dilluns, 31 de desembre del 2007

Les històries de Na Jana (v.7)

Corrien principis dels 80’s i tremolosa Na Jana esperava la nit de Reis per descobrir exaltada que li havien portat?! Tot i la màgia d’aquelles dates tenia clar que hi havia coses que no lligaven: a Tossa els reis eren més modestos que no pas els que sortien per la TV que arribaven a BCN. A més, aquell any el rei negre s’assemblava massa a en Jimbo – el mecànic del carrer de casa.

A casa Na Jana, el Tió només cagava torrons i quan n’estava fart li deixava una taronja volent dir: s’ha acabat...

La seva, era la generació posterior de les Nancy’s, era la generació dels Nenuco. Na Jana però preferia les Barriguitas i els clics de Famobil que llavors regalava, si no recorda malament, la FontVella!. Na Jana tenia tambors de sabó de rentadora plens de clics i de legos...

Tot i l’enyor d’aquells records, Na Jana va viure un dia de Reis trist en comprovar que la seva veïna Na Rosa plorava perquè els Reis li havien portat un nino que no era Nenuco com el de Na Jana... Na Jana la va intentar consolar fent-li veure lo maco que era el seu nino però no va tenir èxit, fins i tot va rebutjar l’intercanvi de ninos... van ser uns moments agredolços...
.
Potser per això, avui, Na Jana si visqués en aquest s. XXI, la societat de la informació entendria el malestar d'aquells nens i nenes que decepcionats reben ossets de peluix i no Nintendos DS... (alguns ho interpreten com desagraïment, sobretot en aquells infants quins Reis són de Caritas o altres ONG's). Na Jana però ho veu com un desig d'integració al grup i la comunitat perquè els infants el que volen és el que té la majoria de la classe, ni més ni menys, simple i planerament. Són els adults els responsables d'ensenyar que tot s'ha de valorar en la seva justa mesura i fer el millor regal: contribuir a la construcció dels fonaments d'una infantesa forta, justa i digne.
.
Que tingueu uns bons reis!.

Gato liberado

Bé, sembla que a darrera hora hi ha una dedicatòria per a la meva gateta i diu així:
Na Lluïsa! Estoy que me derrito por tus bigotes! Si quieres te invito a unos Wiskas y hablamos de ello... gatunamente grummmrrrrrrr!! Te envío foto de mi primera comunión

by Adri

31 de desembre de 2007

Hola a tots i a totes de nou, possiblement per darrera vegada aquest 2007, que per fi s'acaba!

Avui, hem acomiadat l'any de la mateixa manera que el rebrem demà: intentant pescar alguna juriola o serrà a Es Codolar de Tossa. No, no hem pescat res però de fet hi estem poca estona i la mar no ajuda... sniff sniff... això sí la remor de la mar i l'escalfor del sol han estat dos grans companyies i a sobre depuratives. Bé, potser demà tindrem més sort.


Es Codolar, 31 de desembre de 2007

Tossa de Mar




Acomiadem doncs, aquest 2007 amb una foto feta avui amb el nou mòbil (ai do!) d'Es Codolar de Tossa, tot esperant que el 2008 sigui millor per a tots i totes*


*Per tothom? no, només per qui s'ho mereixi! ;D

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bones festes!


Jelou! sí, toca... toca desitjar bones festes, i en aquesta ocasió voldria fer-ho mitjançant Christmas Pageant de Carl De Keyzer

Petons i abraçades

dissabte, 8 de desembre del 2007

Vespre d'octubre

Botes de Vincent Van Gogh

VESPRE D'OCTUBRE
Una tarda de tardor amb un ventet tebi que em reconforta, em trobo jugant amb les fulles de castanyer que han caigut dels nombrosos exemplars existents al carrer d'Urgell.
El seu color marró, en giravoltar en l'aire per les puntades de peu que els dono, em fa recordar, anys enrera, la meva infantesa.
Quan era una nena acostumava a jugar-hi com ara faig, deixant-les volar i caure una i altra vegada, amb la ment en blanc, només fixant-me en el seu moviment subtil i mandrós...
Quan erar una nena...
Com ara faig...
Poema extret del llibre "Bassals d'aigua" de Marta Amat Fontarnau (marta.amat@gmail.com)

divendres, 7 de desembre del 2007

Per pensar

Hola a tots i a totes,

Una fotografia per pensar. Ara que fem balanç del que ha estat aquest any i ens prometem ser millors l'any vinent.
nota: la majoria de les imatges són extretes de la xarxa. Aquesta en concret correspon a un reportatge d'EL PAÍS sobre l'odissea de la recerca d'una nova oportunitat.

El Alquimista de Paulo Coelho

El Alquimista de Paulo Coelho

Tot un clàssic ho sé però tot just l’acabo de llegir. Hi ha tant per fer, per llegir, per escoltar, per descobrir...

Ha estat interessant retrobar-me - feia temps que no llegia fantasia - imaginant cadascun dels seus personatges: com vestien, com parlaven, com caminaven, com sentien... m’ha agradat. Amés, m’encanta que faci servir un llenguatge tan planer per un viatge tan intens.

Quan faltaven poques planes pel final de llibre he pensat que seria fantàstic que algú en fes una adaptació cinematogràfica. Hi haurà que dirà que després el/la director/a no ha estat fidel al llibre o que s’ho havia imaginat diferent, però, que vols?! aquesta és la gràcia: veure com interpreten els/les altres una mateixa experiència.

De petita, els diumenges, si volies veure una pel·lícula a la TV només podies veure Cleopatra, Ben-Hur i companyia; la segona guerra mundial o pelis d’indis i cowboys, m’avorrien. És com els sabors, quan som infants només ens agrada el bistec amb patates fregides, més tard, de grans, ens agrada delectar-nos amb nous sabors.

Quant tenia 6 anyets vaig anar per primera vegada al cinema, recordo que era dissabte al vespre i feien: Rocky Balboa. Ostres, m’ho vaig passar teta! em va encantar. Recordo un jove molt senzill, fill de família immigrant, amb un cor immens, enamorat, lluitador i, vaig aprendre que per molt que es pateixi durant el trajecte, al final: guanyen els bons! (per mi, és més que una simple història de boxa o del somni americà)

De cop, m’he adonat que el cinema, com altres coses de la vida, juga un paper important en l’educació d’una criatura. De fet, estic segura que una infantesa alimentada en un món de fantasies i creativitat sustentades en valors com la honestedat, la lluita, l’amistat, l’amor, el valor, la justícia, l’integritat, etcètera, per nassos ha de ser bona!

Fent un repàs, profà i ràpid, diríem que hi ha hagut infants que han crescut amb els grans del cinema mut, altres en el blanc i negre educat dels anys 30's-40's, altres amb superproduccions èpiques, altres amb musicals, altres amb indis i cowboys....

Avui, afortunadament, l’èxit del Senyor dels Anells ens ha portat de retruc unes encantadores adaptacions literàries, altres no, del món de la fantasia com: Harry Potter, Cròniques de Narnia, un Pont a Terabithia o Stardust per citar-ne algunes de fantasia. Totes elles fantàstiques i meravelloses.

Doncs, a veure si algú s’anima i ens porta a la gran pantalla l’Alquimista de Paulo Coelho.

Visca la fantasia!

dijous, 6 de desembre del 2007

Persépolis

INTÉGRITÉ
(la paraula que millor defineix aquest film)


Per poc que pogueu no deixeu d'anar a veure Persépolis de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud (preferiblement en V.O).
Ara per ara la podeu trobar al Renoir Les Corts, Renoir Floridablanca i l'Icaria, entre d'altres.
No vull explicar-vos absolutament res de la pel·lícula, que sigui el vostre descobriment.
Salut i força!
(nota: no he tingut la sort de conèixer cap avi/àvia però com m'agradaria que fos com la d'ella)

dilluns, 3 de desembre del 2007

spanglish

Hola a tots i a totes,


aquest dissabte tot passejant per Lloret (la vila veïna) vaig llegir de nou el rètol d'una botiga de pells que fa anys i panys que té obertes les seves portes... de cop i volta vaig entendre allò de l'spanglish


han escrit tal com sona cuir en anglès (leather).... ji ji ji

Benvolgut senyor IPC

Així és com comencem moltes cartes que no sabem ben bé quin resultat tindran, però en les quals dipositem grans dosis d'esperança.


El senyor IPC es calcula utilitzant un cistell d'anar a comprar que inclou un conjunt de béns tals com: pa, carn, hortalisses, cafè, calçat, lloguer, llet, ous, transport, mobles, fruites, begudes, etc. Amb el signe (+) o (-) que acompanya al valor (%) resultant sabem quant s'ha encarit (+) o abaratit (-) comprar aquest mateix cistell en diferents períodes de temps.

Quantes vegades no hem constatat que omplir el carro del súper amb els mateixos productes que fa un any ara resulta molt més car.

Sobta que es parli d'IPC del 3'4%-3,6% mentre que l'ampolla d'aigua de litre i mig que compràvem (ara la portem de casa) a la fleca de baix de la feina valia 45/50 pessetes i ara costa 0'75 euros (125 pessetes) o 1'20 euros (200 pessetes) a la gasolinera.

Cal dir que la lluita contra la inflació és difícil i complexa, però déu n'hi do! Que tenint en compte com d'hipotecades estan la majoria de les persones, fa basarda pensar què pot passar en una economia tan dependent de la demanda interna perquè allò que cal innovar per ser competitius, sobretot en el mercat exterior, és ja quasi una frase cèlebre però poc palesa.


Senyor IPC, a mi m'agradaria que toquéssim de peus a terra i fóssim més prudents perquè amb la història de: això no va per mi, a mi no em passarà... acabarem donant-nos cops de cap contra la paret. Vostè és conscient de l'impacte del preu del barril de Brent en el cost del transport?
Com pot ser que el preu del barril no pari de batre rècords històrics: 40,99 dòlars, l'agost del 2004, i 99,29 dòlars, el novembre del 2007? Pensi que anar a treballar cada vegada és més car... Com pot ser, senyor IPC, que algú ens vulgui fer creure que no hem perdut poder adquisitiu? A cada nou increment de l'IPC, els nostres salaris (amb increments inferiors) cada vegada són més petits i, per tant, la capacitat de consum general, més feble.

Cert, l'economia creix a bon ritme, es creen molts llocs de treball (tot i que quantitat no és igual a qualitat)... però ull! Centrem-nos tots: des de la senyora que posa el preu de l'ampolla de l'aigua; aquells que fixen els preus dels habitatges; fins als senyors i senyores dels bancs centrals, perquè el que segur que no ens podrem permetre és una crisi de demanda interna.
Carta que vaig enviar a l'espai El lector escriu del diari a EL PUNT, publicada el dia 1 de desembre de 2007.

dilluns, 26 de novembre del 2007

Reflexions d’una ciutadana del cibermón

Nunca se conoce el verdadero carácter de las personas
hasta que se les da autoridad
Frase extreta de l’article “4 elementos básicos del liderazgo” de Daniel Tigani publicat a ICTNet el 20 de novembre de 2007.

A través del portal de la Universitat Oberta de Catalunya tenim un accés directe al Projecte Internet Catalunya (PIC). El PIC és un programa de recerca de l’Institut IN3 de la UOC i entre les seves planes trobarem descripcions com la que segueixen: El PIC, almenys des de punt de vista quantitatiu, és el projecte de recerca més gran en ciències socials que s’ha fet mai a Catalunya, el projecte més important de recerca sobre la societat de la informació que s’ha fet mai a l’Estat Espanyol i un dels més importants d’Europa. Davant d’aquestes paraules tant contundents a hom no li resta més opcions que dedicar part del nostre temps a intentar conèixer i aprendre d’aquest programa.

No crec que ens sorprenguin part dels fets que es recullen en la presentació dels resultats del Projecte Internet Catalunya:

  • Catalunya és una societat de la informació desinformada

  • La societat catalana no creu en els polítics i en la política. Però té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització com a societat civil i amb les seves mobilitzacions pròpies. Internet es revela com un instrument important d’aquesta autonomia sociopolítica.

  • L’empresa catalana és en un període de transició a mig camí entre la consolidació d’un nou tipus d’economia, que basa el seu funcionament en l’ús de dotacions creixents de tecnologies digitals i de coneixement en un context de producció global, i el manteniment de les estructures organitzatives i productives tradicionals de l’economia industrial i de serveis.

  • A l’administració catalana continua havent elements de la cultura i estructura organitzativa que dificulten els fluxos d’informació transversal.

El que sí és sorprenent és que el canvi i la seva gestió depengui únicament i exclusivament d’un element: les persones (productores i protagonistes).

Què fem que no reaccionem? Mai havíem tingut tants recursos personals i col·lectius per fer les coses millor però la comoditat, la mediocritat, la irresponsabilitat, la insensibiltat semblen “campar a sus anchas”!!!

S’acosten les campanyes electorals i la ciutadania ha d’estar a l’aguait i escollir bé a quina dona el seu suport.

(per acabar una sèrie d’imatges per a la reflexió)


desesperança

esperança

divendres, 23 de novembre del 2007

CiberMarató Fundación Vicente Ferrer




Hola a tots a totes,

No sé si recordeu l'entrada del dissabte, 1 de setembre de 2007 en la que explica que s'organitzava la I Setmana de Tossa Solidària amb la finalitat de recollir money per construir habitatges a l'Índia a través de la Fundación Vicente Ferrer. Doncs bé, ara us puc dir amb la boca ben grossa que vam aconseguir 10.500€!!!


Avui però m'adreço a vosaltres per demanar-vos la vostra col·laboració per difondre la campanya Cibermaratón de la Fundación Vicente Ferrer que pretén gràcies a les noves tecnologies de la comunicació donar a conèixer la seva tasca i animar/esporar a tots nosaltres/vosaltres a col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats, interessos i neguits personals amb la causa. Per tant, su demano que en feu la màxima difusió i que us apenteu, si així ho voleu, a col·laborar amb l'apadrinament d'infants o amb projectes concrets.

Bé, ànims ho aconseguirem!
CLICKA!

dimarts, 13 de novembre del 2007

Facto Delafé y las Flores azules

Bona nit!

M'havia oblidat de comentar l'última adquisició: La luz de la mañana de Facto Delafé y las Flores azules.


Facto Delafé y las Flores Azules és un trio català de difícil catalogació: entre el pop i el hip-hop prefereixo presentar-vos-els com a creadors de música d'estètica neta (no se m'acudeix millor definició) i veu cantanda (que encara que no ho sembli no vol dir hip hop).

Bé, feta la meva personal definició d'aquesta música us passo l'enllaç a myspace perquè us en feu la vostra pròpia idea: www.myspace.com/factodelafeylasfloresazules

Espero que vagi de gust!

I parafraregant-los: tu que llegeixes... sí tu... somriu... somriu, ningú et mira

nota: si no vaig errada Facto Delafé y las Flores azules, el nom del grup, en realitat són els alies dels seus tres membres. Facto als teclats i Delafé y las Flores azules són les veus.


Edit Piaf i el començar de zero

Hola de nou,

Aquest cap de setmana he fet casona, un desagradable constipat m'ha recomanat quedar-me a casa i fer bondat així que he aprofitat per llegir i mirar films: Un buen año, En busca de la felicidad i Edit Piaf... com podeu veure ha estat una convalescència en bona companyia.

Avui, ja trobant-me una millor, he volgut recuperar la lletra Non, je ne regrette rien que cantava Piaf:

Non! Rien de rien ...
Non! Je ne regrette rien
Ni le bien qu'on m'a fait
Ni le mal tout ça m'est bien égal!

Non! Rien de rien ...
Non! Je ne regrette rien...
C'est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!

Avec mes souvenirs
J'ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n'ai plus besoin d'eux!

Balayés les amours
Et tous/avec leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro ...

Non! Rien de rien ...
Non! Je ne regrette rien ...
Ni le bien, qu'on m'a fait
Ni le mal, tout ça m'est bien égal!

Non! Rien de rien ...
Non! Je ne regrette rien ...
Car ma vie, car mes joies
Aujourd'hui, ça commence avec toi!

Profanaciones de Giorgio Agamben

Hola a tots i a totes,

Avui he acabat de llegir "Profanaciones" de Giorgio Agamben... El que diré a ulls dels/ de les entesos/es sí és una profanació però... que pesat que se m’ha fet el llibre, sobretot el capítol dedicat a la paròdia!

Els llibres que m’agraden són aquells que em condueixen a una conversa amb l’autor/a de manera que de l’escolta alguna cosa sempre n’acabo aprenent. I és que parlant la gent s’entén (i sinó que li preguntin a l’Ibarretxe)

;D (pretenia ser una paròdia)

Bé, ara en serio. La veritat el llibre no m’ha enganxat, me l’he llegit perquè era prou curt: cent planes i escaig i, per les referències que he anat trobant d’un lloc a l’altre de la xarxa sobre Giorgio Agamben. Però, reconec que es tracta d’un llibre no apte per a tot el públic, per gaudir-lo és necessari disposar d’un pòsit/bagatge personal de cert nivell, què dissortadament no tinc. Per tant, sóc incapaç de valorar en la seva justa mesura la capacitat d’exposar i explicar la subtilesa, la paròdia, i d’altres elements de la literatura i l’assaig, banyades des d’una experiència filosòfica, tot anant d’aquí (època contemporània) cap allà (època romànica o medieval) com qui no vol la cosa i fent ballar nou proses breus per perfilar l’acte de profanar...

divendres, 9 de novembre del 2007

Amy Winehouse AND MFSB

Jelou! Jelou!

Avui un parell de recomanacions musicals. Pel pont vaig estar a Barna per redescobrir-la amb ulls nous i m’ho vaig passar pipa (ja us ho explicaré! Inclou mariscada fresca a menys de 20€ gràcies a l’Anna i en Willy que sempre ens descobreixen coses noves!)

Bé, al que anava... ja se sap que quant surts de casa ja estàs gastant i més si voltes... així que com de tant en tant fem vam entrar en una botiga de música i clar vam caure en la temptació.

Vull compartir amb vosaltres dos CD’s:

  • Back to back d’Amy Winehouse i,
  • Love is the missage - the best of MFSB

Back to back d’Amy Winehouse

Sóc d’aquells centenars de mils de persones que passem un parell d’hores diàries al cotxe (una d’anada i una altra de tornada) per anar a la feina. I aquest temps és el que em reservo per escoltar música...

Doncs bé, us recomano posar-vos el Back to back de l’Amy Winehouse per anar a la feina us donarà bon rotllo i entrareu a la feina pensant: avui no deixaré que ningú m’espatlli el dia (encara que després les coses es puguin tòrcer, us serà d’ajuda).

Us afegeixo el link a la seva web perquè pugueu escoltar la seva música: http://www.amywinehouse.co.uk/

Gaudireu de la companyia d’una veu femenina de jazz i soul que té molt de caràcter i personalitat.

Love is the missage - the best of MFSB

Aquest CD és ideal pel viatge de tornada a casa. O sigui que us proposo un dia fantàstic!.

MFSB és l’abreviatura de Mother, Father, Sister and Brother. Orquestra de soul dels 70’s també catalogat com a sofstisoul o el so de Filadèlfia.

De camí cap a casa, pugeu uns quants punts el reproductor i deixeu-vos en dur per la música mentre el sol s’amaga i la lluna, els estels i la foscor embolcallen la terra. Gaudiu del contrast encara perceptible dels arbres i les muntanyes en la foscor, deixeu passar les llums acolorides dels semàfors, dels neons, dels cotxes tot relaxant-vos per l’arribada a casa.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Llibertat

En un món on el factor temps sembla haver sobrepassat la seva dimensió econòmica. La llibertat de pensament es converteix, sota la meva modesta opinió, en la màxima expressió de la llibertat.

(..) anàvem en cotxe i em deia: ostres tant de bo algun dia s’inventin una història que et permeti emmagatzemar el pensament, per així el dia que tingui temps poder recuperar totes les idees que em venen al cap en moments inesperats - sovint inoportuns- i poder-les treballar (...)

Quan vaig sentir això em vaig esgarrifar. Fins a què estarem disposats a cedir/pagar per més comoditat?

És cert que avui tots/es ens queixem del mateix: no tinc temps. No obstant, també és cert que no soms els únics: moltes persones tenen idees, algunes de bones i d’altres de menys afortunades... però partint del supòsit que aquestes fossin enginyoses: no tots/es les aprofitem/disfrutem ja que massa sovint oblidem que autogestionar-se i buscar temps (o gestionant més eficaçment el que tenim) contribueix - dibuixant el primer pas del llarg camí - a la realització de les mateixes.

No és en va que la constància, la disciplina, l’organització, la planificació, l’anàlisi, l’avaluació i la rectificació formin part de tot receptari estratègic (en l’aplicació que es vulgui: personal, familiar, mercantil, etc.) i a aquesta és la diferència entre idees/projectes potencialment realitzables i no.

La veritat, no volia tirar a norris la seva il·lusió però el sol fet de pensar quines altres utilitats podrien donar-hi a aquesta aplicació em va espantar.


Què hi ha quelcom més lliure que la marabunta de pensaments? Què hi ha quelcom més íntim i singular que la frenètica activitat neuronal de processament, de generació, de creació? Què hi ha quelcom més misteriós que aquest mar incontrolat, inabastable, grandiós i a la vegada efímer i escapadís?

En aquesta vida ens ho poden treure tot però no pas la llibertat de pensament (o sí, en situacions extremes).

Si hi ha quelcom que tinc clar és que per res del món voldria que ningú altri a part de mi tingués accés a la meva essència.

Esperem, doncs, que això mai sigui possible.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Fragments d’instàncies


AL MAL ÚS DEL PODER

T’he mirat, t’he observat, t’he escrutat
la meva desconfiança s’alimenta en la distància

T’he mirat, t’he observat, t’he escrutat
aixecant la mirada com qui res t’he saludat

T’he mirat, t’he observat, t’he escrutat
i m’he espantat en veure la teva maldat

T’he mirat, t’he observat, t’he escrutat
i m’ha esgarrifat la teva penositat

T’he mirat, t’he observat, t’he escrutat
i a tu et dic que m’has defraudat
---

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Casandra's TAV i el cofoisme català


Independientemente de nuestra opción política, de nuestro proyecto de sociedad, de nuestro apoyo a un sistema / escenario de futuro... lo cierto es, independientemente de ello, que el TAV o TGV está causando graves problemas a nuestra ciudadanía.

Lo cierto es que escucho relatos de compañeros / as que dicen querían hacer la broma de: el desembarco de Normandía por la llegada massiva de trabajadores / as de la empresa que venían de Gavà, etc... pero claro, veía esas caras de agobio y impotencia que tuve que callarme...

Ver imágenes en TV y en la prensa de una madre que a las 6h de la mañana llevaba en brazos un infante de apenas 4 años que sabía no retornaría a casa hasta las 20h/21h de la noche, me recordó las jornadas de 16h diarias de la revolución industrial cuando niños y mujeres eran mano de obra barata... cuando el trabajo ni tan sólo era un proyecto de vida sino mucho antes cuando no existía ni vida...

Saber que una compañera con un hijo con gran minusvalía llora impotente por tener que pelearse con el Departamento de personal para pedir con menos del tiempo establecido en el convenio el viernes para hacer puente y salvar, como se puede, la situación...

Bufff... sí, estas y muchísimos más relatos son el día a día de muchas personas... personas que están invirtiendo unas 3h/4h de trayecto diario por movilidad obligada que hasta la fecha solo era, a lo sumo, 1’5h

No hace falta que me remita a los informes del impacto económico que está supuniendo esta... no sé como llamarlo... esta... gestión (forzando su definición). Pero no suficiente con todo ello que aún tenemos que escuchar bromas y chistes de mal gusto sobre el pueblo catalán... que seremos de todo pero si una desventaja favorece al resto es EL COFOISME DEL POBLE CATALÀ!


La Punxa d'en Jap, EL PUNT: dimecres, 31 d'octubre de 2007

dijous, 25 d’octubre del 2007

El meu recolzament a la noia equatoriana del metro

Lamentablement, existeixen en aquest món grups d'amebes* que equívocament creuen que només existeix una manera de sentir-se “vius”: cometre actes irracionals en entorns al seu favor (amagant així la seva cobardia) per a sentir-se penosament millor.

A aquests tristos projectes d'ameba – ja que ni tant sols arriben a projecte de ser humà - i als seus "hinchas"/seguidors/exaltadors aquesta instància de la nostra estimada Mafalda:



ameba*
[del gr. amoibé 'canvi, transformació']
f ZOOL Nom donat als protozous de l'ordre dels ameboides, constituïts per una sola cèl·lula nua limitada per una membrana fina.

ideologia => estética => consumisme de masses


De vegades val més una imatge que mil paraules...

Pq pensa el que pensa vostè?


Hola a tots i a totes,

Avui he llegit un article d'opinió interessant de Manel Cruz, per tal de no distorssionar el mateix us el transcric tal qual:

nota aclaratòria sobre els autors/es: fins ara no ho havia dit però vull expressar-ho. Sóc de la opinió que s'ha de valorar l'aportació positiva de tota persona independentement de qui sigui aquesta... amb això vull dir que potser puc estar amb acord o desacord amb la seva manera general de pensar/opiniar (no és el cas, pq no conec l'autor, ni la seva biografia, ni ideologia, ni res de res...) però independentment de com sigui cadascú... la meva opció sempre serà allò -no el que representa ell/a- en aquell moment que ens ofereix a tots plegats...

(publicat a EL PERIÓDICO, 25 d'octubre de 2007)

Article de Manuel Cruz

La biologia, la cultura i la classe social no ho expliquen tot, ja que som capaços d'anteposar ideals

MANUEL Cruz*
¿Per què, en un moment determinat de la seva vida, els individus s'inclinen per una opció polí- tica en particular? A una pregunta com aquesta, d'aparença tan simple, s'hi poden proporcionar múltiples respostes. En el que ve a continuació m'interessaré per una.

Fa unes quantes setmanes, diferents diaris d'aquest país informaven que els autors d'un treball publicat recentment a la revista Nature Neuroscience asseguraven haver trobat diferències entre el funcionament d'un cervell liberal i el d'un cervell conservador. La substància de la seva tesi era bastant senzilla: el primer reacciona més bé als canvis, mentre que el segon és més rígid. Dubto que cap lector mitjanament culte se sobresaltés --o ni tan sols se sorprengués-- davant d'un tipus de tesi semblant.

De fet, des de fa bastant més de cent anys, hem anat sentint cantarelles semblants. Tots els cientificismes (biologisme, economicisme, sociologisme...) que esclaten al segle XIX arran de l'extraordinari desenvolupament de les diferents branques del coneixement, creuen disposar de la clau de volta de l'edifici del saber i, en la mateixa mesura, se senten en condicions de dictaminar quin element de la realitat és el que explica de manera més convincent tot el que hi ha.

PERÒ NO ens allunyem del punt de partida. Si, efectivament, els elements bàsics per entendre les diferents posicions polítiques es troben als cervells --diferents-- dels individus respectius, no es comprenen llavors del tot bé les variacions que experimenten les seves opcions polítiques al llarg del temps (fora que suposem que els seus cervells experimenten paral.leles variacions, que explicarien, posem per cas, els canvis en el sentit del seu vot). O un altre argument anàleg: si la causa dels comportaments públics posseeix una arrel cientí- ficament tan contrastada, de la mateixa manera partits que administracions i grans corporacions podrien establir, amb els poderosos mitjans de què disposen, prediccions d'alta fiabilitat al voltant de les preferències i decisions dels ciutadans.

En el fons, tant aquests com qualsevol altres arguments semblants apunten en una mateixa direcció, és a dir, la de cridar l'atenció sobre el fet que tots aquests ismes posen en entredit l'autonomia del subjecte a l'hora de prendre les seves pròpies decisions. Que aquesta autonomia no serà mai una autonomia absoluta --una sobirania sense restriccions-- sembla del tot indubtable. Tots som fills del nostre temps i de la nostra circumstància, i aquesta no és pas una afirmació merament retòrica, sinó que és vinculant. O, dit amb altres paraules, una afirmació que desenvolupa unes conseqüències teòriques de gran importància.

MOLT probablement hauríem de començar, si assumim aquesta premissa, per renunciar a formulacions de màxims (i de màxims era sostenir que tot, incloent-hi la ideologia, és qüestió de sensibilitat neurocognitiva), en benefici de posicions més ponderades. Del tipus: no ens inventem completament, sinó que, en el millor dels casos, ens modelem. O: no ens creem del no-res, sinó que ens anem construint amb uns materials que no vam tenir l'oportunitat d'escollir. Som, tal com va proposar en el seu moment el filòsof Javier Muguerza, preferidors racionals. Imperfectament racionals, posats a ponderar encara una mica més la posició.

Cosa que equival a afirmar que dibuixem les nostres preferències utilitzant totes aquelles eines i criteris que ens han estat donats, atribuint-los un ordre o una prioritat que --aquesta sí-- és a les nostres mans determinar. Podem abandonar-nos a les nostres pulsions immediates (i acollir-nos a la més lleugera i inconsistent de les justificacions: "¡És que jo sóc així!", exclamem quan obrem d'aquesta manera) o podem apostar per una jerarquia de les motivacions. És el que fan els que distingeixen, per exemple, entre interessos i raons. La distinció obre una via certament incitant cap als comportaments ètics en totes les esferes de la vida, però en particular en la política.

FA UNS QUANTS anys aquests comportaments es denominaven desclassament (i els protagonitzaven tots aquells que es posaven al servei de la causa d'una classe social diferent de la seva d'origen). En aquests moments, quan potser resulta il.lusori confiar en la proliferació d'actituds tan generoses, encara podem trobar al nostre voltant petits gestos que ens les poden recordar vagament. No serem del tot allò que estem obligats a ser per la nostra biologia, la nostra cultura o la nostra posició de classe mentre siguem capaços d'anteposar els ideals als interessos, els valors a les conveniències.¿Xerrameca grandiloqüent? ¿Frase rotunda per intentar acabar l'article amb unes gotes de brillantor? No. Em refereixo, intentant ser concret, a això que fan tants ciutadans quan recolzen una força política que no els afavoreix especialment (o potser fins i tot els perjudica en algun aspecte en particular), però que consideren que defensa un model de societat més just o més solidari. Senzill, ¿oi?

*Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Director de la revista Barcelona Metròpolis.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

El miedo a la libertad d'Erich Fromm


Jelou de nou,

Quant era adolescent vaig llegir el llibre Miedo a la libertad d'Erich Fromm i se'm va quedar grabada la imatge de com l'ésser humà construeix la seva pròpia gàbia i com conscient d'aquesta acció ens costa tant reconstrui-la a imatge i semblança dels nostres ideals:

El miedo a la libertad es el resultado del proceso que provoca en el hombre del moderno sistema industrial una autoconciencia de insignificancia personal, una sensación de soledad moral, una disposición a subordinar toda su vida a poderes exteriores y superiores a él. Tal proceso tiene lugar pese a que el sistema histórico que ha producido al hombre moderno libera a éste de los vínculos de la sociedad tradicional (proporcionándole independencia y racionalidad) y sienta las bases para una auténtica liberación de las potencialidades humanas.

“El miedo a la libertad” E. Fromm

La corrosión del carácter de Richard Sennett

Hola a tots i a totes,

Pels volst de principis de 2005 em van plantejar la següent qüestió: suposant que estàs bé a la feina... si t'ofereixen una feina amb millor sou i amb majors perspectives de creixement i satisfacció professional l'acceptaries?

I això és el que vaig respondre:
mumm.... ara, ens movem en un mercat laboral que es caracteritza per la seva transitorietat, innovació i projectes a curt termini (tot és caduc)... a veure si em sé explicar... les meves reticències al canvi serien precisament aquesta incertesa... si sospesés que amb acceptar la feina això implica trencar el cercle social dels meus... no l’acceptaria...


és a dir... no sé si heu llegit La corrosión del carácter de R. Sennett però l’exposició del fets que fa l’Enrico de les conseqüències que ha tingut les noves regles del joc del nou ordre a la seva vida són exactament els motius pels quals no acceptaria la feina... Enrico exemplifica el cas d’un jove fill d’un immigrant italià de la classe proletària americana... el seu pare va treballar tota la vida netejant WC, combinant-ho amb alguna que altra feina... ell, el fill, ha estudiat a la universitat hi al llarg de la seva jove vida (trenta llargs)... ha anat canviat de ciutat amb la seva dona, i els fills que han anat arribant, per tal de progressar... en resum: tot és caduc, res és estable, res és permanent... grans esforços, grans inversions en temps i en formació que han fet que es posin en dubte si son “bons pares”, si estan contribuint a la creació d’uns valors i una ètica per als seus fills...

doncs això... aquests temors i aquestes pors, sobre les conseqüències de les meves decisions, en la vida, educació i qualitat de vida dels meus, són i serien les meves resistències al canvi... i en segon terme, voldria saber si en la nova empresa es valora “escoltar i ser escoltat”, com es gestiona la participació i quins sistemes de motivació s’apliquen... finalment, i en últim terme, tindria la por que tinc sempre, en primera instància, a tot el què és nou o suposa un canvi... una por, d’altra banda, que crec és en certa mesura saludable... ja que et qüestiones a un mateix... una por, d’altra banda, que és supera un cop et llences i t’adones, que no és més que una inseguretat inicial que desapareix tant bon t’arremangues les mànigues i et poses a fer feina...

(si més no, de moment)

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Anatomía del miedo

Hola a tots i a totes de nou,

Avui vull compartir amb vosaltres la darrera lectura: Anatomía del miedo, un tratado sobre la valentía de José Antonio Marina

La descoberta?
Era un dimecres, 26 de setembre de 2007, al Palau de Congressos de Girona. Asseguda en un còmoda butaca vaig tenir la sort d’escoltar les paraules engrescadores de José Antonio Marina, especialista en filosofia de la intel·ligència i creativitat aplicada a l’economia.

Marina ens va delectar amb la ponència marc de la jornada a Girona del Cicle de la Innovació organitzat pel CIDEM. La jornada girava a l’entorn de la premissa que la innovació és molt més que una disciplina limitada a l’àmbit tecnològic i que ha d’esdevenir autèntica cultura d’empresa i de futur.

Per mi, les seves paraules, el seu carisme foren aire fresc que alimentaren els meus pensaments durant les següents setmanes. De fet, avui 16 d’octubre de 2007 havent passat menys de 4 setmanes dono per finalitzada la lectura del seu darrer llibre. La veritat em va faltar temps per buscar a la wikipedia i les llibreries virtuals la seva biografia.

L’embriaguesa fa difícil recordar la totalitat de la seva conferència tot i que les ganes de compartir alimenten l’esforç que em permet recordar fragments destacats:

Innovar/crear es una actitud, es la necesidad de sentirnos capaces de descubrir cosas nuevas.
Como en el póquer, no siempre gana quien tiene las mejoras cartas sino quien sabe jugarlas mejor... he aquí las posibilidades de la creatividad y la innovación.



No se puede innovar/crear sin cultivar la memoria personal/equipaje. Un burro por mucho que tenga un PC no ara nada mientras sea un burro.

Por mucho que haya inteligencia individual es necesario que exista un entorno que la favorezca y que no la bloquee.

Una empresa inteligente es aquella organización que consigue resultados extraordinarios con un equipo no extraordinario.

L’autor
Marina és Catedràtic excedent de filosofia en un institut madrileny, Doctor Honoris Causa per La universitat Politècnica de València, conferenciant i escriptor.

Podeu trobar més informació a la xarxa i també a la seva web personal:
http://www.joseantoniomarina.net/
(tot i que dissortadament fa mesos que no s’actualitza!)

A l’apartat “proyecto intelectual” d’aquesta web trobareu un fragment que el defineix perfectament: Al final he llegado a la conclusión de que el logro máximo de la inteligencia es la ética y su realización práctica, que es la bondad. Ya sé que esto suena ingenuo, pero todo lo que he escrito pretende demostrar científicamente que esa idea encierra la suprema sabiduría. Es decir, nuestra salvación.

Consells pràctics
Abans de res, un parell de consells pràctics:

1. Reserveu dos/tres tardes/matins a la lectura íntegra del llibre. És preferible reservar aquest espai per començar i acabar la lectura sense excessives intromissions. De fet, no és necessari que el deixeu reposar. Un cop arribats al final el bon regust de boca que et queda és el millor.

2. El llibre porta per subtítol: un tratado sobre la valentía. Cert però més cert és que us recomano la seva lectura no com un llibre d’estudi, d’anàlisi al que hàgiu d’anar prenent notes... no. Jo m’ho agafaria com si passéssiu un parell de tardes asseguts/des en un butaca del seu despatx escoltant el que us vol explicar, gaudint de la seva conversa. Tot i que reconec que en ocasions resulta un pèl pesadet el monòleg. Aviso al lector que el viatge és llarg i tortuós (preu que potser no tothom està disposat a pagar). És un llibre de filosofia tot i que fa constants referències a la psicologia.

Conclusió
És un llibre per aquells i aquells que com hom pensen que un món millor és possible. Que és possible construir una ètica comuna, una manera de fer, de pensar, d’actuar beneficiós per un/a mateix/a i per a la comunitat. De fet, és un consol descobrir que encara en quedem uns quants que creiem que no tot si val, que independentment de les imperfeccions/desvirtuts que configuren la nostra singularitat individual també està en nosaltres mateixos esforçar-nos a ser millor i exigir als altres que també ho facin (repasseu el sentido del deber pàgina 251 i següents).

El llibre
I sobre el llibre que us explico que no us hagi insinuat amb els dos consells anteriors i la conclusió... Sóc del parer que cadascú ha de descobrir/sentir per un/a mateix/a l’experiència d’avançar plana a plana i decidir si aquesta li aporta quelcom/l’engresca... així que com sempre i a tall de tast us he seleccionat uns quants paràgrafs:

Todos vivimos en la misma realidad, pero cada uno habitamos en nuestro propio mundo.

El que provoca el miedo, corrompe, y debe ser tratado como un corruptor.

Hay un proceso predecible en la aparición y extinción de los miedos normales. Emergen, se estabilizan y declinan.

Somos caracoles que viajamos con la casa mental a cuestas.

Una misma cosa puede vivirse como una amenaza o como una oportunidad. Depende del sujeto.

Un antídoto que se llama asertividad, y que se define, precisamente, como la capacidad de exponer las propias opiniones y necesidades y, en especial, de defender los propios derechos.

El ego occidental es individualista y fomenta una persona autónoma, dominante, dura, competitiva y agresiva.

La solución para luchar contra el miedo es disminuir el peligro o aumentar los recursos personales.

No es valiente quien se enfrenta sin más al obstáculo, sino el que se enfrenta animado por la razón que busca el bien.

Una cosa es el valor y otra no tener miedo.
Una cosa es el valor y otra la bravura.
Una cosa es el valor y otra la furia.
La valentía no es la sumisión a un miedo mayor.
No es valentía la ebriedad.

Valiente es aquel a quien ... i no puc continuar perquè si has arribat fins aquí, és millor que et llegeixis el llibre.

Per acabar
Gràcies Sr. Marina, ha estat un plaer.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Aristófanes

«La juventud envejece, la inmadurez se supera, la ignorancia puede ser educada y la borrachera desembriagada. Pero la estupidez es para siempre».
Aristófanes

El Club de los Emperadores

Fragment extret del guió de la pel·lícula El Club de los Emperadores:

"no saber que va passar abans del teu naixement és no deixar de ser mai una criatura"

Heideegger

No podemos ni siquiera imaginar como sería el mundo visto con los ojos de un valiente

Heideegger

P.D: llàstima que hi hagi tant de covard solt

divendres, 21 de setembre del 2007

Brett Dennen


Hola a tots i a totes de nou,

Avui tenia ganes de compartir amb vosaltres la meva última descorberta musical... ahir vaig estar voltant i vaig decidir comprar l'àlbum "So Much More" de Brett Denen.

Brett Dennen és un xaval super jove (1979), és un cantautor de música folk/pop nord-americà. La primera vegada que el vaig escoltar (a icatfm) vaig sentir quelcom d'especial, una connexió estranya i plaentera, sense tenir ni "pajolera" idea de qui era ràpidament em va recordar aquella veu tant propera, tant especial de la Tracy Chapman...

No puc explicar-vos gaire coses d'ell a part de convidar-vos a descobrir la seva obra: serena, madura tot i la seva promta juventud, deliciosa... simplement

Si teniu ocasió, adquiriu la seva biografia, estic segura que no us arrepentireu.

Records,
la su de tossa

dissabte, 1 de setembre del 2007

Tossa Solidària amb Fundación Vicente Ferrer

Hola a tots i a totes de nou,

Sóc d’una petita vila de la Costa Brava: Tossa de Mar, coneguda en el període d’entre guerres com la “babel de les arts” ja què esdevingué un lloc de trobada on es concentraren creadors i pensadors del segle XX com:

Albert Gleizes, Jean Metzinger, Otho Lloyd, Olga Sacharoff, André Masson, Georges Bataille, Oskar Zügel, Marc Chagall, Dora Maar, Georges Duthuit, els Matisse, André Salmon, Jules Supervielle, Georges Charensol, Mela Muter, Peter Janssen, Georges Kars, Pere Créixams, Rafael Benet, Enric Casanovas, Nancy Johnstone, Stanley William Hayter, Dalla Husband, Paul Ludwig Landsberg o Fred Uhlman, entre molts altres...

Bé, sigui com sigui, volia compartir amb vosaltres una iniciativa:

TOSSA SOLIDÀRIA

(quadre cedit pel pintor tossenc: Carbonell)

A Tossa de Mar, la setmana del 7 al 15 de setembre de 2007 organitzarem un seguit d’iniciatives público-privades per intentar recaptar fons per la :

La finalitat no és altri que recaptar fons per construir cases per a les famílies índies, fent-les còmplices i participatives del projecte.

I és en aquest sentit i sense cap altre motivació que us trameto aqueta informació, amb l’esperança que algú/na de vosaltres visiti la nostra vila i comparteixi amb nosaltres la intenció de fer realitat aquest somni.

Bé, gràcies pel temps que ens heu prestat i recordeu que us esperem a Tossa de Mar en algunes de les activitats programades del 7 al 15 de setembre (i si més no, penseu en donar una volta pel poble, capbussar-vos al mediterrani, dinar un bon “simi-tomba” i comprar un bolígraf solidari – 3€ - en qualsevol establiment tossenc).

Abraçades i petons,

La su de tossa

PREMEU AQUÍ PER OBTENIR MÉS INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE

PREMEU AQUÍ PER ACCEDIR A LA PROGRAMACIÓ D'ACTES

us hi esperem a tots i a totes

dijous, 9 d’agost del 2007

A los/las Juana de Arco del mundo entero


Hola a tots i a totes, hola a todos y a todas,

yo, tengo la suerte - mejor dicho, la gran suerte - de sentirme muy querida por amigos, amigos y familiares... ya me conocéis, sabéis como soy... o sea que: gracias por quererme... hoy, no obstante, este post va para mi querido amigo Joan - una Juana de Arco como yo:

A las Juana de Arco (que somos muchos y muchas)

Wueno, no sé si conocéis a Juana de Arco... aun y pesar de vivir en un mundo de hombres (no os lo toméis con connotación feminista que no va por ahí y no podéis negarlo), y tan solo vivir 17 años consiguió – pese a que erigió su imagen muy vinculada al cristianismo, con visiones, devotos, religión a ultranza etc....- con tan solo 17 años, heroína francesa, dirigió un ejército de 5000 hombres (soldados) para combatir exitosamente contra el enemigo invasor...


Juana de Arco por nosotros – y otros- considerada un ejemplo de lucha contra las injusticias... capaz de sacrificarse por los demás con la esperanza que la “justicia” (en el sentido, que ni tu ni yo – y por tanto, ni el ni ella – no son nadie por encima de los demás...)

Independientemente de la connotación religiosa que rodea a Juana de Arco, ella representa aquel grupos de personas que creemos en la justicia... no en la justicia en un sentido de “actuar dentro del margen de la ley ­– entiéndesa ley como el conjunto de normas consideradas como buenas por el grupo dominante – con poder”....

no!

Ni mucho menos.

Creemos – otros/as y yo- en un sentido de la “justicia” transmitido por nuestros padres (mayoritariamente individuos/as que han partido de la nada – auque hubieran tenido – partieron de la nada como consecuencia de la guerra civil española o de la postguerra...).

Unos padres que nos han transmitido una serie de valores: “HONESTIDAD” (no vendas humo, pues tarde y temprano éste sale y no sabrás como dominarlo/esconderlo), “COMPROMISO” (cuando das la palabra la cumples... en caso contrario ya no tienes credibilidad); “SINCERIDAD” (la verdad siempre por delante si no, no eres nadie); “RESPETO” (no hagas daño a nadie si no estás dispuesto a sufrir”); “TODOS MERECEMOS UNA SEGUNDA OPORTUNIDAD” (todos nos equivocamos pero ese lastre no debe jamás impedir la posibilidad de remendar nuestros errores e intentar dejar/ser mejores); y “ETC”... eso fue, ha sido y será lo mejor que he aprendido.

Hablamos del siglo quince: en ese tiempo estaba muy de moda acusar de brujería a toda mujer que uno quisiera hacer desaparecer. Y así fue que los enemigos acusaron a Juana de brujería, diciendo que las victorias que había obtenido era porque les había hecho brujerías a los ingleses para poderlos derrotar.

Así que Juana es heroína por convicción y por mujer de condición.

Y e aquí, que os dejo unas fotos de Milla Jovovich interpretando – gratamente – a Juana de Arco.





dimecres, 25 de juliol del 2007

Enciclopedia Universal Clismon. Bienvenido al mundo, de Miguel Brieva


Hola a tots i a totes,

aquesta - tal i com vaig avançar - és una recomanació del meu estimat amic Joan.

el títol (a mi m'ha costat de trobar, bàsicament perquè la llibreria no sabia on l'havia classificat): " Enciclopedia universal Clismon. Bienvenido al mundo" de Miguel Brevia

a veure com ho explico... és una enciclopèdia (de la A a la Z) però de conceptes/lliçons de la vida, escrites i il·lustrades per un il·lustrador, jove (34 má o meno), hiperrealista, irónic, radical... que fa trontollar els "valors actuals estàndards" - que no tenen perquè sé els teus ni els meus.

critica la cultura klinex (usar y tirar)

els símbols del capitalisme occidental

creant un itinerari mitjançant un bambi boig i assessí, un pelux nazi i un gos tan fidel al seu amo que davant l'ordre de fer-se el mort acaba - definitivament - morint...

aquesta obra: mereix estar a casa obra i mereix pagar els 16/17€ que us costarà... un cop el conegueu el reconeixereu a d'altres indrets com EL PAÍS

espero que aquest enllaç us doni més informació:



dimarts, 24 de juliol del 2007

El dijous toca't els ous... (in memoriam)

Perdoneu la meva "llengua" o mala educació,

Recordo haver sentit en més d'una ocasió: el dijous, toca't els ous... (poca gent recorda aquesta frase/dita)doncs avui ve al pèl... suposo que esteu al cas que han censurat el darrer número de la revista EL JUEVES, què surt a la venda tots els divendres...

de fet: els autors de la caritura de la portada - els creadors/il·lustradors - estan imputats per un jutge, un tal senyor del Olmo, de delictes d'una falta que es coneix com "injúries a la corona" (= una falta des d'una perspectiva de la dreta com a greu)....

a quin any estem? 2007? o la época de la inquisició?... és que m'he perdut...

A veure, pq ens entenguem: aquest concepte el que ve a dir bàsicament és que tu i jo - que llegeixes aquestes quatre línies no som ningú, per tant, se'ns pot escarnir, caricaturitzar i qui sap que més... però que la família reial té un "no sé que"/tracte per sobre nostre i que per tant: si bé a tu i a mi, si ens fan una portada així: no som ningú - com a altres els ha passat - : no tenim més que callar i aguantar... en canvi ells no...

i que consti, que des del palauet s'han apremiat a dir: que no tenen res a veure amb aquesta iniciativa...

A veure, aquí teni la portada:


és un imatge degradant? doncs sí

però quantes com aquestes no s'han publicat a El Jueves, i altres mitjans?

el problema no és si la imatge és degradant o no (no us deixeu entabanar)... sinó que tots reconeixem a qui s'al·ludeix...

si els "protas" fossim tu o jo, tant li faria... per tant?! és la imatge o és que hi ha persones, encara no sé perqùè intocables?...

no us penseu que la diferència entre una cosa i l'altre és neutre... ni molt menys...

si es defensa que aquesta imatge és degradant: ho és per tothom (però - dissortadament - jo que sàpiga no s'ha defensat ningú fins ara, encara que hagués sigut molt noble si ho voleu)... si es defensa que és pels protagonistes: no fotem! aquí, i avui: jo em considero tant persona com ells... o tu no?!

dissabte, 21 de juliol del 2007

perdoneu el retard!


jelou a tots i a totes,

suposo que heu pogut comprobar que des de Formentera no he dit ni mu... perdoneu la meva tardança... esper que la propera setmana sigui menys de bojos i poder connectar i explicar-vos coses... que n'hi ha per explicar:

- us haig de fer cinc cèntims de la última recomenació del meu estimat amic Joan (l'il·lustrador Bervia, publica al PAÍS... per si voleu començar a xafardejar... us parlaré del seu últim llibre)

- i també us haig de parlar de la 1a setamana de Tossa Solidària... una setmaneta plena d'activitats a la vila de Tossa per recaptar fons per construir habitatges a la Índia... una iniciativa público-privada amb col·laboració amb Fundació Vicente Ferrer

gràcies per visitar el meu blog

fins la setmana que ve

un petonàs al nas,

la su de tossa

dimarts, 12 de juny del 2007

Formentera (v.4)

El que segueix és una posta de sol a Cala Saona, vam anar a veure-la tal i com ens va suggerir la Ba en el seu missatge:


I aquests que segueixen són els responsables que visitants i turistes veiem la posta de sol acompanyats d'un magnífic mojito a la mà...