no m'ho puc creure!

Il cavalieri?!

Il cavalieri di merda!

No tinc temps

A cavall de dos llocs, despullat vers el món,

esquivant decisions, somiant que perdo avions

No tinc esma per a res, tants anys i només he après

-

que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

-

Em convides a dinar i a mig àpat me n’he d’anar

em sap greu de debò però faig tard a no sé on

Tot a mitges cap per avall, tot fet i deixat estar

-

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps

no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc

-

Mazoni

més de 5.000 empremtes (gràcies)

El 28 de gener de 2007, vaig prendre la decisió de crear aquest bloc i així és com vaig començar:

jelou! jelou!

la decisió de crear un propi bloc/bitàcola/diari neix, com a molts de vosaltres possiblement, d’una banda fruit de la curiositat per conèixer les noves eines de comunicació i de l’altra, de la necessitat de compartir...

no és hora ara doncs moment de valoracions però si de fixar intencions, i una és ben clara: conèixer les potencialitats d’aquests espais alhora què descobrir l'interès o desinterès que som capaços de despertar ...

bé, deixem-nos engrescar per noves aventures i comprovem si estem en disposició d’invertir temps i espera per veure’n els resultats... pq de ganes de compartir en tenim però de temps no tant i de vegades oblidem que en som tants... tants en la mateixa situació... de fet, les primeres vegades que vaig sospesar la decisió de crear un bloc el primer que vaig fer és intentar un banal viatge astral a les ments d’altres bloggers i me’ls/les imaginava darrera un teclat escrivint il·lusionats de conèixer les respostes als seus comentaris, l’increment de visites i comentaris com a èxits assolits... però, de sobte, em vaig adonar que som tantes les persones que necessitem compartir amb la mateixa intensitat que necessitem ser escoltats (llegits)... i tenint en compte el poc temps que solem tenir tots plegats i l’inabastable contingut de la xarxa... que... quina certesa tenim d’haver descobert un bon espai en la immensitat existent?... no podem abastar-ho tot, ni tant sols és sa pretendre-ho... però, és clar, la de coses que ens devem estar perdent!... i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...

bé doncs, ja hem trencat el gel...

fins aviat i un petonàs al nas

Avui, 12 de gener de 2009, estem a pocs dies de l'aniversari d'aquest bloc... quantes coses que han passat durant aquest temps! mare meva! moltíssimes, algunes força desagradables però d'altres afortunadament molt bones. Totes, però, inevitablement i estretament relacionades amb les persones. Algunes decepcionants i doloroses d'altres meravelloses i engrescadores. Persones, persones, persones...

(i deia el 28 de gener de 2007)

i llavors, quina certesa tenim que algú s’aturarà una estona a llegir els nostres pensaments?... cap... però de fet, d’això es tracta... o no?...

Doncs bé, durant aquests quasi 24 mesos d'existència aquest bloc ha tingut la sort de sentir sobre la seva pell l'empremta de 5.281 persones.

Es diu ràpid però de veritat que no sabeu pas la il·lusió que em fa que hàgiu decidit deixar-vos caure per aquí, i a sobre, alguns/es de vosaltres signeu el vostre pas amb quatre paraules que ajuden a construir aquest petit racó en mig de l'immensitat.

Només puc dir que Gràcies! Gràcies i Gràcies!

Anella Solidària contra la massacre de Gaza

LLÀPIÇOS PER LA PAU: Anella Solidària contra la massacre de Gaza.

comencem de nou

siguem benvinguts/des al

2009

Russian Red, bona per tancar l'any i millor per començar el nou

M'agrada anar a esmorzar a El Cercle del carrer Ciutadans de Girona pq sempre hi posen bona música, i com no, en Joan mai et pot decepcionar... i, esmorzant, vaig sentir per primera vegada a Lourdes Hernández, o millor, dit el seu nom artístic "Russian Red" (qué és el color del pintallavis que fa servir).

Russian Red és delicada, és folk, és pop, és sota el meu parer la Damian Rice femenina. Si voleu fer un regal musical aquesta n'és de ben segur una gran opció. Aviat la seva jove carrera - només té un disc: I love your glasses - continuarà creixent i creixent de forma més que exponencial perquè és difícil obviar i no deixar-se encisar per la seva música.

Us deixo una petita mostra d'aquesta artista i no deixeu d'escoltar-la si en teniu l'ocasió:

si us ha agradat tant com a mi, aquí teniu l'enllaç al seu myspace... que vagi de gust!

Bones Festes! and thanks Barbara

Feia uns dies que hi donava voltes... mumm... com desitjo les bones festes aquest any... i mira tu per on avui ens ha felicitat la Bàbara, la nostra llogatera de Formentera i ho ha fet amb una frase i un video tan agradable que tinc ganes de compartir-ho amb tots i totes vosaltres:

"felices felices fiestas, molts anys y bones

al carajo con la crisis brindemos con una copa a la buena suerte y un próspero año.

Que queden siempre 2 dedos de agua debajo de la quilla de nuestro barquito..."

serveixi aquest post com una continuació en la cadena de desitjos