més de 5.000 empremtes (gràcies)
El 28 de gener de 2007, vaig prendre la decisió de crear aquest bloc i així és com vaig començar:
jelou! jelou!
la decisió de crear un propi bloc/bitàcola/diari neix, com a molts de vosaltres possiblement, d’una banda fruit de la curiositat per conèixer les noves eines de comunicació i de l’altra, de la necessitat de compartir...
no és hora ara doncs moment de valoracions però si de fixar intencions, i una és ben clara: conèixer les potencialitats d’aquests espais alhora què descobrir l'interès o desinterès que som capaços de despertar ...
bé, deixem-nos engrescar per noves aventures i comprovem si estem en disposició d’invertir temps i espera per veure’n els resultats... pq de ganes de compartir en tenim però de temps no tant i de vegades oblidem que en som tants... tants en la mateixa situació... de fet, les primeres vegades que vaig sospesar la decisió de crear un bloc el primer que vaig fer és intentar un banal viatge astral a les ments d’altres bloggers i me’ls/les imaginava darrera un teclat escrivint il·lusionats de conèixer les respostes als seus comentaris, l’increment de visites i comentaris com a èxits assolits... però, de sobte, em vaig adonar que som tantes les persones que necessitem compartir amb la mateixa intensitat que necessitem ser escoltats (llegits)... i tenint en compte el poc temps que solem tenir tots plegats i l’inabastable contingut de la xarxa... que... quina certesa tenim d’haver descobert un bon espai en la immensitat existent?... no podem abastar-ho tot, ni tant sols és sa pretendre-ho... però, és clar, la de coses que ens devem estar perdent!... i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...
bé doncs, ja hem trencat el gel...
fins aviat i un petonàs al nas
Avui, 12 de gener de 2009, estem a pocs dies de l'aniversari d'aquest bloc... quantes coses que han passat durant aquest temps! mare meva! moltíssimes, algunes força desagradables però d'altres afortunadament molt bones. Totes, però, inevitablement i estretament relacionades amb les persones. Algunes decepcionants i doloroses d'altres meravelloses i engrescadores. Persones, persones, persones...
jelou! jelou!
la decisió de crear un propi bloc/bitàcola/diari neix, com a molts de vosaltres possiblement, d’una banda fruit de la curiositat per conèixer les noves eines de comunicació i de l’altra, de la necessitat de compartir...
no és hora ara doncs moment de valoracions però si de fixar intencions, i una és ben clara: conèixer les potencialitats d’aquests espais alhora què descobrir l'interès o desinterès que som capaços de despertar ...
bé, deixem-nos engrescar per noves aventures i comprovem si estem en disposició d’invertir temps i espera per veure’n els resultats... pq de ganes de compartir en tenim però de temps no tant i de vegades oblidem que en som tants... tants en la mateixa situació... de fet, les primeres vegades que vaig sospesar la decisió de crear un bloc el primer que vaig fer és intentar un banal viatge astral a les ments d’altres bloggers i me’ls/les imaginava darrera un teclat escrivint il·lusionats de conèixer les respostes als seus comentaris, l’increment de visites i comentaris com a èxits assolits... però, de sobte, em vaig adonar que som tantes les persones que necessitem compartir amb la mateixa intensitat que necessitem ser escoltats (llegits)... i tenint en compte el poc temps que solem tenir tots plegats i l’inabastable contingut de la xarxa... que... quina certesa tenim d’haver descobert un bon espai en la immensitat existent?... no podem abastar-ho tot, ni tant sols és sa pretendre-ho... però, és clar, la de coses que ens devem estar perdent!... i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...
bé doncs, ja hem trencat el gel...
fins aviat i un petonàs al nas
Avui, 12 de gener de 2009, estem a pocs dies de l'aniversari d'aquest bloc... quantes coses que han passat durant aquest temps! mare meva! moltíssimes, algunes força desagradables però d'altres afortunadament molt bones. Totes, però, inevitablement i estretament relacionades amb les persones. Algunes decepcionants i doloroses d'altres meravelloses i engrescadores. Persones, persones, persones...
(i deia el 28 de gener de 2007)
i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...
Doncs bé, durant aquests quasi 24 mesos d'existència aquest bloc ha tingut la sort de sentir sobre la seva pell l'empremta de 5.281 persones.
Es diu ràpid però de veritat que no sabeu pas la il·lusió que em fa que hàgiu decidit deixar-vos caure per aquí, i a sobre, alguns/es de vosaltres signeu el vostre pas amb quatre paraules que ajuden a construir aquest petit racó en mig de l'immensitat.
Només puc dir que Gràcies! Gràcies i Gràcies!
Entrades
5 comentaris:
felicitats!!!
per molts més anys et poguem anar llegint
Gràcies i sort!
Marta
més de 5000 emprentes són moltes emprentes noia, en pots estar ben satisfeta !!!! però crec que el més important de tot plegat és que continuem tenint il·lusió i necessitat de compartir els nostres desitjos i els nostres pensaments...i això és el que veritablement fa que aquesta eina sigui un instrument fantàstic per poder sentir que a l'altre costat hi ha gent que a vegades no saps ni com són, però que en un moment determinat els expliques coses o comparteixes moments encara que sigui a través de la xarxa...i això ens fa sentir més segurs davant la nostra inseguretat!!!
espero poder compartir molts pensaments durant aquest any !!!!
endavant!!!
Hace mucho que no nos visitamos respectivamente ..... me encanta tu blog. Un abrazo, Roberto Carballo
gràcies a tots tres,
però com ve diu l'últim post, després d'un llarg silenci: NO TINC TEMPS...
espero tornar aviat...
Potser dins la nostra soledat l’únic que ens uneix son els records, d’un mar blau que sacseja el cor i para el tems duran un instant que recordarem , una setmana, quinze díes, un mes o potser tota la vida.
---
Publica un comentari a l'entrada