Les històries de Na Jana (v.6)

Na Jana recorda els estius amb entusiasme i alegria... recorda que en la petita vila costanera de Tossa de Mar, els més petits sense ajuda dels gegants (adults) havien constituït tota una xarxa (exemplar encara avui dia per molta gent, que hauria d’aprendre com sobre la base de la cooperació es pot concertar i compartir coneixement..)

Havien, perdó, com deia constituït tota una xarxa d’associacionisme infantil a nivell de vila... no necessitaven estatuts, ni presidències... per establir campionats de futbol entre colles de barris... sí, cada barri tenia la seva colla d’infants, colla que compartia jocs, acudits, històries, aventures... i sense l’ajuda dels gegants eren capaços d’organitzar lligues, campionats i jocs a escala local...

Era el temps en què entre colles t’explicaves com a partir de dues pinces de fusta d’estendre la roba podies construir una pistola que disparava ganxets de metall o com a partir del coll d’una ampolla de llet (llavors les ampolles de llet eren ATO de color blanc) i un globus retallat obtenies tot un tiraxines... o com entaforar-te a les obres i agafar les cintes de color taronja, blau o negre que es feien servir per embalar els palés de totxos... unes cintes que embolicaves com si fossin un phosquito... les lligaves en un cordill i convencies a la mare perquè la bullís una estona i xulejar d’un nou yo-yo

Eren els estius en què els infants estàvem al carrer fins tard a la nit, sense por, amb seguretat, acompanyats i vigilats per les orenetes que feien nius en totes les balconades hagudes i per haver... estius on perseguíem amb la mirada els rat-penats... estius on grimpaven moreres amunt per alimentar els nostres cucs de seda... estius del hi havia un francès, un anglès i un espanyol que...

Estius on una simple calculadora acabava convertint-se en un superpotent transmissor que ens teletransportava més enllà de la galàxia i ens convertia en un super espies galàctics...

Estius que obríem els moneders de les nostres mares i de cinc pessetes en cinc pessetes fèiem prou fons comú entre tots per comprar una Fanta de Poma (tota una novetat!) i ens la bevíem calenta... amb les conseqüents cagarrines posteriors... assentats a la taula de la banqueta del Tossa del camp de futbol vell
Eren temps... de compartir.

Les històries de Na Jana (v.5)

1978, classe de manuals... és a dir: pegotes de cola blanca, paper de seda, tisores, escampall de papers, llapiços i demés estris escolars...

Teníem un company de classe que vivia en una masia a pocs quilòmetres del poble, era el més petit dels germans, la mare estava malalta i com passava en més ocasions de les que volem recordar encara hi havia llars que no tenien ni llum ni aigua corrent...

El nostre compi era prim, morè i de cabell curt i arrissat...

A classe de manuals no tenia cola i no podia fer les activitats... el mestre (sí vam tenir un mestre i no una mestra i estem parlant de l’any en que s’aprovava la constitució...) anava per les taules preguntant qui volia compartir la cola i semblava que no acabava de trobar l’empatia suficient... òbviament Na Jana no ho va dubtar i aquella tarda ells dos van compartir taula, cola, tisores... tot el que tenien... però més important: van compartir rialles, mirades i complicitat...

I avui, quasi trenta anys més tard mantenen aquella mateixa complicitat quan es creuen pel carrer i es dediquen una mirada i un somriure en una salutació cordial...

Les històries de Na Jana (v.4)

Aquesta ginxoleta que veieu aquí sota és Na Jana en la tradicional excursió anual familiar a Andorra:

Les històries de Na Jana (v.3)

Na Jana cursava tercer curs, en tenia 8, parlem del 1978.

A la classe de Na Jana per tal d’inculcar-los hàbits s’establí un semàfor per regular el trànsit al WC: si el semàfor (de cartolina) penjat a la porta de classe estava de color vermell significa que hi havia un company/a de classe que havia sortit i havia anat al wàter; si el semàfor mostrava la cara de color verd, significava que sense haver d’interrompre la classe tenies permís per aixecar-te i anar al lavabo però en sortir havies de recordar de girar la cartolina... eren normes, instruccions... hàbits de conducta a la fi i a la cap

Na Jana recorda que un dia estava al wàter amb dos o tres companyes més, recorda que les altres nenes li deien: Jana nosaltres tornem a classe i Na Jana responia: jo estic fent caca ara vinc...

Què havia dit?! És clar, en tornar a classe tothom reia... qui s’hagués resistit a compartir amb tota la classe les activitats excretores de la nostra companya... bé, un rubor de foc la va recórrer de dalt a baix però que hi podia fer...

Les històries de Na Jana (v.2)

La sensibilitat de Na Jana... no em pregunteu perquè però de vegades tenia sortides tot estranyes, el maig de 1981 amb encara no 9 anys de d’edat, Na Jana no s’ho va pensar dos cops i va retallar del diari, tot enganxant-la amb xinxetes a la paret del capçal del llit, la notícia de la mort de Bob Marley, com un acte de record i commemoració a una persona que ocupava tants titulars i notícies de joves – i no tant joves - que ploraven la seva mort.

Havia escoltat i ballat la música d’aquells fantàstics discos negres de vinil tant grossos a les seves mants – robats dels seus germans grans- que netejava curosament perquè no es fessin mal bé i perquè les seves ditades no la delatessin... però, òbviament, no era ni una fan ni coneixia la seva immensa discografia i filosofia, tant escoltava Bob Marley, com Supertram, com Roxy Music, com Gorge Harrison... tot i la seva poca edat.

Simplement la podia més aquella pena col·lectiva que copsava a la TV, encara en blanc i negre i només en versió espanyola de TV1 i TV2 (pocs anys més tard, Na Jana descobriria la sorpresa i il·lusió de posar-se tota sencera a la caixa que portava envelada la nova TV Telefunken a color!, conseqüència d’uns anys 80’s prolífics per un país que tot just feia pocs anys que estrenava la democràcia i que començava a gaudir dels darrers anys d’obertura econòmica del país...)

El mateix va fer anys més tard amb la mort de Rock Hudson (1985), una mort que donada la seva tragèdia i els anys que estem parlant va xocar de front amb la mentalitat de molts i moltes, creant certa polèmica i desconcertació.

Clar, raresa? doncs sí, penseu que aquests retalls i gestos anaven acompanyats de la col·lecció de barriguitas tota ben posada al capçal del llit!, entre episodi i episodi dels Barbapapas i Hola Don Pepito i Hola Don José.

Sip! Na Jana era de les que es passava hores jugant amb les barriguitas, cliks de famobil i caixes i caixes de Legos que estimulaven la seva imaginació, fent-la capaç de viure viatges fantàstics a països imaginaris tants sols enganxant transversalment dues peces, de les llargues, de Lego...

Les històries de Na Jana (v.1)

Presentada ja Na Jana és hora ara d’acompanyar-la en alguns dels seus aprenentatges... els records són com les boires que ens acullen a la carretera que de lluny se’t presenten inescrutables, indesxifrables... però que a mesura que t’hi endinsen s’obren i et deixen, de vegades més de vegades menys, veure que amaguen...

Na Jana estudiava al col·legi blau del poble, no està clar si a la classe A o a la B. També hi havia el cole vell, què en aquells anys acollia nens i nenes de pre-escolar amb la magnífica Señorita Infanta i, anys més tard, construirien el col·legi rosa, com a conseqüència de les altes taxes de natalitat de la població – parlem de la baby boom- i l’acollida de nous benvinguts “nacionals”)

Un dia a l’hora de classe que tocava ciències naturals la senyoreta va llençar una pregunta a la classe: perquè de vegades sembla que la carretera i la muntanya treu fum?... al cap d’un estona de llançar la pregunta a l’aire sense rebre resposta... la senyoreta va optar per preguntar un/a a un/a seguint l’ordre estricte de darrera a davant i de dreta a esquerra, fila a fila, seient a seient, rebent sempre la mateixa desafortunada resposta: no ho sé... ji ji ji... Na Jana era incapaç d’entendre quina gràcia tenia aquella absordutitat...quan li va tocar a ella, va respondre el què bonament sabia: perquè sua... i com que fa més calor... el vapor puja i se’n va... la resposta tot i correcta fou matisada – com havia de ser en un entorn d'aprenentatge- però si més no va consolar una senyoreta desconsolada...

Na Jana encara avui no entén com la necessitat d’identificació col·lectiva pot tenir tal poder sobre les voluntats individuals... no obstant, és cert que de vegades ens comportem com criatures i tot i estar en desacord soms capaços d’anul·lar-nos bé per por a equivocar-nos bé per evitar enfrontar-nos al grup...

Les històries de Na Jana (v.0)

Avui tinc ganes de compartir amb vosaltres "Les històries de Na Jana"

“Les històries de Na Jana” s’escriuen ja des de l’edat adulta però des de la memòria de la infantesa per recórrer a salts i trompicons vivences de vegades certes, de vegades camuflades, de vegades confessades i a voltes tristes o alegres.

Tinc ganes doncs de presentar-vos a Na Jana però deixem brollar la imaginació i comprovem per quins camins ens endinsa aquesta nova aventura...

Na Jana va néixer en un racó de la Costa Brava, entre andanes i patxangues*, entre vilatans i forans, entre el català i el castellà, entre l’hemisferi esquerra i l’hemisferi dret, entre fotografies encara recents del “calb caudillo” i crits de visca la “democràcia”... parlem de principis dels 70’s.

Na Jana de petita era tímida i extravertida alhora, juganera i riallera, somniadora i fantasiosa però si una cosa tenia clara és que havia nascut per fer alguna gran cosa.
(i recordeu que gran és relatiu i el significat l’adquireix quan fa menció a alguna referència o substantiu).

Tot i així no és feu la imatge d’una nena popular ja què tot i ser oberta i xerraire pels descosits, aquesta cara només la mostrava en grups coneguts i reduïts (ja us he dit que era introvertida i extravertida al mateix temps).

Na Jana no destacava en més ni en menys, millor dit i per a ser sincers tot i que ella no ho sabia si tenia certa capacitat enigmàtica que atrapava i enganxava a més nens i nenes perquè compartissin amb ella les seves aventures.

De cor noble, encarava les injustícies amb posat seriós i, convincent, sense deixar entreveure mai la tremolor dels seus més endins.

Per que us en feu una idea, allà pel volts del 1978, a l’hora del pati d’un estiu del primer curs de l’EGB Na Jana va mostrar el seu coratge: un dels dolents, dels típics xulo-piscina del pati havia tret la pilota a una nena de complexió menuda... i Na Jana no ho va dubtar ni per un moment quan va tenir l’ocasió (uns 10 minuts més tard) aprofitant que la ensordidora sirena cridava als nens i a nenes a classe, i veient les gambades del “dolent”: plaff... i com qui no vol la cosa, les seves kickers marrons clar s’interposaren “accidentalment” en el trajecte del dolent... i pata pum! el xulo-piscina saltava pels núvols i prenia terra ben bé un metre i mig més enllà... el xulo-piscina es va aixecar tan ràpid i tan esvalotat que encara avui les partícules de pols que va aixecar encara no han arribat a reposar a terra. I amb els ulls rabiosos es mirà Na Jana i li digué: què?!. I Na Jana no pogué més que respondre: t’has xocat amb els meus peus?... no va ser la frase en si que el va convèncer sinó l’actitud de Na Jana que havia decidit no deixar-se intimidar per un trist xulo-piscines...

* patxanga és com al meu poble anomenem als “dumpers”

(disortadament els xulo-piscines no s'han extinguit però en moments d'incertesa cal que deixem sortir el nostre coratge infant)