dijous, 25 d’octubre de 2007

Pq pensa el que pensa vostè?


Hola a tots i a totes,

Avui he llegit un article d'opinió interessant de Manel Cruz, per tal de no distorssionar el mateix us el transcric tal qual:

nota aclaratòria sobre els autors/es: fins ara no ho havia dit però vull expressar-ho. Sóc de la opinió que s'ha de valorar l'aportació positiva de tota persona independentement de qui sigui aquesta... amb això vull dir que potser puc estar amb acord o desacord amb la seva manera general de pensar/opiniar (no és el cas, pq no conec l'autor, ni la seva biografia, ni ideologia, ni res de res...) però independentment de com sigui cadascú... la meva opció sempre serà allò -no el que representa ell/a- en aquell moment que ens ofereix a tots plegats...

(publicat a EL PERIÓDICO, 25 d'octubre de 2007)

Article de Manuel Cruz

La biologia, la cultura i la classe social no ho expliquen tot, ja que som capaços d'anteposar ideals

MANUEL Cruz*
¿Per què, en un moment determinat de la seva vida, els individus s'inclinen per una opció polí- tica en particular? A una pregunta com aquesta, d'aparença tan simple, s'hi poden proporcionar múltiples respostes. En el que ve a continuació m'interessaré per una.

Fa unes quantes setmanes, diferents diaris d'aquest país informaven que els autors d'un treball publicat recentment a la revista Nature Neuroscience asseguraven haver trobat diferències entre el funcionament d'un cervell liberal i el d'un cervell conservador. La substància de la seva tesi era bastant senzilla: el primer reacciona més bé als canvis, mentre que el segon és més rígid. Dubto que cap lector mitjanament culte se sobresaltés --o ni tan sols se sorprengués-- davant d'un tipus de tesi semblant.

De fet, des de fa bastant més de cent anys, hem anat sentint cantarelles semblants. Tots els cientificismes (biologisme, economicisme, sociologisme...) que esclaten al segle XIX arran de l'extraordinari desenvolupament de les diferents branques del coneixement, creuen disposar de la clau de volta de l'edifici del saber i, en la mateixa mesura, se senten en condicions de dictaminar quin element de la realitat és el que explica de manera més convincent tot el que hi ha.

PERÒ NO ens allunyem del punt de partida. Si, efectivament, els elements bàsics per entendre les diferents posicions polítiques es troben als cervells --diferents-- dels individus respectius, no es comprenen llavors del tot bé les variacions que experimenten les seves opcions polítiques al llarg del temps (fora que suposem que els seus cervells experimenten paral.leles variacions, que explicarien, posem per cas, els canvis en el sentit del seu vot). O un altre argument anàleg: si la causa dels comportaments públics posseeix una arrel cientí- ficament tan contrastada, de la mateixa manera partits que administracions i grans corporacions podrien establir, amb els poderosos mitjans de què disposen, prediccions d'alta fiabilitat al voltant de les preferències i decisions dels ciutadans.

En el fons, tant aquests com qualsevol altres arguments semblants apunten en una mateixa direcció, és a dir, la de cridar l'atenció sobre el fet que tots aquests ismes posen en entredit l'autonomia del subjecte a l'hora de prendre les seves pròpies decisions. Que aquesta autonomia no serà mai una autonomia absoluta --una sobirania sense restriccions-- sembla del tot indubtable. Tots som fills del nostre temps i de la nostra circumstància, i aquesta no és pas una afirmació merament retòrica, sinó que és vinculant. O, dit amb altres paraules, una afirmació que desenvolupa unes conseqüències teòriques de gran importància.

MOLT probablement hauríem de començar, si assumim aquesta premissa, per renunciar a formulacions de màxims (i de màxims era sostenir que tot, incloent-hi la ideologia, és qüestió de sensibilitat neurocognitiva), en benefici de posicions més ponderades. Del tipus: no ens inventem completament, sinó que, en el millor dels casos, ens modelem. O: no ens creem del no-res, sinó que ens anem construint amb uns materials que no vam tenir l'oportunitat d'escollir. Som, tal com va proposar en el seu moment el filòsof Javier Muguerza, preferidors racionals. Imperfectament racionals, posats a ponderar encara una mica més la posició.

Cosa que equival a afirmar que dibuixem les nostres preferències utilitzant totes aquelles eines i criteris que ens han estat donats, atribuint-los un ordre o una prioritat que --aquesta sí-- és a les nostres mans determinar. Podem abandonar-nos a les nostres pulsions immediates (i acollir-nos a la més lleugera i inconsistent de les justificacions: "¡És que jo sóc així!", exclamem quan obrem d'aquesta manera) o podem apostar per una jerarquia de les motivacions. És el que fan els que distingeixen, per exemple, entre interessos i raons. La distinció obre una via certament incitant cap als comportaments ètics en totes les esferes de la vida, però en particular en la política.

FA UNS QUANTS anys aquests comportaments es denominaven desclassament (i els protagonitzaven tots aquells que es posaven al servei de la causa d'una classe social diferent de la seva d'origen). En aquests moments, quan potser resulta il.lusori confiar en la proliferació d'actituds tan generoses, encara podem trobar al nostre voltant petits gestos que ens les poden recordar vagament. No serem del tot allò que estem obligats a ser per la nostra biologia, la nostra cultura o la nostra posició de classe mentre siguem capaços d'anteposar els ideals als interessos, els valors a les conveniències.¿Xerrameca grandiloqüent? ¿Frase rotunda per intentar acabar l'article amb unes gotes de brillantor? No. Em refereixo, intentant ser concret, a això que fan tants ciutadans quan recolzen una força política que no els afavoreix especialment (o potser fins i tot els perjudica en algun aspecte en particular), però que consideren que defensa un model de societat més just o més solidari. Senzill, ¿oi?

*Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Director de la revista Barcelona Metròpolis.