dimecres, 21 de març de 2007

Les històries de Na Jana (v.0)

Avui tinc ganes de compartir amb vosaltres "Les històries de Na Jana"

“Les històries de Na Jana” s’escriuen ja des de l’edat adulta però des de la memòria de la infantesa per recórrer a salts i trompicons vivences de vegades certes, de vegades camuflades, de vegades confessades i a voltes tristes o alegres.

Tinc ganes doncs de presentar-vos a Na Jana però deixem brollar la imaginació i comprovem per quins camins ens endinsa aquesta nova aventura...

Na Jana va néixer en un racó de la Costa Brava, entre andanes i patxangues*, entre vilatans i forans, entre el català i el castellà, entre l’hemisferi esquerra i l’hemisferi dret, entre fotografies encara recents del “calb caudillo” i crits de visca la “democràcia”... parlem de principis dels 70’s.

Na Jana de petita era tímida i extravertida alhora, juganera i riallera, somniadora i fantasiosa però si una cosa tenia clara és que havia nascut per fer alguna gran cosa.
(i recordeu que gran és relatiu i el significat l’adquireix quan fa menció a alguna referència o substantiu).

Tot i així no és feu la imatge d’una nena popular ja què tot i ser oberta i xerraire pels descosits, aquesta cara només la mostrava en grups coneguts i reduïts (ja us he dit que era introvertida i extravertida al mateix temps).

Na Jana no destacava en més ni en menys, millor dit i per a ser sincers tot i que ella no ho sabia si tenia certa capacitat enigmàtica que atrapava i enganxava a més nens i nenes perquè compartissin amb ella les seves aventures.

De cor noble, encarava les injustícies amb posat seriós i, convincent, sense deixar entreveure mai la tremolor dels seus més endins.

Per que us en feu una idea, allà pel volts del 1978, a l’hora del pati d’un estiu del primer curs de l’EGB Na Jana va mostrar el seu coratge: un dels dolents, dels típics xulo-piscina del pati havia tret la pilota a una nena de complexió menuda... i Na Jana no ho va dubtar ni per un moment quan va tenir l’ocasió (uns 10 minuts més tard) aprofitant que la ensordidora sirena cridava als nens i a nenes a classe, i veient les gambades del “dolent”: plaff... i com qui no vol la cosa, les seves kickers marrons clar s’interposaren “accidentalment” en el trajecte del dolent... i pata pum! el xulo-piscina saltava pels núvols i prenia terra ben bé un metre i mig més enllà... el xulo-piscina es va aixecar tan ràpid i tan esvalotat que encara avui les partícules de pols que va aixecar encara no han arribat a reposar a terra. I amb els ulls rabiosos es mirà Na Jana i li digué: què?!. I Na Jana no pogué més que respondre: t’has xocat amb els meus peus?... no va ser la frase en si que el va convèncer sinó l’actitud de Na Jana que havia decidit no deixar-se intimidar per un trist xulo-piscines...

* patxanga és com al meu poble anomenem als “dumpers”

(disortadament els xulo-piscines no s'han extinguit però en moments d'incertesa cal que deixem sortir el nostre coratge infant)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tant de bo tots portessim una Jana dins...

Continuarà la història de na Jana???

A mi m'agradaria saber més de les seves experiències...

Marta