la força de la persistència

Pere Tubert va ser membre fundacional de Mifas i és l'actual president. Foto: LLUÍS SERRAT.

«A Mifas no fem favors: ens autoajudem»
El grup Minusvàlids Físics Associats enguany celebra el 30è aniversari i prepara un pla estratègic per garantir el futur de l'entitat. El seu president creu que al nostre país es fan moltes lleis que no compleix ni tan sols la pròpia administració

Amb Pere Tubert no ens havíem vist des que tots dos anàvem als germans de La Salle de Cassà. Aleshores ja havia de caminar ajudat de dos bastons i era l'únic nen del col·legi en aquesta situació. La seva infància no deu haver estat fàcil, com tampoc no ho és ara el dia a dia. Però Tubert està impregnat d'un sentit de l'humor molt càustic que el porta a fer declaracions singulars. «Nosaltres, ja ens portem la cadira de casa», diu, per exemple. O bé, fent broma de la seva situació de discapacitat: «Vaig començar sent un invàlid, després minusvàlid, ara discapacitat físic; però jo estic tarat!»

Des que es va fundar el grup Mifas, l'entitat ha treballat per disposar d'espais per atendre els associats amb més dificultats motrius, i també per trobar sortides laborals per a les persones que presenten alguna discapacitat. Avui Mifas dóna feina a 368 persones i mou un pressupost anual d'uns nou milions d'euros. Des de l'associació també es treballa per la integració laboral dins l'empresa ordinària. La filosofia de Pere Tubert es resumeix en una frase: «Aquí no fem favors, sinó que ens autoajudem.»

Amb Pere Tubert no ens havíem vist des que tots dos anàvem als germans de La Salle de Cassà. Aleshores ja havia de caminar ajudat de dos bastons i era l'únic nen del col·legi en aquesta situació. La seva infància no deu haver estat fàcil, com tampoc no ho és ara el dia a dia. Però Tubert està impregnat d'un sentit de l'humor molt càustic que el porta a fer declaracions singulars. «Nosaltres, ja ens portem la cadira de casa», diu, per exemple. O bé, fent broma de la seva situació de discapacitat: «Vaig començar sent un invàlid, després minusvàlid, ara discapacitat físic; però jo estic tarat!»

Des que es va fundar el grup Mifas, l'entitat ha treballat per disposar d'espais per atendre els associats amb més dificultats motrius, i també per trobar sortides laborals per a les persones que presenten alguna discapacitat. Avui Mifas dóna feina a 368 persones i mou un pressupost anual d'uns nou milions d'euros. Des de l'associació també es treballa per la integració laboral dins l'empresa ordinària. La filosofia de Pere Tubert es resumeix en una frase: «Aquí no fem favors, sinó que ens autoajudem.»

–Quin és l'origen de tot plegat?
–«L'any 1979 un grup de persones amb problemes de discapacitat vam fundar Mifas. Funcionem a través d'assemblees comarcals que nomenen compromissaris que es reuneixen periòdicament i d'aquí surt una junta per cada quatre anys.»

–Així, vostè és membre fundador i encara president?
–«Dec ser el més burro! Vaja, tampoc no he estat sempre president. Potser sí que Mifas ha quedat un xic anquilosat. Com que enguany fem 30 anys, estem preparant un pla estratègic quadriennal 2009-2013 per encarar el futur i facilitar-ne la renovació.»

–Com s'ho fan perquè els surtin els comptes?
–«Tenim un número important de socis –gairebé 3.000–, la plantilla de treballadors i un patrimoni considerable, ja que tots els edificis on estem són propietat de Mifas. L'entitat ha anat pujant a poc a poquet i sempre hem consolidat les coses abans de fer-ne de noves.»

–Què opina de la llei de dependència?
–«En fan molta publicita, però en la pràctica no hi estan apostant gens. Hi ha una frenada molt important i patirem molt. La llei d'integració del minusvàlid del 1982 no s'ha arribat a complir mai del tot, i ara em temo que amb la llei de dependència, que és del 2007, passarà el mateix.»

–No el veig gaire content amb l'administració?
–«L'administració fa servir la crisi per dir que tots ens hem d'ajustar el cinturó. Però les persones que sempre l'han portat ajustat ja no poden ajustar-se'l més i hem de reivindicar que es compleixin les expectatives al 100%. A nosaltres no se'ns pot dir que estem en època de crisi.»

–Fa poc va signar un conveni amb l'Ajuntament de Palafrugell, i una barrera arquitectònica li va impedir pujar fins a la taula.
–«Sí. Això sol passar cada dia. Es tractava d'un conveni per a les activitats pels associats de la població, que puja a 1.500 euros. Intentem fer acords amb els municipis, tot i que ha de quedar clar que les residències estan obertes a la gent de totes les comarques gironines.»

–No es cansen de denunciar els incompliments de la llei de barreres arquitectòniques?
–«Estem en un país on es fan moltes lleis, i les lleis es fan per incomplir-les! Se sobreposa l'una a l'altra i es deixen de complir. La llei de barreres arquitectòniques no es compleix. Hi ha un cas simptomàtic a Figueres: fa uns tres anys van traslladar els serveis socials a un altre local que incompleix la normativa d'accessibilitat. Avui encara no estan adaptats, tot i que ha canviat el color polític de l'Ajuntament. No aconseguim que la pròpia administració compleixi la llei!»

–Doncs miri que fa anys que se'n parla.

–«El 1991 es va aprovar el codi d'accessibilitat de Catalunya que donava 15 anys a les administracions per regularitzar-se, és a dir, que havien d'executar els plans especials per suprimir les barreres arquitectòniques a les vies públiques, els parcs i els espais d'ús públic. El 2006 ningú no se'n va recordar, que s'acabava el termini. El codi s'ha fet vell però no s'ha complert. Una nova llei tapa la vella per dir que compliran la nova i tornem a començar.»

–I el transport públic?
–«Només un exemple: un noi de Llagostera que estudia a Girona i que ha d'avisar i concretar a quina hora passarà l'autobús amb plataforma perquè pugui desplaçar-se. Després de 18 anys que va entrar en vigor la llei no és obligatori que l'autobús estigui adaptat.»

–El desembre del 2006 es va acabar el termini de quinze anys que tenien els ajuntaments per executar els plans de supressió de barreres arquitectòniques i em diu que no s'ha fet gaire res?
–«Alguna cosa sí. Sóc membre de la comissió de supressió de barreres arquitectòniques de la Generalitat. Els ajuntaments grans ho tenen fet, però la majoria dels petits encara no. No s'ha complert mai la llei, ni abans ni ara.»

–I la Generalitat no ho hauria de controlar?
–«No se sap quins ajuntaments han complert el pla i quins no. Que nosaltres coneguem, no es disposa de cap cens sobre l'estat de la qüestió, ni tampoc el grau de compliment. A més, la llei pre-veia la creació d'un fons destinat a subvencionar els ajuntaments per dur a terme les reformes, i tampoc no s'ha complert.»

–Però Mifas ha aconseguit moltes coses. N'ha d'estar satisfet, no?
–«Passaré a la història com l'imbècil que va lluitar tota la seva vida perquè li adaptessin l'entrada de casa seva. Tinc 56 anys i encara no està adaptada, i vaig contraure la poliomielitis als 4 anys! Tota la vida lluitant i no hauré aconseguit que adaptessin les voreres de casa meva. He aconseguit una merda! I encara diran que era un bon noi... Però que no em posin pas una medalla!»

–Va ser víctima de poliomielitis, una malaltia que aquí ara està eradicada.
–«Sí. Però hi ha molts països que encara no han universalitzat la vacuna i es donen casos de nens del segle XXI que pateixen la malaltia quan aquí els últims vam ser la gent nascuda la dècada dels 50 del segle passat. És molt important el control sanitari de vacunació a les persones que arriben i fer vacunar totes aquelles persones que no ho estan. És una vergonya que la pòlio no estigui eradicada.»

–Els nous discapacitats que acudeixen a l'entitat provenen bàsicament dels accidents de trànsit, no?
–«Sí. Ara, hi ha més accidents de trànsit greus: tetraplegies, afectats a la medul·la, traumatismes cranioencefàlics, gent amb malalties neurològiques (distròfies musculars)... Cada cop és més difícil separar les discapacitats i cada dia és més complex abordar els casos que ens vénen, ja que hi ha moltes derivacions psíquiques o mentals. En canvi, val a dir que ara hi ha pròtesis molt bones.»

–Com s'ho faria l'administració si no existís una entitat com la vostra?
–«L'administració estaria més tranquil·la, en principi. Nosaltres no som permissius amb l'administració. Quan cal, negociem. Ens aquests moments està incomplint les perspectives. Però cap moment no ha estat bo, ni abans amb el govern de CiU, ni avui amb el tripartit. Ara mateix s'han retallat les pensions de grans invalideses, amb la connivència de tots els partits polítics i no s'ha explicat, ni ningú no ho ha denunciat. I no se'ns va consultar a les entitats. I no és cap estalvi per a la Seguretat Social o en tot cas s'estalvien molt pocs diners. Ah!, i els bastons no hi entren, a la Seguretat Social! Hi ha polítiques progressistes com el canvi de sexe, però entenc que ha d'haver-hi prioritats. Ningú no es coix per gust. Tots els col·lectius tenen drets i només faltaria, però no per tenir-ne els uns, n'han de treure dels altres, que precisament no n'anem sobrats.»

–Com ha evolucionat la reclamació de la Plataforma Catalana de Discapacitats que demanava que els ajuts socials desgravin?
–«Les prestacions acaben representant un ingrés i nosaltres demanem que no gravin l'IVA. Encara no n'estem exempts. Per exemple, els bastons tenen el 4% d'IVA.»

–I l'adaptació de llocs com ara bars i restaurants?
–«S'hi va avançant i es fa força cosa, perquè a Europa això està molt més desenvolupat i és una demanda que hi ha. Estem col·laborant amb el Patronat de Turisme i amb la Diputació de Girona perquè hi ha molta gent que aposta a poder oferir activitats turístiques adaptades (vol sense motor, paracaigudisme, golf, esquí, vela, submarinisme, bicicletes adaptades, etc.); s'han de donar a conèixer, perquè hi ha un potencial turístic molt important. De gent amb problemes d'accessibilitat, n'hi ha molta i nosaltres tenim unes comarques molt accessibles que es podrien explotar molt més. Ja s'han adaptat habitacions d'hotels i taxis i alguns transports públics, i es pot fer una oferta clara a les persones amb discapacitat.»

–I el projecte amb l'Institut Guttmann per fer un centre de neurorehabilitació a Girona ?
–«Sóc patró de l'Institut Guttman i vicepresident del seu consell social. Fa temps que demanem que tingui algun centre a Girona, perquè la gent que ha de fer recuperació no s'hagi de desplaçar a Barcelona. Però a causa de la crisi tot està parat. Falta finançament i n'estem parlant amb el Departament de Sanitat, però no avancem.»

–Com els afecta la crisi? Ara els deu costar més trobar feina als seus associats?
–«Ens costa més col·locar gent al mercat de treball. I ens afecten les subvencions, perquè cada vegada més l'administració és més lenta a l'hora de pagar per les persones ateses. Tot i això, no hem reduït personal a les empreses que gestionem.»

–Què opina de grups propers a Mifas, com és el cas de l'equip que s'ha format entorn de la revista Atípic i que han dirigit les seves activitats cap a projectes solidaris internacionals?
–«Són persones associades a Mifas, però que tenen uns objectius i unes inquietuds que van més enllà de l'entitat, com per exemple la campanya que han fet per portar cadires de rodes a Cuba.»

–Com és que hi ha qui fa un ús fraudulent de les targetes d'aparcament a places reservades a minusvàlids?
–«És un abús i està molt mal fet. Hi ha una falta de control per part dels agents de l'autoritat i de l'administració. Se'ls hauria de sancionar per falsificació o ús indegut de document públic, i no se'ls ha de sancionar per una altra història. Tampoc no sóc partidari que hi hagi un excés de places reservades. S'ha d'anar molt en compte a qui es dóna la targeta.»