
La galeria
text de David Pujol i Fabrellas
EL PUNT, divendres 30 d'octubre de 2009
Estic totalment d'acord amb la tesi de Joan Fuster: parlant, en general, la gent s'entén molt poc. La manera habitual d'entendre's és parlant, això és veritat, però com que el nombre de garlaires és molt superior al nombre de conversadors, les coses no són tan fàcils com semblen a primer cop d'ull. Fuster situa el nombre ideal de persones per a menar una bona conversa en quatre o cinc. El trio el troba un pèl eixut. Fins al sextet o al septet la creu possible, la conversa, però amb més de sis o set ja troba que es fa difícil de mantenir perquè la dispersió s'hi sobreposa i, en aquest cas, ja valdria més que, en lloc d'enraonar, es cantés. La quota exacta coincideix, doncs, si fa no fa, amb els membres que formen el ple de molts ajuntaments petits. De cinc a set és el nombre ideal de persones per a conversar, per a discutir, per a parlar de veres, per assentir o dissentir amb alts nivells de claredat i d'intel·ligència: ni més que les Gràcies ni menys que les Muses, o sigui entre tres i nou. Amb aquests números no es té, segons explica Fuster, ni el destorb d'una intimitat massa opressiva ni el maremàgnum confús de la petita multitud, que no permeten conversar, en el sentit més noble de la paraula. És el nombre ideal per expressar arguments, perquè cadascú pugui convèncer –no només vèncer– l'altre de les seves raons, que és evident que tothom en té una mica, sempre, de raó. Però no, les coses, per desgràcia de tots, no són així. Amb tants anys de democràcia, no hem guanyat encara la batalla del diàleg serè i constructiu. Guanya sempre el grup que pot aixecar més dits, és clar, però les raons dels altres és millor ni escoltar-les. Molesten. Fan nosa. Són enormement emprenyadores. Res de conversa: o amb tu, o contra tu. I després alguns s'estranyen que, entre la població, cada vegada hi hagi més desafecció política...
Darrera actualització ( Divendres, 30 d'octubre del 2009 02:00 )
text de David Pujol i Fabrellas
EL PUNT, divendres 30 d'octubre de 2009
Estic totalment d'acord amb la tesi de Joan Fuster: parlant, en general, la gent s'entén molt poc. La manera habitual d'entendre's és parlant, això és veritat, però com que el nombre de garlaires és molt superior al nombre de conversadors, les coses no són tan fàcils com semblen a primer cop d'ull. Fuster situa el nombre ideal de persones per a menar una bona conversa en quatre o cinc. El trio el troba un pèl eixut. Fins al sextet o al septet la creu possible, la conversa, però amb més de sis o set ja troba que es fa difícil de mantenir perquè la dispersió s'hi sobreposa i, en aquest cas, ja valdria més que, en lloc d'enraonar, es cantés. La quota exacta coincideix, doncs, si fa no fa, amb els membres que formen el ple de molts ajuntaments petits. De cinc a set és el nombre ideal de persones per a conversar, per a discutir, per a parlar de veres, per assentir o dissentir amb alts nivells de claredat i d'intel·ligència: ni més que les Gràcies ni menys que les Muses, o sigui entre tres i nou. Amb aquests números no es té, segons explica Fuster, ni el destorb d'una intimitat massa opressiva ni el maremàgnum confús de la petita multitud, que no permeten conversar, en el sentit més noble de la paraula. És el nombre ideal per expressar arguments, perquè cadascú pugui convèncer –no només vèncer– l'altre de les seves raons, que és evident que tothom en té una mica, sempre, de raó. Però no, les coses, per desgràcia de tots, no són així. Amb tants anys de democràcia, no hem guanyat encara la batalla del diàleg serè i constructiu. Guanya sempre el grup que pot aixecar més dits, és clar, però les raons dels altres és millor ni escoltar-les. Molesten. Fan nosa. Són enormement emprenyadores. Res de conversa: o amb tu, o contra tu. I després alguns s'estranyen que, entre la població, cada vegada hi hagi més desafecció política...
Darrera actualització ( Divendres, 30 d'octubre del 2009 02:00 )