la insuportable levitat d'un viatge en ascensor

La insuportable levitat de l’ascensor

Quantes i quantes vegades no hem fet servir l’ascensor a la nostra vida?

Quantes i quantes vegades no compartim l’espai amb d’altres persones?

Distant, i familiar al mateix temps, es repeteix quotidianament el nostre comportament: silenci, mirades al buit... en pocs metres quatre/cinc/sis vides diferents i anònimes es creuen en el transcurs del temps tot cremant segons vitals amb pensaments llunyans, esperant que el camufladament curt viatge ho sigui encara més... i, amb sort, hom farà algun comentari a voltes enginyós a voltes desafortunat que ens acompanyarà fins a la planta destí esgarrapant un somriure, una rialla, una mirada...

però que n’és d’insuportable la levitat d’un viatge en un ascensor.

Viu la vida que són quatre dies!

El saber popular ja ens ho dèia: viu la vida que són quatre dies! (però carai "sorpresas tiene la vida, ai si... na na na...)

Us transcric tal qual una notícia d'aquelles "curioses" que l'agència EFE envia i que publiquen la majoria dels rotatius per acabar d'omplir espais...

déu ni do! (ya te digo Rodrigo)

Un britànic es gasta tots els estalvis després d'un diagnòstic de càncer que va resultar falsLondres.-

Un britànic de 62 anys que es va gastar tots els estalvis després que li diagnostiquessin un càncer que al final es va demostrar que no patia ha demandat el Servei Nacional de Salut anglès.Quan se li va diagnosticar la fatal malaltia, John Brandrick va decidir no seguir treballant, va deixar de pagar la hipoteca i es va dedicar a la bona vida amb la seva companya, gastant-se una fortuna en restaurants i hotels, tal com ha informat avui el diari The Times.

Un any després, els símptomes van començar a remetre, i l'hospital va arribar a la conclusió que Brandrick no patia realment un càncer terminal, sinó una simple pancreatitis, perfectament curable.

Demana una indemnització"Em vaig desfer de tot, del cotxe, de la roba, només em vaig quedar una americana, una camisa i la corbata amb què volia que m'enterressin. No necessitava més roba perquè només em donaven sis mesos de vida", ha declarat a la premsa, i ho va deixar tot preparat per al funeral.La seva companya fins i tot va rebre ajuda psicològica per afrontar la seva nova vida sense parella.

Brandrick, que es va veure obligat a vendre fins i tot casa seva, reclama ara a l'hospital, pertanyent a la Seguretat Social anglesa, que l'indemnitzi pel fals diagnòstic.Els responsables del centre neguen que es tractés d'un cas de negligència i expliquen que el diagnòstic de càncer pancreàtic es va basar tant en els símptomes com en les proves que se li van fer al malalt.

corazón loco

Hola de nou,

Recordo uns quants molts mesos enrera que el meu jove amic Albertito em va presentar l’àlbum "lágrimas negras" de Bebo & Cigala (què més tard seria tot un èxit)... em va encantar i com sempre que descobreixo una joia: em delecto - l’escolto un cop i un altre- devoro la música, les lletres... deixo que les notes, la melodia, el missatge, la calor, la fredor, tot - absolutament tot - recorri tots i cadascuns dels meus sentits i em deixo endur i... somnio...

I en aquesta ocasió, no va ser menys...

No sé si us passa a vosaltres però jo, jo... sóc capaç de somiar desperta, de sortir, de voltar, de viure, de riure, de plorar, de tremolar, de sentir, de cridar, de cantar, de tot escoltant música... aquella música que em captiva...

Amb aquesta cançó el meu somni, recurrent, sempre era el mateix. En escoltar-la: txass! sempre revivia la meva biografia i sempre coincidia en imaginar-me explicant l’amor que sento per dos poblacions: Tossa i Girona.

Tossa: companya, esposa i mare (tossa que m’ha donat la vida, que m’acarona, repòs del guerrer... fruit de la vida)

Girona: amor prohibit, complement de la meva ànima (girona que m'ha ensenyat, que m'ha emancipat... fruit del treball)

I, avui, escric aquest post tot escoltant, un cop i un altre, aquesta cançò:

No te puedo comprender

Corazón loco,

No te puedo comprender

Ni ellas tampoco.

Yo no me puedo explicar

Como las puedas amar

Tan tranquilamente.

Yo no puedo comprender

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco

Merezco una explicación

Porque es imposible seguir con las dos.

Aquí va mi explicación

A mí me llaman sin razón

Corazón loco.

Una es el amor sagrado

Compañera de mi vida,

Esposa y madre a la vez.

Y la otra es el amor prohibido

Complemento de mi alma

Y a quien no renunciaré,

Y ahora ya puedes saber

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco,

Aquí va mi explicación

A mí me llaman sin razón

Corazón loco.

Una es el amor sagrado

Compañera de mi vida,

Esposa y madre a la vez.

Y la otra es el amor prohibido

Complemento de mis ansias

Y a quien no renunciaré,

Y ahora ya puedes saber

Como se pueden querer dos mujeres a la vez

Y no estar loco,

Y no estar loco,

Y no estar loco,

Y no estar loco.

refugis de la guerra civil

Divendres passat parlant amb una companya al bar del poble, entre copichuela i copichuela, em va explicar que a Barcelona city estan recuperant diversos refugis de la Guerra Civil... ella va anar a visitar el número 307 de Poble Sec... la experiència, diu, fou estimulant sobretot per l’ambientació sonora i visual que només entrar et fa posar la pell de gallina quan per un moments et deixes en dur per una falsa realitat virtual...

M’explicava que els impulsors del projecte estan buscant persones que haguessin viscut en primera mà la necessitat de refugiar-se en aquest diguem-ne “equipaments” col·lectius soterranis per tal que la disposició sigui més fefaent a la realitat viscuda... els guies explicaven que una senyora de 87 anys s’havia ofert però que transcorreguts dos metres no va ser capaç continuar...

Llavors em vaig preguntar quina crec és la vertadera raó de la recuperació de la memòria històrica i pq tantes dificultats i obstacles per endegar aquestes i moltes més iniciatives... el perquè fem que tot sigui tan complicat? ni idea, però el sol fet d’intentar posar-me en la pell d’aquella senyora em va produir tal esgarrifor que vaig entendre que era necessari per ella, per la gent que l’estima i sobretot per nosaltres mateixos recordar les conseqüències dels nostres actes... sí, les conseqüències dels nostres actes: som nosaltres, com sempre, que recolzem un règim o un altre, som nosaltres qui fem la viu viu, som nosaltres que mirem a un altre costat, som nosaltres que empenyem les armes, som nosaltres que ens estem carregant el planeta, som nosaltres i les nostres debilitats, les nostres maldats... així què perquè punyetes no podem recuperar la memòria i recordar-nos que també som nosaltres qui podem fer que les coses no es repeteixin, que les coses canviïn, que les coses vagin millor?!

Gràcies Anna.

Les històries de Na Jana (v.2)

La sensibilitat de Na Jana... no em pregunteu perquè però de vegades tenia sortides tot estranyes, el maig de 1981 amb encara no 9 anys de d’edat, Na Jana no s’ho va pensar dos cops i va retallar del diari, tot enganxant-la amb xinxetes a la paret del capçal del llit, la notícia de la mort de Bob Marley, com un acte de record i commemoració a una persona que ocupava tants titulars i notícies de joves – i no tant joves - que ploraven la seva mort.

Havia escoltat i ballat la música d’aquells fantàstics discos negres de vinil tant grossos a les seves mants – robats dels seus germans grans- que netejava curosament perquè no es fessin mal bé i perquè les seves ditades no la delatessin... però, òbviament, no era ni una fan ni coneixia la seva immensa discografia i filosofia, tant escoltava Bob Marley, com Supertram, com Roxy Music, com Gorge Harrison... tot i la seva poca edat.

Simplement la podia més aquella pena col·lectiva que copsava a la TV, encara en blanc i negre i només en versió espanyola de TV1 i TV2 (pocs anys més tard, Na Jana descobriria la sorpresa i il·lusió de posar-se tota sencera a la caixa que portava envelada la nova TV Telefunken a color!, conseqüència d’uns anys 80’s prolífics per un país que tot just feia pocs anys que estrenava la democràcia i que començava a gaudir dels darrers anys d’obertura econòmica del país...)

El mateix va fer anys més tard amb la mort de Rock Hudson (1985), una mort que donada la seva tragèdia i els anys que estem parlant va xocar de front amb la mentalitat de molts i moltes, creant certa polèmica i desconcertació.

Clar, raresa? doncs sí, penseu que aquests retalls i gestos anaven acompanyats de la col·lecció de barriguitas tota ben posada al capçal del llit!, entre episodi i episodi dels Barbapapas i Hola Don Pepito i Hola Don José.

Sip! Na Jana era de les que es passava hores jugant amb les barriguitas, cliks de famobil i caixes i caixes de Legos que estimulaven la seva imaginació, fent-la capaç de viure viatges fantàstics a països imaginaris tants sols enganxant transversalment dues peces, de les llargues, de Lego...

House

Bé, imagino que qui més qui menys coneix la sèrie "House" i, per tant, també la fama de brutalment honest i àcid que precedeix al singular Dr. House.

Sense desmerèixer el casting i la interpretació, per mi, la repera és la feina dels guionistes: esplèndids i enginyosos, capaços de remoure sensibilitats, de fer trontollar principis, de trencar tabús...

Per aquells i aquelles que encara no heu tingut ocasió de gaudir de la sèrie, us transcric un fragment perquè us en feu una idea.

Capítol 4 "Línias en la arena" (3era temporada): un nen autista amb grau profund ingressa a l'hospital després de patir una crisi mentre dinava amb els pares... House i el seu equip realitzen diverses proves per identificar la causa...

(...)

wilson: la esperanza es lo único que tinen esos padres

house: no, más bien la causa de su desdicha. Deberían comprarse un cocker spaniel,los miraria a los ojos, moveria el rabo de felicidad, los lamería, sería cariñoso

allison: tan malo es querer tener un hijo normal? es normal querer ser normal

house: eso te ha quedado muy elitista. Verás, los blanco flacuchos socialmente agraciados trazan un bonito círculo, los de dentro del círculo son normales. A los de fuera hay que darles una paliza, machacarlos y reprogramarlos para meterlos en el círculo. Si eso falla hay que internarlos o compadecerlos, que es peor.

allison: así que está mal sentir lástima por ese niño?

house: porqué sentir lástima por alguien redimido de las inanes normas de cortesía que son una completa idiotez, hipócritas y por tanto degradantes? el chico no tiene que fingir que le interesa tu lumbalgia, ni tus excreces, ni donde le pica a tu abuela. Te imaginas lo que debería ser tener una vida exempta de todas empalagosas idiotezes? no lo compadezco, lo envidio

(...)

nacidos en los 70's

el què segueix és un correu que vaig rebre a la meva bústia personal, un d'aquells correus que surfeja per la xarxa a tort i a dret, que veus passar i que no saps mai on acabarà... però que et fa passar una bona, i en aquest cas nostàlgica, estona...

LA VIDA ANTES....

Porque en este país hay una generación de chicos y chicas que crecimos con la EGB. Nuestras madres quitaban el polvo con "Centella", lavabanla vajilla con un bote blanco con el tapón naranja de "Mistol", al”Jabón de Marsella" le llamaban "Lagarto".

Nuestros padres conducían un "Seat 131 Supermirafiori".Nuestras bicis eran "BH" y nuestras primeras zapatillas de deportefueron unas "Paredes", aunque a nuestras madres les gustaran más los"Kickers".Nos cortaban el pelo "a navaja".

Todos veíamos sólo TVE, aunquepodíamos elegir entre el UHF y el VHF. Todos bebíamos gaseosa "LaCasera" o "La Pitusa". Los hombres fumaban "Ducados".Los chicles eran "Cheiw" y los caramelos "PEZ".

La gente dormía de miedo en colchones "Pikolín". A Sabrina se le escapó una teta en la Gala deNochevieja y en todo el país no se habló de otra cosa hasta el mes demarzo.

A Alaska le dejaban presentar un programa para crios en la tele y Pancho el de "Verano Azul" todavía no se metía picos. Una Señora le contaba a "Encarna de Noche" que se le quemaba el hijo en Alcobendas porque tenía las empanadillas haciendo la mili.

Una caja de 12 "Plastidecores" era un buen regalo de cumpleaños y por uno "color carne" eras capaz de matar. Las cajas de 24 eran como BinLaden, existían, pero nadie las había visto. Una bolsa de pipas "Facundo" de 15 pelas era enorme y por una peseta te daban dos "Sugus".

Repartían Albunes a las salidas de los colegios para engancharte a la colección. Los sobres de cromos costaban 5 pelas, pero también te losdaban con las tapas de los Yogures "Yoplait".

En aquel país de menos de 5000 dólares de renta per cápita, nos daban dos "Petisuis", pero es que antes eran la mitad de tamaño. Las "María" eran "Fontaneda", los camiones"Ebro" y las furgonetas"DKV". El camión del butano tocaba la bocina y los crios nos hacíamos brechas en los hierros oxidados de los columpios y nuestras madres nos daban algún cachete por romper los pantalones.

Nosotros llevábamos petachos en los todos de los jerséis. En vez de un Magnum Almendrado, pedías un "polo de limón" y a veces, el chocolate era "La Campana de Elgorriaga". (Malo, malo,malo).

Las pilas "Tximist" solían romperse cuando se agotaban en nuestros casettes "mono" y los tebeos de "Mortadelo" pasaban de mano en mano. Hubo muchas niñas cuya primera colonia fue "Chispas". Y no había cartones de leche en tetra brik, sino que la leche venía enbolsas de plástico que necesitaban un recipiente para meterse en la nevera, y el detergente venía en tubos redondos. Y en vez de grabadoras de DVD y CD-ROM, te ibas a casa de tu colega con radiocasette de doble pletina a llenar una TDK de 90 minutos dejuegos para spectrum 48k. Y con la teleindiscreta regalaban pegatinas de UVEEEEEEEEEEE!!!!

Aquella generación coleccionábamos cochecitos "Güisbal", el helicópterode "Tulipán" aterrizaba en las piscinas para regalar bocadillos en los anuncios de la tele. Aquella generación empleábamos el vaso de "Nocilla" para dibujar a Naranjito. Así que la Nocilla, ni mentarla. Además, es "leche, cacao, avellanas y azúcar". A saber que le echarán a la Nutella esa.