Polonia investiga si los Teletubbies fomentan la homosexualidad

La portavoz de los derechos del niño de Polonia investigará la famosa teleserie infantil

29-05-2007 EFE

Los Teletubbies es una teleserie infantil en que unos peluches de colores vivos juegan a esconderse y a perseguirse, entre otros entretenimientos, pero hay quien sospecha que sus peripecias pueden fomentar la homosexualidad. En Polonia van a someter la serie a una investigación. La Portavoz de los Derechos del Niño, Ewa Sowinska, quiere que expertos de su departamento analicen si los famosos teletubbies fomentan la homosexualidad.

Sowinska ha comentado en el semanario Wprost que algunas personas le han sugerido que la serie de la BBC, muy exitosa también entre los niños polacos, "promociona la homosexualidad".

"Pienso que será conveniente que esa sospecha sea estudiada por los psicólogos de mi oficina y que sean ellos los que dictaminen si la serie puede ser transmitida por la televisión o no", señaló Sowinska.

"Me parece conveniente que un grupo de psicólogos hable al respecto con los niños, porque si efectivamente esos dibujos animados promocionasen comportamientos inadecuados habría que adoptar medidas para evitarlo", añadió.

Sowinska aseguró que se enteró por los medios de comunicación de la posibilidad de que la serie televisa infantil pueda promocionar contenidos homosexuales.

Tinky-Winky, y su bolso de mujer

"Según parece en Estados Unidos alguien advirtió que se trataba de una manera de influir sobre el comportamiento de los pequeños, aunque yo misma nunca asocié al teletubbie Tinky-Winky con la homosexualidad, pese a que siempre anda con un bolso de mujer", dijo.

"Me he dado cuenta de que los niños ven esa serie con mucho agrado y los propios teletubbies me parecen muy cariñosos y hacen muecas muy cómicas, pero antes de que apareciesen las sospechas vi varias veces la serie y pensé incluso que el teletubbie que llevaba el bolso de mujer tenía que sentirse muy incómodo, porque no sabía qué hacer con él, como si no lo necesitase", añadió Sowinska.

No obstante, la portavoz de los Derechos del Niño sostuvo que, a su juicio, los niños pequeños tienen otra forma de percibir los dibujos animados y que por eso no cree que "una criatura de menos de cuatro años pueda ser manipulado con ayuda de un objeto".

que no s'espantin els mascles!

Publicat en premsa el passat dia 23/05/2007

UN TIBURÓN MARTILLO HEMBRA SE REPRODUCE SIN MACHO

Las hembras de tiburón martillo pueden reproducirse sin mantener relaciones sexuales Un tiburón de la especie cabeza de martillo, en el acuario de Atlanta (EEUU), en octubre del 2005.

INFORMACIÓN
EL PERIÓDICO
BARCELONA

Las hembras de tiburón martillo pueden reproducirse sin haber mantenido relaciones sexuales con un macho, según han confirmado expertos científicos a la BBC.

La demostración se produjo en el zoológico Henry Doorly de Nebraska (EEUU), donde una tiburón hembra tuvo una cría en el 2001 a pesar de no haber mantenido contacto con ningún macho.

Equipo internacional de investigadores

Las pruebas genéticas realizadas por un equipo de científicos de Belfast (Irlanda), Nebraska y Florida (EEUU) concluyeron que el recién nacido no tenía ADN de origen paterno, según especifica la BBC a partir del relato del diario especializado Biology Letters.

Este tipo de reproducción ya había sido comprobada en especies marinas vertebradas, pero no en las de tipo cartilaginoso, como es el caso de los tiburones. La partenogénesis, como es conocida esta forma de reproducción, se produce cuando una célula del huevo se convierte en embrión sin la contribución de ningún tipo de material genético procedente de alguna célula del esperma masculino.

Esta primicia científica fue ampliamente divulgada en el 2001, poco después del nacimiento del tiburón martillo. Pero no ha sido hasta ahora, con la aparición de nuevas pruebas de ADN, cuando los científicos han podido presentar pruebas irrefutables del caso.

La conservación de la especie

Los científicos consideran muy importante el hallazgo en las tareas de investigación para tratar de preservar esta especie. En la vida en libertad, estos animales deben soportar la amenaza del exceso de capturas, lo que pone en peligro la supervivencia del tiburón martillo y de otras especies. Los científicos alertan que el recurso reproductivo de la partenogénesis puede hacer incluso más vulnerable a estos animales. La razón es que la reproducción asexual reduce la diversidad genética, de manera que se hace más complicada la adaptación de los animales a las modificaciones de las condiciones ambientales o a la aparición de una nueva enfermedad, por ejemplo.

Con las relaciones convencionales entre un macho y una hembra, al mezclarse el ADN materno y paterno, las crías disponen de un perfil genético más amplio y heterogéneo, disponiendo de características que les pueden resultar ventajosas para adaptarse a las nuevas circunstancias de su entorno.

nota de premsa: http://www.acusub.net/noticias.php?id=58

la insuportable levitat d'un viatge en ascensor

La insuportable levitat de l’ascensor

Quantes i quantes vegades no hem fet servir l’ascensor a la nostra vida?

Quantes i quantes vegades no compartim l’espai amb d’altres persones?

Distant, i familiar al mateix temps, es repeteix quotidianament el nostre comportament: silenci, mirades al buit... en pocs metres quatre/cinc/sis vides diferents i anònimes es creuen en el transcurs del temps tot cremant segons vitals amb pensaments llunyans, esperant que el camufladament curt viatge ho sigui encara més... i, amb sort, hom farà algun comentari a voltes enginyós a voltes desafortunat que ens acompanyarà fins a la planta destí esgarrapant un somriure, una rialla, una mirada...

però que n’és d’insuportable la levitat d’un viatge en un ascensor.

Viu la vida que són quatre dies!

El saber popular ja ens ho dèia: viu la vida que són quatre dies! (però carai "sorpresas tiene la vida, ai si... na na na...)

Us transcric tal qual una notícia d'aquelles "curioses" que l'agència EFE envia i que publiquen la majoria dels rotatius per acabar d'omplir espais...

déu ni do! (ya te digo Rodrigo)

Un britànic es gasta tots els estalvis després d'un diagnòstic de càncer que va resultar falsLondres.-

Un britànic de 62 anys que es va gastar tots els estalvis després que li diagnostiquessin un càncer que al final es va demostrar que no patia ha demandat el Servei Nacional de Salut anglès.Quan se li va diagnosticar la fatal malaltia, John Brandrick va decidir no seguir treballant, va deixar de pagar la hipoteca i es va dedicar a la bona vida amb la seva companya, gastant-se una fortuna en restaurants i hotels, tal com ha informat avui el diari The Times.

Un any després, els símptomes van començar a remetre, i l'hospital va arribar a la conclusió que Brandrick no patia realment un càncer terminal, sinó una simple pancreatitis, perfectament curable.

Demana una indemnització"Em vaig desfer de tot, del cotxe, de la roba, només em vaig quedar una americana, una camisa i la corbata amb què volia que m'enterressin. No necessitava més roba perquè només em donaven sis mesos de vida", ha declarat a la premsa, i ho va deixar tot preparat per al funeral.La seva companya fins i tot va rebre ajuda psicològica per afrontar la seva nova vida sense parella.

Brandrick, que es va veure obligat a vendre fins i tot casa seva, reclama ara a l'hospital, pertanyent a la Seguretat Social anglesa, que l'indemnitzi pel fals diagnòstic.Els responsables del centre neguen que es tractés d'un cas de negligència i expliquen que el diagnòstic de càncer pancreàtic es va basar tant en els símptomes com en les proves que se li van fer al malalt.

corazón loco

Hola de nou,

Recordo uns quants molts mesos enrera que el meu jove amic Albertito em va presentar l’àlbum "lágrimas negras" de Bebo & Cigala (què més tard seria tot un èxit)... em va encantar i com sempre que descobreixo una joia: em delecto - l’escolto un cop i un altre- devoro la música, les lletres... deixo que les notes, la melodia, el missatge, la calor, la fredor, tot - absolutament tot - recorri tots i cadascuns dels meus sentits i em deixo endur i... somnio...

I en aquesta ocasió, no va ser menys...

No sé si us passa a vosaltres però jo, jo... sóc capaç de somiar desperta, de sortir, de voltar, de viure, de riure, de plorar, de tremolar, de sentir, de cridar, de cantar, de tot escoltant música... aquella música que em captiva...

Amb aquesta cançó el meu somni, recurrent, sempre era el mateix. En escoltar-la: txass! sempre revivia la meva biografia i sempre coincidia en imaginar-me explicant l’amor que sento per dos poblacions: Tossa i Girona.

Tossa: companya, esposa i mare (tossa que m’ha donat la vida, que m’acarona, repòs del guerrer... fruit de la vida)

Girona: amor prohibit, complement de la meva ànima (girona que m'ha ensenyat, que m'ha emancipat... fruit del treball)

I, avui, escric aquest post tot escoltant, un cop i un altre, aquesta cançò:

No te puedo comprender

Corazón loco,

No te puedo comprender

Ni ellas tampoco.

Yo no me puedo explicar

Como las puedas amar

Tan tranquilamente.

Yo no puedo comprender

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco

Merezco una explicación

Porque es imposible seguir con las dos.

Aquí va mi explicación

A mí me llaman sin razón

Corazón loco.

Una es el amor sagrado

Compañera de mi vida,

Esposa y madre a la vez.

Y la otra es el amor prohibido

Complemento de mi alma

Y a quien no renunciaré,

Y ahora ya puedes saber

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco,

Aquí va mi explicación

A mí me llaman sin razón

Corazón loco.

Una es el amor sagrado

Compañera de mi vida,

Esposa y madre a la vez.

Y la otra es el amor prohibido

Complemento de mis ansias

Y a quien no renunciaré,

Y ahora ya puedes saber

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco,

Y no estar loco,

Y no estar loco,

Y no estar loco.

refugis de la guerra civil

Divendres passat parlant amb una companya al bar del poble, entre copichuela i copichuela, em va explicar que a Barcelona city estan recuperant diversos refugis de la Guerra Civil... ella va anar a visitar el número 307 de Poble Sec... la experiència, diu, fou estimulant sobretot per l’ambientació sonora i visual que només entrar et fa posar la pell de gallina quan per un moments et deixes en dur per una falsa realitat virtual...

M’explicava que els impulsors del projecte estan buscant persones que haguessin viscut en primera mà la necessitat de refugiar-se en aquest diguem-ne “equipaments” col·lectius soterranis per tal que la disposició sigui més fefaent a la realitat viscuda... els guies explicaven que una senyora de 87 anys s’havia ofert però que transcorreguts dos metres no va ser capaç continuar...

Llavors em vaig preguntar quina crec és la vertadera raó de la recuperació de la memòria històrica i pq tantes dificultats i obstacles per endegar aquestes i moltes més iniciatives... el perquè fem que tot sigui tan complicat? ni idea, però el sol fet d’intentar posar-me en la pell d’aquella senyora em va produir tal esgarrifor que vaig entendre que era necessari per ella, per la gent que l’estima i sobretot per nosaltres mateixos recordar les conseqüències dels nostres actes... sí, les conseqüències dels nostres actes: som nosaltres, com sempre, que recolzem un règim o un altre, som nosaltres qui fem la viu viu, som nosaltres que mirem a un altre costat, som nosaltres que empenyem les armes, som nosaltres que ens estem carregant el planeta, som nosaltres i les nostres debilitats, les nostres maldats... així què perquè punyetes no podem recuperar la memòria i recordar-nos que també som nosaltres qui podem fer que les coses no es repeteixin, que les coses canviïn, que les coses vagin millor?!

Gràcies Anna.

Les històries de Na Jana (v.2)

La sensibilitat de Na Jana... no em pregunteu perquè però de vegades tenia sortides tot estranyes, el maig de 1981 amb encara no 9 anys de d’edat, Na Jana no s’ho va pensar dos cops i va retallar del diari, tot enganxant-la amb xinxetes a la paret del capçal del llit, la notícia de la mort de Bob Marley, com un acte de record i commemoració a una persona que ocupava tants titulars i notícies de joves – i no tant joves - que ploraven la seva mort.

Havia escoltat i ballat la música d’aquells fantàstics discos negres de vinil tant grossos a les seves mants – robats dels seus germans grans- que netejava curosament perquè no es fessin mal bé i perquè les seves ditades no la delatessin... però, òbviament, no era ni una fan ni coneixia la seva immensa discografia i filosofia, tant escoltava Bob Marley, com Supertram, com Roxy Music, com Gorge Harrison... tot i la seva poca edat.

Simplement la podia més aquella pena col·lectiva que copsava a la TV, encara en blanc i negre i només en versió espanyola de TV1 i TV2 (pocs anys més tard, Na Jana descobriria la sorpresa i il·lusió de posar-se tota sencera a la caixa que portava envelada la nova TV Telefunken a color!, conseqüència d’uns anys 80’s prolífics per un país que tot just feia pocs anys que estrenava la democràcia i que començava a gaudir dels darrers anys d’obertura econòmica del país...)

El mateix va fer anys més tard amb la mort de Rock Hudson (1985), una mort que donada la seva tragèdia i els anys que estem parlant va xocar de front amb la mentalitat de molts i moltes, creant certa polèmica i desconcertació.

Clar, raresa? doncs sí, penseu que aquests retalls i gestos anaven acompanyats de la col·lecció de barriguitas tota ben posada al capçal del llit!, entre episodi i episodi dels Barbapapas i Hola Don Pepito i Hola Don José.

Sip! Na Jana era de les que es passava hores jugant amb les barriguitas, cliks de famobil i caixes i caixes de Legos que estimulaven la seva imaginació, fent-la capaç de viure viatges fantàstics a països imaginaris tants sols enganxant transversalment dues peces, de les llargues, de Lego...