dimarts, 22 d’abril de 2008

sarah-jane morris


Avui és laborable, o sigui, que com molta altra gent ha tocat anar a treballar... quan he arribat a casa em sentia bé, darrerament em sento bé, treballo i encara que se'm pugui qualificar de "masoca" a mi, personalment, treballar em dóna vida, em sento bé amb mateixa, tranquila, més feliç (tot i que hi ha moltes coses a millorar)...

Quan he arribat, m'ha agradat constatar que encara era de dia... no sabeu el feixuc que se'm fa l'hivern: llevar-se de nit i tornar a casa de nit, buff, és francament trist. Soms mediterranis, per tant, necessitem llum, claror, sortir al carrer, veure gent, ambient, vida... He decidit acabar de fer la neteja, diumenge vaig treure la pols i passar l'aspirador, ahir -dilluns- com que vaig arribar tard no vaig fer res, però avui -amb llum- he pogut assumir (encara que a desgrat) el que restava.
-
Quatre gotes (emprenyedorestota volta però lloades) i és de dia. Els pantans assedegats, temorosos de no poder abastir la població, estenen els seus braços de bat a bat per recollir tota l'aigua que el cel (avar aquests dies) deixa anar a contracor...
-
a casa portem el cotxe brut amb el cap ben alt, fa setmanes (mesos) que no rentem els cotxes per no malbaratar recursos...

Caminava tot pensant això i de cop he recordat com la Tània em deia: no et passa que cada viatge té la seva cançó? mummm... doncs no... recordo la música que vaig escoltar en el darrer viatge però no, una cançó en concret no.

El 18 de novembre de 2004, vaig tenir un ensurt tornant de Madrid cap a Barcelona. Difícilment ho oblidaré. El meu cos si no hagués estat pel cinturó de seguretat s'hauria alçat vertiginosament cap el sostre mentre l'avió en mig de crits i amb totes les llums obertes queia centenars de metres cap al terra quan tot just feia uns minuts que ens estàvem enlairant. Recordo la mare amb dos criatures de 2 i 3 anys que seia darrera, recordo com l'hostessa va llençar el micròfon i va córrer a seure... recordo que per uns instants vaig estar a punt d’encomanar-me a Déu (la meva religió és l'ésser humà, tot, el bo, el dolent és fruit només dels nostres actes)... però per mil·lèsimes de segons vaig recuperar les regnes i vaig decidir no fer-ho... si ho hagués fet hauria tirat la tovallola i el pànic i l'histèria s'haurien apoderat de mi... així que vaig decidir recordar-me de la mare del pilot tot el trajecte (pobre dona!)... durant la resta del trajecte no ens van dir res, ni mu, ni una paraula, ni una explicació. Quan vam aterrar una filera de cares blanques enceníem un munt de cigars i, un altre cop, ningú ens deia res com si tinguéssim carta blanca i penseu que llavors ja estiva prohibit fumar a l'aeroport...

Sigui com sigui, d'aleshores ençà tinc temor als enlairaments i aterratges, qualsevol soroll, qualsevol moviment em torna al passat i un no sé que em puja per l'estòmag mentre els ulls se m'ennueguen... de manera que he decidit que en tot trajecte per descansar i distreure'm em poso els auriculars de l'MP3 i escolto una selecció dels millors 20 CD's de la meva discoteca. I aquest música, i no una cançó en concret, és la que m'acompanya a tots els viatges, la meva personal banda sonora...

Tot i així, confesso que pensant i pensant, i si hagués d'escollir una música per al darrer viatge (Praga i Budapest) seleccionaria un del meus discs d'or, un dels meus preferits: august de sarah-jane morris (web i per fer un petit tastet: youtube).

us recomano amb el cor a la mà aquest disc (august) en concret.
a aquells/es que us agradi: ja som més a la vora.

petons i abraçades