tot iniciant el 2010

Hi ha instants en la meva vida que envejo no tenir la fluïdesa i astúcia verbal d'immortals com en Martí i Pol per descriure amb paraules breus i intenses moments i instants com el que acabo de viure: copa de vi blanc en mà, tota tipa després d'un íntim i meravellós dinar... fumejant a l’altra, una cigarreta sentint l’escalfor del sol d’un u de gener d'any nou donant contrast i color a capriciosos cabells que es delecten tot ballant un dolç vals amb la suau ventada del meu estimat mediterrani... sento, per fi, com el cor es relaxa, em deixa reposar dels mals de cap i batega lentament, pausada i dolçament, tot observant dues ànimes a les que estimo amb bogeria.

Gràcies 2009.

Benvolgut 2010: siguis bo i ajuda’m a ser millor per gaudir de la pau de l’esperit.

per què som com som?

Avui comencem a saber, per fi, perquè som com som. Una de les primeres coses que hem descobert - fa no gens menys que 400 anys, però com si no- és que ni el planeta ni nosaltres mateixos som el centre de l'univers. Caminem pujats a 250 km per segon en un planeta d'una estrella mitjana en la part exterior d'una dels bilions de galàxies existents. I, no obstant, quantes persones continuen creient-se el centre del món?

pàgina 13 i 14 del llibre Per què som com som? d'Eduard Punset

La Dignitat de Catalunya

òbviament jo també em sumo a l'Editorial dels diaris catalans i demano, i prego, a les forces polítiques catalanes que vagin a una vetllant per tots i totes nosaltres!



La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

avui 12 de novembre de 2009 ja en fa 5 que dura...

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.

- Martí i Pol -

(x tu)

Parlant la gent s'entén?

La galeria
text de David Pujol i Fabrellas
EL PUNT, divendres 30 d'octubre de 2009

Estic totalment d'acord amb la tesi de Joan Fuster: parlant, en general, la gent s'entén molt poc. La manera habitual d'entendre's és parlant, això és veritat, però com que el nombre de garlaires és molt superior al nombre de conversadors, les coses no són tan fàcils com semblen a primer cop d'ull. Fuster situa el nombre ideal de persones per a menar una bona conversa en quatre o cinc. El trio el troba un pèl eixut. Fins al sextet o al septet la creu possible, la conversa, però amb més de sis o set ja troba que es fa difícil de mantenir perquè la dispersió s'hi sobreposa i, en aquest cas, ja valdria més que, en lloc d'enraonar, es cantés. La quota exacta coincideix, doncs, si fa no fa, amb els membres que formen el ple de molts ajuntaments petits. De cinc a set és el nombre ideal de persones per a conversar, per a discutir, per a parlar de veres, per assentir o dissentir amb alts nivells de claredat i d'intel·ligència: ni més que les Gràcies ni menys que les Muses, o sigui entre tres i nou. Amb aquests números no es té, segons explica Fuster, ni el destorb d'una intimitat massa opressiva ni el maremàgnum confús de la petita multitud, que no permeten conversar, en el sentit més noble de la paraula. És el nombre ideal per expressar arguments, perquè cadascú pugui convèncer –no només vèncer– l'altre de les seves raons, que és evident que tothom en té una mica, sempre, de raó. Però no, les coses, per desgràcia de tots, no són així. Amb tants anys de democràcia, no hem guanyat encara la batalla del diàleg serè i constructiu. Guanya sempre el grup que pot aixecar més dits, és clar, però les raons dels altres és millor ni escoltar-les. Molesten. Fan nosa. Són enormement emprenyadores. Res de conversa: o amb tu, o contra tu. I després alguns s'estranyen que, entre la població, cada vegada hi hagi més desafecció política...

Darrera actualització ( Divendres, 30 d'octubre del 2009 02:00 )

Viure a Girona

foto: Fèlix Xunclà extreta de: "Pedres de Girona" http://www.pedresdegirona.com/

(volia posar l'enllaç a Diari de Girona però no he estat capaç d'ensortir-me ni amb el seu buscador ni amb la seva hemeretoca, per tant, l'extrec directament del bloc de l'autor: http://quimcurbet.blogspot.com):

De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres.

Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, cauran en un buit infinit.

A finals d’octubre Girona és com una fruita madura a punt de caure de les branques del calendari. Pels seus carrers hi flueix gent de tot arreu, fins i tot d’indrets inexistents, de països inventats només per poder venir, ni que sigui per unes hores, a les Fires de Girona. Sota els porxos de les places hi flota una sentor de castanyes i de regalèssia, de xuxo i de salsitxa. Els nens ploren, els pares criden, les mares miren cap el cel i el venedor de globus n’ofereix un de nou al nen perquè el deixi anar darrere de l’altre i es completi d’aquesta manera el cicle de la vida.

Girona és una manera de viure, és una manera d’estar viu però també d’estar mort. A Girona el concepte d’immortalitat hi voleia com un domàs durant els dies de la festa, fins l’endemà de Tots Sants que es reverencia a tots els difunts i s’accepta que, de la mateixa manera que tot té un principi també tot té un final. Girona, com totes les ciutats, va néixer un dia en una cruïlla de la història i morirà de la mateixa manera que moren totes les construccions dels homes, però mentrestant el gironins anirem cada any de Fires, sota els arbres de la Devesa, amb la mirada perduda dels que estan condemnats, de per vida, a estimar una ciutat de pedra.

1km/hora

La nova llei de trànsit no castigarà els que vagin 1Km/h per sobre de la velocitat màxima

Xesco Boix

Estima, Estima de Xesco Boix

(em sap greu però no l'he trobat a la xarxa...)

Estima, estima, que això mai no fa mal,
mai no fa mal, mai no fa mal.
Estima, estima, que això mai no fa mal;
és un remei com cal. (Tornada)

Qui molt abraça poc estreny
qui no s'atura arriba lluny,
gota i gota sempre han fet un gorg
qui tot ho vol to ho perd.

Mai no és tard si el cor és jove;
aquell qui busca, sovint troba,
així m'agrada, m'agrada la gent:
les mans fredes i el cor calent.

De mica en mica s'omple la pica,
aquesta campana pica i repica.
Pica i repica, repica ben fort:
esbotzar l'absurd fins deixar-lo mort.

Noia de porcellana de Pau Riba

condició: DONA

Poema Y Dios Me Hizo Mujer de Gioconda Belli

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Enveja

ENVEJA

Text d'AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Publicat a Diari de Girona el proppassat dia 7 d'octubre de 2009, si no recordo malament.

Si la fe mou muntanyes, l'enveja rebenta serralades. El mot enveja vé del llatí, "invidia", del verb "videre" (veure) amb el prefix "in" ("no, cap, vers"), de tal manera que "envidia" significa "no voler veure bé o mirar de forma esbiaxada i malèvola". L'enveja no et deixa veure la realitat tal com és, impedeix reconèixer els mèrits dels altres, la bondat de les seves accions, el seu talent i art. És un filtre perceptiu falsificador de la realitat que fa antipàtic tot allò que hom li desagrada. L'enveja és el desig de posseir tot allò que té un altre, sigui diners, patrimoni, talent, intel·ligència, poder etc.

És un tema molt discutit pels filòsofs. Plató teoritza sobre l'enveja en el diàleg El Filebo en el qual Sòcrates, el protagonista, mostra les dificultats per copsar com determinats individus poden alegrar-se amb el dolor i la tristesa dels altres; igualment ho faran Aristòtil, sant Tomàs i el mateix Unamuno. És soprenent que aquesta afecció de l'ànima sigui tan comuna i com és possible que el sofriment en uns produexi satisfacció en uns altres. Els pensadors influïts per l'ètica socràtica tan ingènua són uns bons jans, ja que Sócrates creia que l'home savi està determinat a fer el bé i mai no farà el mal.

La religió catòlica considera l'enveja com un pecat capital i "capital" vol dir que no ho és per la magnitud del pecat si no perquè en dóna origen a molts d'altres. Per enveja es roba, es defrauda, fins es mata. Altres vicis com l'alcoholisme o el tabaquisme es poden practicar en la intimitat sense fer mal a terceres persones; l'enveja necessita una víctima, s'executa en un altre i aquesta és la cara més funesta ja que sempre va contra el proïsme, no al mateix subjecte. És doncs l'enveja la mare de molts altres defectes.

L'enveja és el gran esport nacional. Res causa més satisfacció en els necis que veure com s'estrellen les persones. La gent que s'alegra amb les desgràcies alienes és la pitjor de totes, és mala gent. Alguns artistes i escriptors per fer-se perdonar fins han simulat falses malalties o desgavells familiars i algun d'ells ha deixat constància escrita que aquestes mentides figuraven ser una solució per no ser envejats ni odiats. Es diu "enveja sana" davant dels triomfs d'algú; no m'ho he cregut mai, l'he vist malsana i no s'edulcorava amb l'adjectiu "sana". L'enveja corca sempre les carns de l'ànima. Fa molts anys ja vaig escriure sobre aquest tema i ara hi torno perquè la crisi ha desvetllat el monstre de l'enveja col·lectiva. Quan tothom prospera i les coses van bé, l'enveja social minva o es dissimula, ara en canvi quan s'entra en un període de recessió es dispara.

A l'illa de Formentera un costum ara en desuetud consistia a penjar sota els porxos de la casa els talls de xulla blanca, les llenques de carn magra salada de porc i les sobrassades per suscitar l'enveja dels veïns. Un distintiu d'abundància. Tanmateix en qualsevol comunitat els pinxos han procurat sempre mostrar en públic un estatus de superioritat per provocar l'enveja amb el vestit i amb joies. Tant en les societats més riques com en les més pobres algunes persones han cercat signes visiblement externs per sobresortir. Volien ser envejats i si ho aconseguien se sentien satisfets.

"Morir-se d'enveja", "menjar-se l'enveja", "si l'enveja fos tinya, quants de tinyosos hi hauria". Bertrand Russell sostenia que l'enveja és un dels aspectes més ruïns de la naturalesa humana i una de les causes més potents d'infelicitat ja que qui la pateix alimenta el desig de fer mal a altres. El primer assassinat és per enveja, Caïmn matà Abel per gelosia, per enveja.
Sortosament en el meu trajecte vital no m'he creuat amb grans envejosos. O potser eren tan bons que no me'n vaig adonar i m'han perjudicat sense saber-ho. L'enveja es respira arreu. Moltes accions perverses descansen sobre un jaç d'enveja. A la gent li agrada arruïnar el famós i la pura enveja és el motor que engrexina molts programes escombraria televisius: el públic contempla gratament com trinxen el famós.

L'enveja és una malatia psicològica incurable, perque l'envejós mai no ho reconeix davant dels altres sinó que s'ho nega a ell mateix. De cap manera ho accepta. La dependència unidireccional de l'envejós respecte a l'envejat fins perdura després la mort de l'envejat. Les armes més freqüents de l'envejós són la mentida i la difamació, inventar-se falòrnies per desacreditar al subjecte de la seva enveja. Donar-li mala fama social perquè caigui en desgràcia col·lectiva. Sovint després de dir mil pestes contra una persona, insinua que encara en sap moltes més coses però les calla per no fer-li més mal. El perfecte envejós sap construir un discurs hipercrític, creatiu, ben estructurat i ?raonat que fins sembla vertader per la seva exactitud i precisió i si no li funciona pot anar més enllà: a la destrucció física de la persona envejada. Un fantasma recorre el món des que és món: l'enveja.

La diada: 11 de setembre

1. Senyera de quatre pals
duen els armorials.

2. Quatre barres en vermell,
cinc de color grog rovell.

3. Faixes a l' horitzontal
si la hisseu amunt, com cal.

4. Nostra senyera nasqué
del comte Jofre o Guifré.

5. I fou un drama molt viu.
La llegenda així ens ho diu:

6. El Pilós està ferit,
la sang brolla del seu pit.

7. El rei Carles quan ho sap
al seu pavelló fa cap.

8. Un gest màgic amb els dits
i de cop som engrandits.

9. D'aleshores fins ençà
és l'emblema català.

10. Que als Països Catalans
ens uneix i ens fa germans.

11. A Sicília i a Aragó,
la tenen per extensió.

12. Nostra ensenya catalana,
honorem-la com Déu mana.

13. Guardem-la a la calaixera,
però lluïm-la a la primera.

14. Com vam fer-ho a Montserrat
deixant el "Gorro" tapat.

15. O al sant temple d'en Gaudí
on es va veure un matí.

16. Mil nou-cents setanta-sis
va ser la llum de l'encís.

17. Molts milers de catalans
la portàvem a les mans.

18. I anàvem amunt i avall,
com ho canta en Maragall.

19. Quan fa festa la nació
la pengem molts al balcó.

20. Per Sant Jordi o la Diada,
la duu tota una gentada.

21. Els castellers, la senyera,
la llueixen per cimera.

22. Amb la senyera estelada,
somiem la nova albada.

23. Un país amb llibertat,
una brillant heretat.

24. Seguim, doncs, tots la senyera!
I endavant, mai endarrere!

Text 2005:
Ramon Cuéllar / Joan Vilamala

avui fa 46 anys del "I have a dream"

delivered 28 August 1963, at the Lincoln Memorial, Washington D.C.

I am happy to join with you today in what will go down in history as the greatest demonstration for freedom in the history of our nation.

Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand today, signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of their captivity.

But one hundred years later, the Negro still is not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languished in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. And so we've come here today to dramatize a shameful condition.

In a sense we've come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the Declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men, yes, black men as well as white men, would be guaranteed the "unalienable Rights" of "Life, Liberty and the pursuit of Happiness." It is obvious today that America has defaulted on this promissory note, insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check, a check which has come back marked "insufficient funds."

But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. And so, we've come to cash this check, a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice.

We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of Now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to make real the promises of democracy. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood. Now is the time to make justice a reality for all of God's children.

It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end, but a beginning. And those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. And there will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.

But there is something that I must say to my people, who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice: In the process of gaining our rightful place, we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred. We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again, we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force.

The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to a distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny. And they have come to realize that their freedom is inextricably bound to our freedom.

We cannot walk alone.

And as we walk, we must make the pledge that we shall always march ahead.

We cannot turn back.

There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as the Negro is the victim of the unspeakable horrors of police brutality. We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as the negro's basic mobility is from a smaller ghetto to a larger one. We can never be satisfied as long as our children are stripped of their self-hood and robbed of their dignity by signs stating: "For Whites Only." We cannot be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied, and we will not be satisfied until "justice rolls down like waters, and righteousness like a mighty stream."

I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow jail cells. And some of you have come from areas where your quest -- quest for freedom left you battered by the storms of persecution and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive. Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to South Carolina, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed.

Let us not wallow in the valley of despair, I say to you today, my friends.

And so even though we face the difficulties of today and tomorrow, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.

I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: "We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal."

I have a dream that one day on the red hills of Georgia, the sons of former slaves and the sons of former slave owners will be able to sit down together at the table of brotherhood.

I have a dream that one day even the state of Mississippi, a state sweltering with the heat of injustice, sweltering with the heat of oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.

I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.

I have a dream today!

I have a dream that one day, down in Alabama, with its vicious racists, with its governor having his lips dripping with the words of "interposition" and "nullification" -- one day right there in Alabama little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls as sisters and brothers.

I have a dream today!

I have a dream that one day every valley shall be exalted, and every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight; "and the glory of the Lord shall be revealed and all flesh shall see it together."

This is our hope, and this is the faith that I go back to the South with.

With this faith, we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith, we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith, we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day.

And this will be the day -- this will be the day when all of God's children will be able to sing with new meaning:

My country 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing.

Land where my fathers died, land of the Pilgrim's pride,

From every mountainside, let freedom ring!

And if America is to be a great nation, this must become true.

And so let freedom ring from the prodigious hilltops of New Hampshire.

Let freedom ring from the mighty mountains of New York.

Let freedom ring from the heightening Alleghenies of Pennsylvania.

Let freedom ring from the snow-capped Rockies of Colorado.

Let freedom ring from the curvaceous slopes of California.

But not only that:

Let freedom ring from Stone Mountain of Georgia.

Let freedom ring from Lookout Mountain of Tennessee.

Let freedom ring from every hill and molehill of Mississippi.

From every mountainside, let freedom ring.

And when this happens, when we allow freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual:

Free at last! Free at last!

Thank God Almighty, we are free at last!

de set en set - frustracions - martí ayats

Publicat a EL PUNT dilluns, 10 d'agost de 2009

de set en set
Frustracions
de Martí Ayats

Les frustracions, com els pecats, no se solen confessar. Les venials, encara, però les capitals, les que ens fan de llast, les que han marcat la cartografia d'una vida, ja és més difícil. I és una llàstima, especialment per a qui la manté amagada. Perquè no descobrir-la, no airejar-la, no compartir-la és l'equivalent a anar alimentant cada dia una petita bestiola que passa de dominada a dominadora, fins al punt que es transmuta de presonera a carcellera. Llavors està gairebé tot perdut, perquè costa molt redreçar una situació en la qual el desengany és l'única direcció que marca la brúixola. Coure tot això, a foc lent, pot derivar en el fet que l'afectat es consumeixi per dintre, provocant desorientació i un silenciós i inexorable procés d'anorreament, amb l'autoconvenciment que cada dia que passa l'èxit és més inabastable. O també pot derivar en una explosió en què aquesta sensació de derrota es vulgui expandir, a través de les actituds, i encomanar-la a com més gent millor, obstaculitzant i privant, en la mesura que es pugui, el camí dels altres cap a la realització.

"Hi ha l'opció que provoca un dolor proporcional al temps que fa que s'arrossega aquesta frustració: compartir-la, explicar-la, buscar ajuda, solucions"

Finalment, també hi ha l'opció que provoca un dolor proporcional al temps que fa que s'arrossega aquesta frustració: compartir-la, explicar-la, buscar ajuda, solucions. Però per fer-ho s'ha de ser valent. Molt valent, perquè treure a passejar aquests fracassos vitals és passar d'anar amb armadura a lliurar el nostre ADN, un material sensible que requereix triar bé en mans de qui el dipositem per buscar l'ajuda que necessitem. És per això que el millor remei per curar-se d'una frustració és haver cultivat amistats duradores, sinceres i desinteressades.

fotografia de Chema Madoz

Qualsevol nit pot sortir el sol

Fa una nit clara i tranquil·la,

hi ha una lluna que fa llum.

Els convidats van arribant

i van omplint tota la cas

de color i de perfums.

-

Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,

als tres porquets,

al gos Snoopy i al seu secretari l'Emili

i en Simbda,

l'Ali Babà i Gulliver.

-

Oh! Benvinguts, passeu, passeu

de les tristors en farem fum.

A casa meva és casa vostra,

si és que hi ha casa d'algú.

-

Hola Jaimito! Donya Urraca!

En Carpanta i Barba-azul,

Frankestein i l'hom llop,

el compte Dràcula i Tarzan,

la mona Xita i Peter Pan.

-

La senyoreta Marieta de l'ull viu

ve amb un soldat.

Els Reis d'Orient, Papà Noël,

el Pato Donald i Pascual.

La Pepa maca i Superman.

-

Bona nit senyor King Kong,

senyor Astèrix i Taxi Key,

Roberto Alcázar i Pedrín,

l'Home del sac i en Patufet,

senyor Charlot i Obèlix.

-

En Pinotxo ve amb la Monyos,

agafada del bracet,

hi ha la dona que ve en globus,

la família Ulises

i el capitán Trueno amb patinet.

-

A les dotze han arribat

la fada bona i Ventafocs

en Tom i Jerry, la Bruixa Calixta,

Bambi i Mobby Dick,

i l'emperadriu Sissí.

-

Mortadelo i Filemó

i Guillem Brown i Guillem Tel

la caputxeta vermelleta

el llop ferotge,

el caganer, Cocoliso i Popeie.

-

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.

Ara ja no hi falta ningú,

o potser sí, ja me n'adono que tant sol

hi faltes tu...

-

També pots verni si vols.

T'esperem, hi ha lloc per tots.

El temps no compta ni l'espai...

Qualsevol nit pot sortir el sol

Emil Cioran

Sempre tenim la impressió que podríem fer millor el que fan els altres, però mai la tenim del que fem nosaltres.

Emil Cioran, filòsof romanès

Bike Africa 2009 - l'altre TOUR

us transcic un mail que m'acaben d'enviar:

"hola a tots, volia donar a conèixer un web que estan creant uns amics d'Irlanda per recaptar fons i ajudar a tants que ho necessiten... se'ls ha acudit CREUAR ÀFRICA (de nord a sud) EN BICICLETA, la web explica el projecte i tot el que va succeint, us demano doneu un cop d'ull, col·laboreu en el que pogueu o ho feu arribar a qui creiue més oportú. l'adreça és:

http://www.bikeafrica2009.com/

moltes gràcies, una forta abraçada i recordeu que... "en aquest vida, tot el que no es dona es perd, Marta Torres"

La cultura de l'hospitalitat de Fernando Sabater

us deixo uns fragments d'un article que va publicar ja fa molts i molts anys, crec que el 1998, a EL PAÍS Semanal Fernando Sabater titulat "La cultura de la hospitalidad"... que vagi de gust (m'he permés la llicència de traduir-ho al català):

"De vegades sol dir-se que totes les cultures són igualment vàlides i que no hi ha unes millores que altres. Crec que no és veritat. Una cultura és tan millor quant més capaç d'assumir llengües, tradicions i respostes diferents als innumerables problemes de la vida en comunitat. La cultura que inclou és superior en civilització a la que exclou; la cultura que resepcte i comprèn em sembla més elevada que la que viola, mutila i sent hostilitat davant allò diferent; la cultura en la que conviuen formes plurals d'estimar, resar, raonar o cantar té una primacia sobre la que s'atrinxera en allò unànim i confon l'armonia amb l'uniformitat.

Cada cultura és en potència totes les cultures perquè brolla d'una humanitat comú que s'expressa de mil maneres, però que comparteix sempre l'essencial. I, per tant, la cultura més humana és la més hospitalària amb la diversitats dels homes i les dones, que són semblants en les seves necessitats i han de ser iguals en els seus drets de ciutadania per a què articulin les seves vides en una polifonia enriquidora, sugestiva. La cultura que converteix l'hospitalitat per a tots i obté la seva força col·lectiva de l'armonització d'allò divers és millor que la tribu tancada en un model únic dictat per la supèrvia d'uns pocs"

arrisca't!

Arrisca't! Arrisca't a tot! No et preocupis del que pensin els altres,

d'aquelles veus. Fes el més difícil que et passi pel cap.

Actua per tu mateixa. Enfronta't amb al veritat.

Katherine Mansfield

gràcies!