies, un petonàs al nas i fins ben aviat.

Aquí us deixo la lletra:

That I would be good even if I did nothing

That I would be good even if I got the thumbs down

That I would be good if I got and stayed sick

That I would be good even if I gained ten pounds

That I would be fine even if I went bankrupt

That I would be good if I lost my hair and my youth

That I would be great if I was no longer queen

That I would be grand if I was not all knowing

-
That I would be loved even when I numb myself

That I would be good even when I am overwhelmed

That I would be loved even when I was fuming

That I would be good even if I was clingy

That I would be good even if I lost sanity

That I would be goodWhether with or without you

i aquí el vídeo del youtube:

Llagosta i llamàntol

2008-06-13T20:05:00.008+01:00

Es Caló des Mort, Formentera

Dijous, 12 de juny de 2008

Es Caló des Mort, Formentera
Dijous, 12 de juny de 2008

Es Caló des Mort, Formentera
Dijous, 12 de juny de 2008

Es Caló des Mort, Formentera
Dijous, 12 de juny de 2008

Es Caló des Mort, Formentera
Dijous, 12 de juny de 2008

Illetes, Formentera
Dijous, 12 de juny de 2008

Illetes, Formentera

Dijous, 12 de juny de 2008

Si dimecres vam menjar una escòrpora (roja), gràcies a la invitació de la Merçè, dijous vam dinar a Es Molí de Sal, havíem decidit que una estança com aquesta en una illa com la de Formentera, exigia, si més no, cremar la visa... així que tocava dinar de luxe: llagosta de primer i arròs amb llamàntol de segon, tot regadet amb un vi blanc super sec que estava boníssim, és local i és diu Terramoll... uau! va ser un dia d'escàndol...

Escòrpora i Es Caló

2008-06-12T08:10:00.012+01:00

Al matí un xàfec va banyar tota l'illa, a quarts de dues el sol assecava l'arena. Vam decidir anar a dinar una escòrpora a la salsa verda al Sa Sequi, amb la panxa tipa ens varem estirar a les platges d’accés a Illetes...

zumm zumm zumm

el bategar de la mar

plof plof

el lleuger desplomar de les oles en arribar

pit pit pit pit pit pit pit pit

canten i ballen les alegres orenetes

zisssssssss zisssssssss

llisca el vent entre els matolls de les dunes

mummmmmmm

la sensació del calorós pesar del sol cremant el meu cos

pfuff pfuff pfuff

el lent respirar

(silenci)

tota aquesta estupor em comença a endormiscar...

A la tarda decidim anar a Es Caló, caminar per les roques i esperar a que el sol baixi per anar al Blue a escoltar música en directe del DJ de l'ocasió i saludar i abraçar la Ba (la nostra antiga lloguetera)

Es Caló de Sant Agustí, Formentera

Dimecres, 11 de juny de 2008

Es Caló de Sant Agustí, Formentera
Dimecres, 11 de juny de 2008

Es Caló de Sant Agustí, Formentera
Dimecres, 11 de juny de 2008

Es Caló de Sant Agustí, Formentera
Dimecres, 11 de juny de 2008

Mitjorn

2008-06-10T19:49:00.013+01:00

Platja de Mitjorn, Formentera. Dimarts, 10 de juny de 2008

passarel·la d'accés a les platges de Mitjorn

la força de la natura (impressionant, oi?!)

platja de Mitjorn

els meus peus i tronc de fons. A Formentera: sorra, fusta i pau

no és un retrovisor... ja ja ja
és el reflex de l'ullera de sol
sobretaula a Can Rafalet, Es Caló de Sant Agustí, Formentera
-

Estany des Peix, fent mojitos esperant la Merçè

els mojitos

continuarà demà...

Cala Saona

2008-06-10T08:56:00.006+01:00

Cala Saona, Formentera.

Dilluns, 9 de juny de 2008

(nota: la guingueta -xiringu- on preníem un "mojito"
veient la posta de sol encara no ha obert: sniff, sniff!!!)

El llarg viatge de la vida

2008-06-09T07:40:00.012+01:00

Es Caló des Mort, Formentera. Diumenge, 8 de juny de 2008.

Cuando partas hacia Ithaca

pide que tu camino sea largo

y rico en aventuras y conocimiento.

A Lestrigones, Cíclopes

y furioso Poseidón no temas,

en tu camino no los encontrarás

mientras en alto mantengas tu pensamiento,

mientras una extraña sensación

invada tu espíritu y tu cuerpo.

A Lestrigones, Cíclopes

y fiero Poseidón no encontrarás

si no los llevas en tu alma,

si no es tu alma que ante ti los pone.

Pide que tu camino sea largo.

Que muchas mañanas de verano hayan en tu ruta

cuando con placer, con alegría

arribes a puertos nunca vistos.

Detente en los mercados fenicios

para comprar finos objetos:

madreperla y coral, ámbar y ébano,

sensuales perfumes, - tantos como puedas-

y visita numerosas ciudades egipcias

para aprender de sus sabios.

Lleva a Ithaca siempre en tu pensamiento,

llegar a ella es tu destino.

No apresures el viaje,

mejor que dure muchos años

y viejo seas cuando a ella llegues,

rico con lo que has ganado en el camino

sin esperar que Ithaca te recompense.

A Ithaca debes el maravilloso viaje.

Sin ella no habrías emprendido el camino

y ahora nada tiene para ofrecerte.

Si pobre la encuentras, Ithaca no te engañó.

Hoy que eres sabio, y en experiencias rico,

comprendes qué significan las Ithacas.

Es Caló des Mort, Formentera. Diumenge, 8 de juny de 2008.

Es Caló des Mort és un indret impressionant, un raconet de platja de reduïdes dimensions i difícil accés amb aigues cristalines; protegida per altes parets escarpades de roca i sorra amb tonalitats rogenques que recorden el Gran Cañón de Colorado per la seva brutalitat de forma i color.

Passejant per aquest indret és inevitable no reflexionar sobre la bellesa dels capricis de la natura i sentir-te poca cosa tot pujant roca amunt contra forts cops d'aire que et recorden, respecte ella, la teva feblesa.

Es Caló des Mort, Formentera. Diumenge, 8 de juny de 2008.

out

2008-05-28T17:06:00.004+01:00

Hola!

sé que fa dies que no escric al bloc i agraeixo sincerament (m'ha fet molta il·lusió ;D) els dos comentaris anònims del post anterior però no és mandra, és que aquest mes de maig ha estat "durillo" a nivell de feina... moltes hores = cansament... quan arribava a casa no pensava en el bloc... sorry!

d'altra banda, haig de confessar que fa cinc setmanes que he descobert els escacs i m'hi he enganxat de ple: m'encanta!, m'ho passo teta: mentre jugo als escacs és com si no hi fos, com si estigués totalment absent a la vegada que viva ja que cada nova partida aprenc una cosa nova i m'adono que no hi ha dos transicions -per molt que inicialment ho sembli- iguals... però sí, tornaré al bloc en breu. De fet, divendres de la setmana que ve marxo cap a Formentera i allà renaixeré de nou, més tranquil·la, assossegada, animosa, amistosa i enamorada de la vida que mai!

gràcies pels vostres comentaris

avui toca: força Barça!

2008-05-07T19:06:00.007+01:00

Avui que és un dia d'aquells dolorosos, un dia que tinc les finestres obertes de bat i bat per la calor tot i ser quasi les vuit del vespre - a dues hores del passadís- un silenci aclapara els carrers de Tossa. Sembla com si haguéssim quedat muts, de fet estem tocats, tocats i enfonsats però com sempre d'un temps en vindrà un altre...

Avui que al Bernabeu i la seva afició l'omplirà de gom a gom per celebrar amb el seu equip la victòria. Avui, sí, avui, vull homenatjar i agrair els bons moments que m'ha fet passar els jugadors del planter del Barça.

Serveixi aquest post doncs de petita llança al seu favor: Puyol, Xavi, Iniesta i Bojan. Gràcies!(ja ho sé em deixo Valdés...)

Praga i Budapest (v.3)

2008-04-28T18:33:00.024+01:00

Bé, tot sol tenir un inici i un final i en aquesta ocasió cal donar per tancades les instàncies robades a Praga i Budapest.

Praga és la capital de la República Txeca. Una ciutat per descobrir deixant-se la sola de les sabates a l’asfalt, passant de tant en tant de les guies i mapes per gaudir-la tot badant, carrer amunt carrer avall, gir a l’esquerra i cervesa a la terrasseta.... Això sí, no us enganyeu, no és un lloc on us sentireu visitants sinó turistes i amb majúscules. La ciutat està envaïda de personatges com tu i com jo que la visiten massivament tot l’any. De fet, a tot carrer, a tota cantonada sentiràs parlar castellà o català. És tanta la seva atracció que el poble txec es pot permetre el luxe de tenir un tracte eixut i amb segons qui desagradable perquè de ben segur el boca orella farà que una altra remesa la visiti ni que sigui una vegada.

Visites imprescindibles:
- el metro (també a Budapest)
- agafar un tramvia (també a Budapest)
- els músics ambulants
- el teatre negre
- passejar per la plaça Wenceslao
- el barri jueu
- el Castell de Praga (i el carrer de l’or, vigileu les bosses)
- el rellotge astronòmic de l’ajuntament vell
- el mur de Lenon
- el barri de la Malá Sraná
- tots i cadascun dels seus carrers i carrerons...

I amb aquesta entrada s’acaba el viatge a Praga i Budapest a través de la retina del meu mòbil. Espero que us hagi agradat, que vagi de gust!

Un petonàs al nas.

Praga i Budapest (v.2)

2008-04-24T20:47:00.008+01:00

Com ja us havia avançat, si la memòria no em falla, per Setmana Santa vam passar 3 dies a Budapest, el 4at el vam passar damunt l'autobús (tot i que a tothom se li va fer curt el viatge) amb parada a Viena (Àustria).

Les imatges que segueixen són de l'Àustria rural preses amb el mòbil amb l'autobús en marxa, notareu cert reflex és el del vidre (no si pot fer més...). La primera foto és de la bosseta on porto l'MP3 que m'ajuda a somiar...

Banda sonora: Unplugged de Nirvana, Anthony and the johnson, Sarah-jane Morris, Unplegged de lauryn hill, lokua kanza i uns quants més....

(soon Praga)

sarah-jane morris

2008-04-22T18:50:00.010+01:00

Avui és laborable, o sigui, que com molta altra gent ha tocat anar a treballar... quan he arribat a casa em sentia bé, darrerament em sento bé, treballo i encara que se'm pugui qualificar de "masoca" a mi, personalment, treballar em dóna vida, em sento bé amb mateixa, tranquila, més feliç (tot i que hi ha moltes coses a millorar)...

Quan he arribat, m'ha agradat constatar que encara era de dia... no sabeu el feixuc que se'm fa l'hivern: llevar-se de nit i tornar a casa de nit, buff, és francament trist. Soms mediterranis, per tant, necessitem llum, claror, sortir al carrer, veure gent, ambient, vida... He decidit acabar de fer la neteja, diumenge vaig treure la pols i passar l'aspirador, ahir -dilluns- com que vaig arribar tard no vaig fer res, però avui -amb llum- he pogut assumir (encara que a desgrat) el que restava.

Quatre gotes (emprenyedorestota volta però lloades) i és de dia. Els pantans assedegats, temorosos de no poder abastir la població, estenen els seus braços de bat a bat per recollir tota l'aigua que el cel (avar aquests dies) deixa anar a contracor...

a casa portem el cotxe brut amb el cap ben alt, fa setmanes (mesos) que no rentem els cotxes per no malbaratar recursos...

Caminava tot pensant això i de cop he recordat com la Tània em deia: no et passa que cada viatge té la seva cançó? mummm... doncs no... recordo la música que vaig escoltar en el darrer viatge però no, una cançó en concret no.

El 18 de novembre de 2004, vaig tenir un ensurt tornant de Madrid cap a Barcelona. Difícilment ho oblidaré. El meu cos si no hagués estat pel cinturó de seguretat s'hauria alçat vertiginosament cap el sostre mentre l'avió en mig de crits i amb totes les llums obertes queia centenars de metres cap al terra quan tot just feia uns minuts que ens estàvem enlairant. Recordo la mare amb dos criatures de 2 i 3 anys que seia darrera, recordo com l'hostessa va llençar el micròfon i va córrer a seure... recordo que per uns instants vaig estar a punt d’encomanar-me a Déu (la meva religió és l'ésser humà, tot, el bo, el dolent és fruit només dels nostres actes)... però per mil·lèsimes de segons vaig recuperar les regnes i vaig decidir no fer-ho... si ho hagués fet hauria tirat la tovallola i el pànic i l'histèria s'haurien apoderat de mi... així que vaig decidir recordar-me de la mare del pilot tot el trajecte (pobre dona!)... durant la resta del trajecte no ens van dir res, ni mu, ni una paraula, ni una explicació. Quan vam aterrar una filera de cares blanques enceníem un munt de cigars i, un altre cop, ningú ens deia res com si tinguéssim carta blanca i penseu que llavors ja estiva prohibit fumar a l'aeroport...

Sigui com sigui, d'aleshores ençà tinc temor als enlairaments i aterratges, qualsevol soroll, qualsevol moviment em torna al passat i un no sé que em puja per l'estòmag mentre els ulls se m'ennueguen... de manera que he decidit que en tot trajecte per descansar i distreure'm em poso els auriculars de l'MP3 i escolto una selecció dels millors 20 CD's de la meva discoteca. I aquest música, i no una cançó en concret, és la que m'acompanya a tots els viatges, la meva personal banda sonora...

Tot i així, confesso que pensant i pensant, i si hagués d'escollir una música per al darrer viatge (Praga i Budapest) seleccionaria un del meus discs d'or, un dels meus preferits: august de sarah-jane morris (web i per fer un petit tastet: youtube).

us recomano amb el cor a la mà aquest disc (august) en concret.

a aquells/es que us agradi: ja som més a la vora.

petons i abraçades

Praga i Budapest (v.1)

2008-04-16T19:11:00.031+01:00

BUDAPEST: 15 de març a 19 de març de 2008

Budapest, capital d'Hongria, partida en dos pel riu Danubi. Capital econòmica del país, i destí turístic post-emergent. Ha estat assetjada i abatuda durant tota la seva història, fet que es respira en la seva arquitectura neoclàssica, neogòtica, neorrenaixentista... és sens dubte una ciutat imperial.

A Budapest també se la coneix com la Reina del Danubi: elegant i misteriosament cosmopolita.

Visites imprescindibles:
- el cim Gellért
- el bastió dels pescadors
- pendre una Dreher (cervesa) en qualsevol bar/cafeteria
- el Parlament
- navegar pel Danubi
- l'illa Margarita
- un bany termal
- l'esglèsia de Maties
- pujar en el funicular
- travessar el pont de les cadenes
- beure palinka
- gaudir de la plaça del herois
- perdre's en el mercat central
etcètera, etcètera, etcètera

però com ja vaig dir en el post anterior, en aquesta ocasió vaig decidir que la capritxosa retina capturés petites essències, detalls, curiositats... a través de la càmara del meu mòbil i aquí en teniu una selecció (aviso que no es tracta de la típica foto de monument sinó de la visualització de moltes sensacions), espero que us agradi. Que vagi de gust!

si mai aneu a Budapest potser us retrobeu amb alguna d'aquestes instàncies, de fet, totes menys les del metro i una d'un restaurant són de l'exterior, per tant, l'únic requisit és ser una persona observadora, caminar i estar ametent a tot el que els teus ulls poden absorvir...

i és clar, per molt que estem de turista no ens hem d'oblidar de la ciutadania

(continuarà, us haig de penjar un parell de vídeos, el viatge en bus per Àustria i la ciutat de Praga)

Praga i Budapest (v.0)

2008-04-15T19:40:00.008+01:00

Praga

Hola a tots i a totes,

abans de res agrair a totes aquelles persones que decideixen deixar-se caure per aquest bloc i dedicar-se, ni que sigui uns segons, a mirar que hi ha de nou, a llegir petites sensacions i encara més a participar amb els seus comentaris.

dit això, disculpar-me perquè he estat més que "out" però com a tots/es ens passa hi ha setmanes que sembla que et faltin hores o, millor dit, cert esma per posar-t'hi... sigui com sigui, és hora de tornar-hi.

com ja vaig avançar, vaig tenir l'oportunitat de fer una escapa a Praga i Budapest. De fet, el circuit era Budapest - Praga (passant per Viena, passant: vol dir en autobús).

encara no he tingut temps d'endreçar, de parar-me a pensar, tot el que vaig viure però si hi ha quelcom que tinc clar: és que va ser un bon viatge (BON en majúscules)

el grup va ser molt maco: catalans, bascos, cantàbrics, valencians i una família manya

(hi penso en tots vosaltres, recordo perfectament escenes compartides)

tocaria fer una explicació com a turista d'aquestes dues ciutats però això, em sembla, ho deixarem per a la multitud de fòrums, espais webs i guies de viatge que hi ha publicades. Personalment em dedicaré a penjar instàncies robades amb el mòbil. Sí, aquells que hem coneixeu sabeu que m'agrada la fotografia (aficionada) però fa temps que tinc la reflex rebossada en pols... en aquesta ocasió volia limitar-me - expressament- a les captures de petits fragments de la ciutat a través d'un únic mitjà: el mòbil. i així ho he fet...

com us deia encara no he tingut ocasió de posar-m'hi però em comprometo a demà descarregar les fotos del mòbil i a penjar-les

gràcies de nou a tots i a totes i rebeu un petonàs al nas!

Budapest

políticament correcte?

2008-04-02T17:52:00.002+01:00

és políticament correcte fer veure que no veiem que passa?

què es valora més la potència econòmica de la Xina o els drets humans?

Joves contra Putin

2008-03-12T21:25:00.008+01:00

Bé, no podia acomiadar-me sense fer referència al "60 minuts" d'ahir a la nit (dimarts, 11 de març de 2008). M'agradaria poder-vos facilitar algun link on poguéssiu veure el reportatge però com ja m'ha passat en altres ocasions no aconsegueixo trobar-ho a http://www.tv3.cat/

Per evitar etiquetes de "plagi" us informo que tot el text que segueix i fotografies són extretes de la web de la secció: teniu un accés directe clicant aquí.

Abans però una reflexió: veurem a Rúsia una rebelió estudiantil/juvenil com la de la Xina, la del Maig del 68 o la dels nostres antecesors lluitant per la transició?

"Un reportatge dirigit per Maurice Rufin i produït per Arte France, ADR Productions França.
És pràcticament segur que Vladimir Putin continuarà tenint una enorme influència a Rússia, després de deixar la presidència del país, per obligació constitucional. Putin serà el nou primer ministre i el "seu candidat", Dmitri Medvedev, serà segurament el nou president de Rússia, després de les eleccions del dia 2 de març, on tots els sondejos donen com a gran favorit el partit Rússia Unida que va aconseguir la gran majoria en les eleccions parlamentàries del desembre passat, on el partit Rússia Unida va obtenir el 64% dels vots i la majoria absoluta a la Duma.

Aquest és un reportatge que repassa alguns dels moments tensos viscuts entre les autoritats polítiques russes i nombrosos grups de joves, que van convertir-se a partir de l'any 2005 en els principals opositors al poder cada cop més monolític i consolidat de Vladimir Putin. Són una minoria, com han demostrat les eleccions, però eren grups que tenien moltes ganes de fer sentir la seva veu.

L'any 2005, després de la "revolució taronja" d'Ucraïna, els joves de l'oposició russa, tant si eren demòcrates, com si eren nacionalistes o comunistes, van considerar que els corresponia dur a terme una missió històrica. En un moment en què el debat polític havia desaparegut "de facto" de la Duma (on Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin, tenia més de 300 escons dels 450) i dels grans mitjans de comunicació, sotmesos al poder, aquells joves russos van començar a rivalitzar en audàcia per protestar públicament contra el règim. Aquell any, les protestes no violentes dels joves van agafar una volada inèdita i el poder va reaccionar amb una brutalitat desproporcionada. També el poder va reaccionar creant el seu propi grup de joves favorables a la política de Putin.

Aquest reportatge segueix alguns dels líders d'aquests moviments de protesta durant uns quants mesos per revelar un aspecte de la vida política russa totalment desconegut a Occident i ofereix una bona mostra de les aspiracions d'aquests joves i de la seva visió del futur. Uns joves crítics i minoritaris en la Rússia actual, però que són els inspiradors d'uns moviments polítics d'enorme transcendència."

S'acosta la nova temporada

2008-03-12T20:46:00.015+01:00

Si fa uns dies deia que Tossa dorm a l'hivern, ara us haig d'anunciar que Tossa desperta lentament. Els finestrals ara ja descoberts mostren l'interior dels comerços i diferents establiments. La pols amuntegada durant l'hivern aviat deixarà de ser present. L'anar i venir de lampistes, fusters, pintors i demés anuncien l'acostament de l'inici de temporada. I és clar, aquest cap de setmana la Tossa turística obrirà les seves portes de bat a bat. Així, que aprofito avui per mostrar-vos les darreres fotos de pau i tranquil·litat...

per cert, shsss, no ho digueu: marxo de vacances cap a Praga i Budapest (si puc, des d'allà ja us explicaré). així, que m'acomiado fins passat el 23. fins aviat, un petonàs al nas!

Església Vella

Tossa de Mar, 12 de març de 2008

Canons. Tossa de Mar, 12 de març de 2008

Al fons: l'Illa de Tossa

Fora muralla. Tossa de Mar, 12 de març de 2008

Hermita dels Socors. Tossa de Mar, 12 de març de 2008

(nota: totes les fotos són fetes amb mòbil)

Eduardo Manostijeras

2008-03-12T20:19:00.007+01:00

Són d'aquelles coses que m'agraden...

Cada dia em llevo a les 06:30h del matí per anar a treballar a Girona (i sempre arribo justa de temps). Em llevo mandrosament (5minuts més, si us plau), bec un got d'H2O (cas contrari, mala lluna tot el dia), em faig un nespresso i miro les notícies fins les 6:45, corro cap a la dutxa, em vesteixo, agafo l'esmorzar i quan m'adono ja és tard! corro escales avall, entro al garatge, agafo una ampolla d'aigua, aixeco la persiana, trec el cotxe, tanco, pujo la finestra del cotxe i poso música... primera i: som-hi!

Sempre, plogui, nevi, faci fred o calor, sempre, veig el jardiner (déu venir d'algun país molt fred), amb els seus pantalons verds i la samarreta groga de màniga curta (i a sobre arremangada!) xino xano cap a la feina. Déu començar a quarts de vuit.

Aquest noi, d'aparença tímida, és jove, no crec que tingui més de mummm, més de vint-i-sis/set. El que més m'agrada d'ell és veure amb quina il·lusió va cap a la feina i com gaudeix del que és i del que fa.

Quant plego aviat de treballar i puc anar a dinar a casa a quarts de cinc, les cinc de la tarda, sempre el veig treballant. Treballa a gust, amb ganes, orgullós de la seva feina. És, si més no, encoratjador.

No ve pas d'ara que m'hi fixo, no. Ja fa uns 2 o 3 anys que el veig voltar. I durant aquest temps, ha tingut cura de tots els parcs i jardins públics de la vila. I ho ha fet amb tantes ganes, amb tant d'interès que ha aconseguit que avui Tossa sigui com el seu jardí particular. Fixeu-vos-hi, volteu i mireu amb atenció.

Tossa avui és simètrica, al jardiner li agrada arrodonir-ho absolutament tot, encara que tingui davant una olivera. I no ho dic per desmerèixer, que va, m'encanta, em fa molta gràcia.

A Tossa tenim el nostre Eduardo Manostijeras particular.

Un parell d'imatges per il·lustrar-ho:
-

Caminante

2008-03-03T20:15:00.011+01:00

Es Codolar, 3 de març de 2008. Tossa de Mar

Llambordes, Vila Vella, 3 de març de 2008. Tossa de Mar

Bahía de Tossa amb ulls d'Ava Gardner, 3 de març de 2008. Tossa de Mar

Esglèsia vella, 3 de març de 2008. Tossa de Mar

Al fons Es Far, 3 de març de 2008. Tossa de Mar

Es Far, 3 de març de 2008. Tossa de Mar

Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar.

Antonio Machado

Dreta i esquerra de Norberto Bobbio

2008-02-26T21:26:00.002+01:00

Continuant amb la política - encetat en el post anterior- i per finalitzar aquest tema. Voldria compartir un fragment del llibre Dreta i esquerra, raons i significats d'una distinció política de Norberto Bobbio, què fa temps que vaig llegir i que avui arrel del post anterior he tingut ganes de tornar a fullejar. I diu així:

Ultra aquells qui critiquen la distinció* i aquells qui no accepten el criteri*, hi ha els qui dubten, que si bé accepten la distinció i no rebutgen el criteri que he triat i he posat en relleu, ara com ara consideren que ha esdevingut insuficient. Faig referència, especialment a aquells qui creuen, malgrat reconèixer que "la crisi de les ideologies, la variabilitat dels criteris del judici moral, la naturalesa tècnica i cada vegada més complexa dels problemes polítics, el pluralisme i la segmentació de les afiliacions socials fan de cada ciutadà un subjecte polític transversal respecte el sistema axial dreta/esquerra - que és un judici a compartir- que per definir la díada, a més del tema tradicional de la igualtat, fóra necessari tenir en compte altres criteris com són ara el de l'autonomia i la identitat de les persones, el del pluralisme de les cultures i de les pertinences, la radical contextualització dels valors morals i la dispersió de l'esfera pública, induïda, en les societats informàtiques, pels mitjans de comunicació. Que avui una de les raons de la desorientació de l'esquerra depengui del fet que en el món contemporani han sorgit problemes que els moviments tradicionals de l'esquerra no s'havien plantejar mai, i que hagin decaigut certs supòsits, sobre els quals recolzava no tant sols el projecte mateix de transformació de la societat, sinó també la seva força, és indiscutible. Jo mateix n'he parlat sovint. Cap esquerranista pot negar-se a admetre que l'esquerra d'avui ja no és la d'abans. Però mentre hi hagi persones el compromís polític de les quals es regeixi per un profund sentit d'insatisfacció i de sofriment davant les inquietats de les societats contemporànies, tal vegada avui d'una manera no tant punyent com en altres èpoques, però molt més visible, aquests mantindran vius els ideals que han marcat des de fa més d'un segle totes les esquerres de la història.

*dreta-esquerra

*igualtat-desigualtat;llibertat-autoritat

Les altres candidatures del 9 de març

2008-02-26T21:04:00.002+01:00

D'ençà d'ahir i fins conéixer el resultat de les eleccions del 9 de març que sentirem i llegirem molt de política, o millor dir de programes polítics i de candidatures concretes i prou conegudes... tot i així, cada cop més apareixen altres candidatures - potser més alternatives potser més properes.
No pretenc demanar el vot per cap d'elles, aquesta és ha de ser una elecció individual i lliure. No obstant, tenia ganes de donar cert espai a aquestes altres candidatures. Òbviament he fet la selecció que més m'interessa resaltar (passant de segons qui...). Et voilà:

- Partit antitaurí contra el maltractament animal
- Ciutadans en blanc
- Partit humanista de Catalunya
- Partit de les llibertats civils
- Escons insubmissos. Alternativa dels democrates descontents
- Per un món més just

entre d'altres.

Que vagi de gust!

Tossa dorm a l'hivern

2008-02-20T20:27:00.004+01:00

Tossa dorm a l'hivern

al capvespre els carrers són nus,
entre passa i passa sents la remor del vent
de tant en tant, fins i tot el bategar d’una llar
una rialla, un caminar

els carrerons són humits i salats vora la mar
aquells mateixos recorreguts impossibles
de sortejar a ple estiu on sols de lluny te’ls pots mirar

aprofiteu ara que la seva ànima pausada us pot acompanyar

i més endavant amb el bullici de la gent d’estiu torneu-la a visitar

passejada al capvespre

2008-02-18T20:08:00.008+01:00

Tossa de Mar, 18 de febrer de 2008

Diuen que d’un temps en ve un altre.

Avui, he tornat a caminar al capvespre. Que agradable. Com m’agrada, com pot ser que ho hagués oblidat, i és que d’un temps en ve un altre.

He sortit de casa que es feia fosc, he anat direcció al Parc de Sa Riera per la zona nova de Tossa, al final del trajecte he girat cua i tot deixant enrera la carretera de Llagostera he anat a buscar la Casa de Cultura, per seguir el trajecte de benvinguda d’El Pelegrí fins al Castell. Després, he decidit anar fins a Mar Menuda tot caminant pel Passeig Marítim. Oh! Quina mar! L’hauríeu d’haver vist estava BRAVÍSSIMA!

Aquest últim tram ha sigut magnífic, el picar de les andanes* a les roques t’ensordia tant que els pensaments deixaven de ser els protagonistes per deixar pas a un bany de sensacions. La brisa marina a la cara, la mar moguda, les andanes pujant a munt a munt tot ballant exaltades! Ostres, de veritat que ha estat hipnotitzant. I de nou he tornat a sentir-me en transició. No sé perquè dins meu sé que estic acomiadant una fase de la meva vida, m’estic – metafòricament parlant- desprenent de vivències, de records, tot desant-les en la calaixera del passat per poder, renovada, començar un nou trajecte, segur, més fresc i estimulant. No sé quan, però sé que m’hi estic acostant.

(*onades)

Tossa de Mar, 18 de febrer de 2008

(la qualitat de les imatges deixa que dessitjar xrò són fetes amb mòbil i de nit....)

Balzac

2008-02-15T15:40:00.002+01:00

"Pero debes aprender una cosa, imprimirla en tu mente todavía maleable: el hombre tiene horror a la soledad. Y de todas las especies de soledad, la soledad moral es la más terrible. Los primero hermitaños vivían con Dios. Habitaban en el más poblado de los mundos: el mundo de los espíritus. El primer pensamiento del hombre, sea un leproso* o un prisionero, un pecador o un inválido*, es este: tener un compañero en su desgracia. Para satisfacer este impulso, que es la vida misma, emplea toda su fuerza, todo su poder, las energías de toda su vida. ¿Hubiera encontrado compañeros Satanás, sin ese deseo todopoderoso?" Balzac.

*eren altres temps

Peter Senge i la Cinquena Disciplina

2008-02-10T19:58:00.000+01:00

Qui més qui menys té algú que l’inspira a nivell professional, en el meu cas, aquesta persona és Peter Senge i la seva obra: “La Cinquena Disciplina”. I avui tinc ganes de parlar-ne:

Peter Senge és Director de Pensaments de Sistemes i Aprenentatge Organitzacional de la Slona School of Managament del MIT i soci fundador de la consultora Innovation Associates, de Massachusetts.

“La Cinquena Disciplina” (més coneguda com “La Quinta Disciplina”) és un llibre d’obligada lectura si sou d’aquells/es que voleu fer les coses diferents essent conscients que per fer-ho cal entendre totes les relacions que es produeixen en el món de l’organització com un sistema i busqueu eines que us permetin aprendre a com fer millor les coses assumint que no estem sols i que tot té una causa efecte. Espero que els paràgrafs següents m’ajudin a explicar-me millor... estem davant una mena de la teoria del caos aplicada al món de l’empresa (pública o privada, tot i que és de més fàcil aplicació a l’empresa privada).

Benvinguts/des a un somni (realitzauble) del management. Espero que gaudiu del viatge tant i com ho faig jo cada vegada que rellegeixo les seves planes. Per facilitar-ho extrauré fragments de l’obra de Peter Senge.

Les organitzacions que cobraran rellevància en el futur seran les que descobreixin com aprofitar l’entusiasme i la capacitat d’aprenentatge de la gent en tots els nivells de l’organització.

Per tant, s’ha acabat aquells temps on el món era un lloc predecible. On encara es podia aspirar a que una organització fos competitiva sobre la base d’una divisió horitzontal del treball i vertical de les decisions. S’han acabat – encara que no es vulgui admetre – els temps on es paga als de la punta de la piràmide per pensar i a la resta, se’ls pagava per fer i no per pensar.

El que distingirà fonamentalment es organitzacions intel·ligents de les tradicionals i autoritàries “organitzacions de control” serà el domini de certes disciplines bàsiques:

1.- PENSAMENT SISTÈMIC (la cinquena disciplina)
Els negocis i altres empreses humanes són sistemes. Estan lligats per trames invisibles d’actes interrelacionats, que sovint tarden anys en exhibir plenament els seus efectes mutus.
El pensament sistèmic és un marc conceptual, un cos de coneixement i eines que s’ha desenvolupat en els últims cinquanta anys, perquè els patrons totals resultin més clars, i per ajudar-nos a modificar-los.
Un exemple per entendre que volem dir amb sistema: el cicle de l’aigua. S’espessien els núvols, el cel es fa fosc, les fulles flamegen, i sabem que plourà. També sabem que després de la turmenta l’aigua del desaigua caurà als rius i llacunes a quilòmetres de distància, i que el cel estarà clar per demà. Aquests aconteixements estan distanciats en l’espai i en el temps, però tots estan connectats dins del mateix patró.

2.- DOMINI PERSONAL
El domini personal és la disciplina que ens permet aclarir i endinsar-nos contínuament en la nostra visió personal, concentrar energies, desenvolupar paciència i veure la realitat objectivament. És el ciment “espiritual” de l’empresa. L’afany i la capacitat d’aprendre d’una empresa no pot ser més gran que la dels seus membres.
Moltes persones entren a l’empresa com individus brillants, cultes i entusiastes, plens d’energia i desitjos d’introduir canvis... amb el temps, perden el compromís, el sentit de missió i l’estímul amb que van iniciar la seva carrera. Les empreses aprofiten molt poc de les seves energies i quasi res del seu esperit.
A l’organització intel·ligent el que li interessa són les connexions entre l’aprenentatge personal i l’aprenentatge organitzacional, els compromisos recíprocs entre individu i organització, l’esperit especial d’una empresa constituïda per gents capaces d’aprendre.

3.- MODELS MENTALS
Els models mentals són supòsits super arrelats, generalitzacions i imatges que influeixen sobre la nostra manera de comprendre el món i actuar.
Lo fomut és que sovint no tenim consciència dels nostres models mentals o els efectes que tenen sobre la nostra conducta.
Exemple: en veure una noia maca i arreglada, alguns poden pensar: té pasta, segur que és frívola i juga amb el seu atractiu...
De la mateixa manera, els models mentals de conducta empresarial també estan profundament arrelats. Potser això explica la dificultat de trencar motlles de com ha de vestir o ser un/a gerent. (podríem entrar en qüestions de gènere però no ho farem).
La disciplina de treballar amb models mentals comença per girar al mirall cap a dins: aprendre a exhumar les nostres imatges internes del món, per portar-les a la superfície i sotmetre-les a un rigorós escrutini. També suposa l’aptitud per establir converses obertes on s’equilibri la indagació (actitud inquisitiva) amb la persuasió, on la gent manifesta els seus pensaments per exposar-los a la influència dels altres.

4.- CONSTRUCCIÓ D’UNA VISIÓ COMPARTIDA
Cal crear una visió genuïna (molt oposada a la familiar “formulació de la visió”), ja que així la gent no sobresurt ni aprèn perquè li ho diuen sinó perquè ho desitja. Però la realitat és que molts líders tenen visions personals que mai es tradueixen en visions compartides i estimulants. Cal una disciplina per convertir una visió individual en una visió compartida: no en un receptari, sinó un conjunt de principis i pràctiques rectores. Cal tenir clar que és contraproduent imposar una visió, per sincera que sigui.

5.- APRENENTATGE EN EQUIP
Com pot ser que un equip amb un coeficient intel·lectual de 120 tingui un coeficient intel·lectual col·lectiu de 63? La disciplina de l’aprenentatge en equip aborda aquesta paradoxa.
La disciplina de l’aprenentatge en equip comença en el diàleg, la capacitat dels membres de l’equip de suspendre supòsits i submergir-se en un autèntic pensament conjunt.
La disciplina del diàleg també implica aprendre a reconèixer els patrons d’interacció que erosionen el aprenentatge en equip. Els patrons de defensa sovint estan profundament enredats en el funcionament d’un equip. Si no se’ls detecta, atempten contra l’aprenentatge. Si se’ls detecta i se’ls fa aflorir creativament, poden accelerar l’aprenentatge.

La pràctica d’una disciplina suposa un compromís constant amb l’aprenentatge. Mai s’hi arriba: hom es passa la vida dominant les disciplines. Mai es pot dir: som una organització intel·ligent, així com mai ningú pot dir: sóc una persona culta. Quant més s’aprèn, més es comprèn la pròpia ignorància.

És vital que les cinc disciplines es desenvolupin en conjunt. Això representa un desafiament perquè és molt més difícil integrar eines noves que aplicar-les per separat. Però els beneficis són immensos. Per aquest motiu, EL PENSAMENT SISTÈMIC és la cinquena disciplina. El pensament sistèmic ens recorda contínuament que el tot pot superar la suma de les parts.

El pensament sistèmic permet comprendre l’aspecte més subtil de l’organització intel·ligent, la nova percepció que es té d’un/a mateix i del món.

Una organització intel·ligent és un àmbit on la gent descobreix contínuament com crea la seva realitat. I com pot modificar-la.

Bé, avui el post ha estat llarg i dens, espero no obstant que hagueu gaudit del viatge.

Salut!

Dimas Cuevas diu el que realment pensa el PP

2008-02-06T21:47:00.000+01:00

Dimas Cuevas és candidat del PP per Albacete, darrerament surt a moltes converses per les declaracions que ha fet en diversos articles de premsa al llarg de la seva carrera com a periodista. Aquest "personatge" diu el que en realitat pensa el PP encara que ara ens vulguin fer creure que "políticament no és correcte" dir el que es pensa.

Algunes de les declaracions de Dimas:

"Las bodas de lesbianas tendrán que incluir diversas variedades de tortillas, y de postre bollitos con nata; y los convites para homosexuales serán a base de quimbos, perritos calientes y platanos al horno"

"Si la palmo antes de lo previsto, prohibo que den mis chiquillos en adopción a ningún matrimonio de gays, lesbianas o de mediopensionistas. Sólo falta que los traigamos al mundo para que luego acaben los pobres rodeados de cualquier cosa"

Si ha de haber paridad para las mujeres, que haya también para los altos y para los bajos, para los listos y para los tontos...".

Juas!

frases

2008-02-06T21:38:00.000+01:00

Com més buida és l’existència més soroll necessita.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

-
Al punt que hom naix comença de morir,e morint, creix, e, creixent, mor tot dia.

Pere March (València? ~1338-Balaguer 1413)

El problema que hi ha al món és que els bojos i els fanàtics sempre estan molt segurs d’ells mateixos, mentre que els més assenyats sempre estan carregats de dubtes.

Bertrand Russell, filòsof i matemàtic britànic (1872-1970)

Elisabeth town

2008-01-22T18:17:00.000+01:00

Elisabeth town una película simplement encantadora (respira vitalitat, amor, desig, inconformisme, somni...) amb una banda sonora fantàstica, especial per aquells i aquelles que busquen quelcom més a la vida. Si la veieu i us ha agradat no deixeu de mirar: La milla verde, Garden State i Everything is illuminated.

Els teus somnis

2008-01-22T18:10:00.000+01:00

Els teus somnis dels Sopa de Cabra

Enllà, més lluny de les estrelles,

a l´altra cara del mirall,

on tot és més senzill d´entendre,

la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta,

un salt i ja no tornaràs;

comptant, la màgia és la primera,

seguint...

Els teus somnis t´estan esperant.

Vés, no dubtis més, abraça´ls.

No el veus? A poc a poc s´acosta.

No el sents? El tens al teu costat.

L´amor té totes les respostes.

És el teu somni, t´estava esperant.

Vés no dubtis més, s´escapa.

Lluita pels teus somnis, t´estan esperant,

fes que siguin certs, abraça´ls.

El vent escampa les fulles,

el temps arriba i se´n va;

mai no em demanis la lluna,

ningú la pot agafar.

La vida cau, i la pluja,

el sol ens pot eixugar,

sempre canvia la lluna,

pren el que vulgui donar.

Pren els teus somnis, t´estan esperant.

Vés no dubtis més, s´escapen.

Fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar, f

es que siguin teus, abraça´ls.

Lluita pels teus somnis, t´estan esperant,

fes que siguin certs, abraça´ls.

Fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar,

fes que siguin certs, abraça´ls.

Mirant de tant en tant enrere,

els peus a terra, el cor volant,

endins el sentiment és tendre,

volem seguir somniant.

Avui torna a sortir el sol

2008-01-17T17:09:00.001+01:00

17 de gener de 2008:

avui sembla que torna a sortir el sol

gràcies pel vostre amor

gràcies pel vostre suport

L'altre Dakar (60 minuts)

2008-01-09T20:40:00.000+01:00

Ahir, 8 de gener de 2007, al 60 minuts del 33 van emetre el reportatge rodat i viscut per quatre joves catalans. Una experiència si més no singular, em va recordar als “autos locos”, tot i que en aquesta ocasió no es tractava de fer-se la punyeta sinó de col·laborar al màxim per aconseguir que els vehicles arribessin al seu destí: Banjul)

Els nostres protagonistes:
Amanda Giner Rodríguez (foto Diari Avui)
Pepe Rodríguez
Sheila Aguado Arques
Edgar Aguado Arques

Els cotxes
2 Citroen Dyane (un del 1980 i l’altre del 1976).

Web oficial (només en anglès):
http://www.plymouth-dakar.co.uk/

En què va consistir aquesta experiència?
L’any 2006 aquests joves inquiets i intrèpids van apuntar-se, i van ser seleccionats, a la The Plymouth - Dakar Challenge. Tal i com explica en Julian Nowil (organitzador) al reportatge algun dels criteris que més puntuaven per a ser seleccionats eren:

una sol·licitud divertida i enguinyosa
no tenir experiència en rallys
tenir pocs coneixements de mecànica
ser dona (organitzen homes, que voleu?!)

La idea: passar una bona estona, gaudir de l’experiència i contribuir a un projecte solidari.

El text en cursiva és extret de: http://www.tv3.cat/60minuts/2007/080108.html

Quatre joves de Barcelona han constituït el primer equip català que ha participat en el ral.li Plymouth-Banjul Challenge, concretament en la cinquena edició. Un ral-li que fa la competència al gran París - Dakar.

Cada mes de gener, dos ral·lis agafen la carretera per fer un viatge que surt d'Europa fins a arribar a la costa africana. Un és l'enorme i car Ral·li Dakar. L'altre és el Plymouth-Banjul Challenge, una aventura amb uns valors completament oposats als del seu famós "germà gran".

El Challenge consisteix simplement a viatjar des de Plymouth, a la Gran Bretanya, fins a Banjul, la capital de Gàmbia, amb cotxes que tenen un valor nominal que no passa dels 600 euros. En altres paraules, fer més de 6.000 quilòmetres en velles cafeteres pràcticament sense diners ni assistència mecànica, però amb molt bon humor. No hi ha premis ni guanyadors, i, un cop a Banjul, els cotxes se subhasten per aconseguir fons per a ONG locals. En l'última edició hi van participar més de dos-cents equips, la majoria dels quals van arribar a la meta.

L'aventura és organitzada per un anglès, Julian Nowill, que la va plantejar com una alternativa barata i solidària al Ral·li París-Dakar, una competició en què només es pot participar si s'és capaç de reunir molts diners. La majoria dels dos-cents equips participants són anglesos, encara que també n'hi ha de Suïssa, Bèlgica i fins i tot del Brasil.

Els equips es divideixen en quatre grups de cinquanta cotxes i tenen el punt de trobada a Gibraltar. Des d'allà travessen l'estret fins a Ceuta, on comencen la travessa cap a Gàmbia en grups més petits, d'uns cinc o sis cotxes.

L' equip espanyol el formaven Sheila Aguado, Edgar Aguado, Amanda Giner i Pepe Rodríguez. Cap d'ells tenia el més mínim coneixement de mecànica ni experiència a córrer ral·lis. Però la seva bona mà amb la paella i la seva promesa de preparar les millors sangries al final de cada etapa van ser les claus perquè l'organització de la travessa els seleccionés entre dues mil sol·licituds. I gairebé sense esperar-s'ho es van embarcar en aquesta "bogeria amb sentit": van trobar dos Dyane 6 més que de segona mà, els van pintar amb un logo graffiter i es van llançar al repte.

El documental segueix les aventures de diversos equips. Alhora que absorbeixen la bellesa del desert descobreixen que, en qualsevol kit bàsic de supervivència, no hi poden faltar un martell, unes tenalles, una mica de filferro i, sobretot, quantitats il·limitades d'exquisit te anglès.

Algú s’apunta?
Si algun/a valent/a s’apunta i és seleccionat que no s’oblidi de bloggegiar la crònica i fer-nos partícips de la seva experiència ;D.

Nota
He intentar buscar l’arxiu a TV3 a la carta però dissortadament no surt, potser el reposen, potser el pengen al YouTube o potser coneixeu algú de TV3 que us el passi, més que res perquè és guapo veure-ho.

L'essentiel est invisible aux yeux

2008-01-06T20:54:00.000+01:00

Toutes les plus grandes personnes ont d’abord été des enfants.

(Mais peu d'entre s’en souviennent).

num. 1num. 2

L'essentiel est invisible aux yeux

C’est là un bien grand mystère. Pour vous qui aimez aussi le petit prince, comme pour moi, rien de l'univers n’est semblable si quelque part, on ne sait où, un mouton que nous ne connaissons pas a, oiu ou non, mangé una rose...

Frases extretes de Le Petit Prince du Antoine de Saint-Exupery.

El miedo

2008-01-06T18:09:00.001+01:00

El miedo*

Una mañana, nos regalaron un conejo de Indias. Llegó a casa enjaulado. Al mediodía, le abrí la puerta de la jaula.

Volví a casa al anochecer y lo encontré tal como lo había dejado: jaula adentro, pegado a los barrotes, temblando del susto de la libertad.

*Fàbula del llibre "El libro de los abrazos" d'Eduardo Galeano.

1 de gener de 2008

2008-01-06T17:45:00.000+01:00

Mar Menuda, 1 de gener de 2008

Tossa de Mar

I vam començar l’any tal i com havíem dit, i com l’havíem acabat: a marc*. Tirant la canya fent veure que volíem pescar alguna cosa, difícil a aquelles hores amb la mar de fons i la temperatura de l’aigua... però de fet, el que comptava no era pescar sinó deixar-nos acaronar per la brisa, banyar-nos en l’escalfor solar i submergir els nostres pensaments en la Mediterrània.

* a Tossa no diem anar a la platja, sinó anar a marc (pronunciant una “c” al final).

Les històries de Na Jana (v.7)

2007-12-31T20:06:00.000+01:00

Corrien principis dels 80’s i tremolosa Na Jana esperava la nit de Reis per descobrir exaltada que li havien portat?! Tot i la màgia d’aquelles dates tenia clar que hi havia coses que no lligaven: a Tossa els reis eren més modestos que no pas els que sortien per la TV que arribaven a BCN. A més, aquell any el rei negre s’assemblava massa a en Jimbo – el mecànic del carrer de casa.

A casa Na Jana, el Tió només cagava torrons i quan n’estava fart li deixava una taronja volent dir: s’ha acabat...

La seva, era la generació posterior de les Nancy’s, era la generació dels Nenuco. Na Jana però preferia les Barriguitas i els clics de Famobil que llavors regalava, si no recorda malament, la FontVella!. Na Jana tenia tambors de sabó de rentadora plens de clics i de legos...

Tot i l’enyor d’aquells records, Na Jana va viure un dia de Reis trist en comprovar que la seva veïna Na Rosa plorava perquè els Reis li havien portat un nino que no era Nenuco com el de Na Jana... Na Jana la va intentar consolar fent-li veure lo maco que era el seu nino però no va tenir èxit, fins i tot va rebutjar l’intercanvi de ninos... van ser uns moments agredolços...

Potser per això, avui, Na Jana si visqués en aquest s. XXI, la societat de la informació entendria el malestar d'aquells nens i nenes que decepcionats reben ossets de peluix i no Nintendos DS... (alguns ho interpreten com desagraïment, sobretot en aquells infants quins Reis són de Caritas o altres ONG's). Na Jana però ho veu com un desig d'integració al grup i la comunitat perquè els infants el que volen és el que té la majoria de la classe, ni més ni menys, simple i planerament. Són els adults els responsables d'ensenyar que tot s'ha de valorar en la seva justa mesura i fer el millor regal: contribuir a la construcció dels fonaments d'una infantesa forta, justa i digne.

Que tingueu uns bons reis!.

Gato liberado

2007-12-31T17:46:00.000+01:00

Bé, sembla que a darrera hora hi ha una dedicatòria per a la meva gateta i diu així:

Na Lluïsa! Estoy que me derrito por tus bigotes! Si quieres te invito a unos Wiskas y hablamos de ello... gatunamente grummmrrrrrrr!! Te envío foto de mi primera comunión

by Adri

31 de desembre de 2007

2007-12-31T17:05:00.000+01:00

Hola a tots i a totes de nou, possiblement per darrera vegada aquest 2007, que per fi s'acaba!

Avui, hem acomiadat l'any de la mateixa manera que el rebrem demà: intentant pescar alguna juriola o serrà a Es Codolar de Tossa. No, no hem pescat res però de fet hi estem poca estona i la mar no ajuda... sniff sniff... això sí la remor de la mar i l'escalfor del sol han estat dos grans companyies i a sobre depuratives. Bé, potser demà tindrem més sort.

Es Codolar, 31 de desembre de 2007

Tossa de Mar

Acomiadem doncs, aquest 2007 amb una foto feta avui amb el nou mòbil (ai do!) d'Es Codolar de Tossa, tot esperant que el 2008 sigui millor per a tots i totes*

*Per tothom? no, només per qui s'ho mereixi! ;D

Bones festes!

2007-12-24T11:53:00.001+01:00

Jelou! sí, toca... toca desitjar bones festes, i en aquesta ocasió voldria fer-ho mitjançant Christmas Pageant de Carl De Keyzer

Petons i abraçades

Vespre d'octubre

2007-12-08T13:18:00.000+01:00

Botes de Vincent Van Gogh

VESPRE D'OCTUBRE

Una tarda de tardor amb un ventet tebi que em reconforta, em trobo jugant amb les fulles de castanyer que han caigut dels nombrosos exemplars existents al carrer d'Urgell.

El seu color marró, en giravoltar en l'aire per les puntades de peu que els dono, em fa recordar, anys enrera, la meva infantesa.

Quan era una nena acostumava a jugar-hi com ara faig, deixant-les volar i caure una i altra vegada, amb la ment en blanc, només fixant-me en el seu moviment subtil i mandrós...

Quan erar una nena...

Com ara faig...

Poema extret del llibre "Bassals d'aigua" de Marta Amat Fontarnau (marta.amat@gmail.com)