dilluns, 31 de desembre del 2007

Les històries de Na Jana (v.7)

Corrien principis dels 80’s i tremolosa Na Jana esperava la nit de Reis per descobrir exaltada que li havien portat?! Tot i la màgia d’aquelles dates tenia clar que hi havia coses que no lligaven: a Tossa els reis eren més modestos que no pas els que sortien per la TV que arribaven a BCN. A més, aquell any el rei negre s’assemblava massa a en Jimbo – el mecànic del carrer de casa.

A casa Na Jana, el Tió només cagava torrons i quan n’estava fart li deixava una taronja volent dir: s’ha acabat...

La seva, era la generació posterior de les Nancy’s, era la generació dels Nenuco. Na Jana però preferia les Barriguitas i els clics de Famobil que llavors regalava, si no recorda malament, la FontVella!. Na Jana tenia tambors de sabó de rentadora plens de clics i de legos...

Tot i l’enyor d’aquells records, Na Jana va viure un dia de Reis trist en comprovar que la seva veïna Na Rosa plorava perquè els Reis li havien portat un nino que no era Nenuco com el de Na Jana... Na Jana la va intentar consolar fent-li veure lo maco que era el seu nino però no va tenir èxit, fins i tot va rebutjar l’intercanvi de ninos... van ser uns moments agredolços...
.
Potser per això, avui, Na Jana si visqués en aquest s. XXI, la societat de la informació entendria el malestar d'aquells nens i nenes que decepcionats reben ossets de peluix i no Nintendos DS... (alguns ho interpreten com desagraïment, sobretot en aquells infants quins Reis són de Caritas o altres ONG's). Na Jana però ho veu com un desig d'integració al grup i la comunitat perquè els infants el que volen és el que té la majoria de la classe, ni més ni menys, simple i planerament. Són els adults els responsables d'ensenyar que tot s'ha de valorar en la seva justa mesura i fer el millor regal: contribuir a la construcció dels fonaments d'una infantesa forta, justa i digne.
.
Que tingueu uns bons reis!.

Gato liberado

Bé, sembla que a darrera hora hi ha una dedicatòria per a la meva gateta i diu així:
Na Lluïsa! Estoy que me derrito por tus bigotes! Si quieres te invito a unos Wiskas y hablamos de ello... gatunamente grummmrrrrrrr!! Te envío foto de mi primera comunión

by Adri

31 de desembre de 2007

Hola a tots i a totes de nou, possiblement per darrera vegada aquest 2007, que per fi s'acaba!

Avui, hem acomiadat l'any de la mateixa manera que el rebrem demà: intentant pescar alguna juriola o serrà a Es Codolar de Tossa. No, no hem pescat res però de fet hi estem poca estona i la mar no ajuda... sniff sniff... això sí la remor de la mar i l'escalfor del sol han estat dos grans companyies i a sobre depuratives. Bé, potser demà tindrem més sort.


Es Codolar, 31 de desembre de 2007

Tossa de Mar




Acomiadem doncs, aquest 2007 amb una foto feta avui amb el nou mòbil (ai do!) d'Es Codolar de Tossa, tot esperant que el 2008 sigui millor per a tots i totes*


*Per tothom? no, només per qui s'ho mereixi! ;D

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bones festes!


Jelou! sí, toca... toca desitjar bones festes, i en aquesta ocasió voldria fer-ho mitjançant Christmas Pageant de Carl De Keyzer

Petons i abraçades

dissabte, 8 de desembre del 2007

Vespre d'octubre

Botes de Vincent Van Gogh

VESPRE D'OCTUBRE
Una tarda de tardor amb un ventet tebi que em reconforta, em trobo jugant amb les fulles de castanyer que han caigut dels nombrosos exemplars existents al carrer d'Urgell.
El seu color marró, en giravoltar en l'aire per les puntades de peu que els dono, em fa recordar, anys enrera, la meva infantesa.
Quan era una nena acostumava a jugar-hi com ara faig, deixant-les volar i caure una i altra vegada, amb la ment en blanc, només fixant-me en el seu moviment subtil i mandrós...
Quan erar una nena...
Com ara faig...
Poema extret del llibre "Bassals d'aigua" de Marta Amat Fontarnau (marta.amat@gmail.com)

divendres, 7 de desembre del 2007

Per pensar

Hola a tots i a totes,

Una fotografia per pensar. Ara que fem balanç del que ha estat aquest any i ens prometem ser millors l'any vinent.
nota: la majoria de les imatges són extretes de la xarxa. Aquesta en concret correspon a un reportatge d'EL PAÍS sobre l'odissea de la recerca d'una nova oportunitat.

El Alquimista de Paulo Coelho

El Alquimista de Paulo Coelho

Tot un clàssic ho sé però tot just l’acabo de llegir. Hi ha tant per fer, per llegir, per escoltar, per descobrir...

Ha estat interessant retrobar-me - feia temps que no llegia fantasia - imaginant cadascun dels seus personatges: com vestien, com parlaven, com caminaven, com sentien... m’ha agradat. Amés, m’encanta que faci servir un llenguatge tan planer per un viatge tan intens.

Quan faltaven poques planes pel final de llibre he pensat que seria fantàstic que algú en fes una adaptació cinematogràfica. Hi haurà que dirà que després el/la director/a no ha estat fidel al llibre o que s’ho havia imaginat diferent, però, que vols?! aquesta és la gràcia: veure com interpreten els/les altres una mateixa experiència.

De petita, els diumenges, si volies veure una pel·lícula a la TV només podies veure Cleopatra, Ben-Hur i companyia; la segona guerra mundial o pelis d’indis i cowboys, m’avorrien. És com els sabors, quan som infants només ens agrada el bistec amb patates fregides, més tard, de grans, ens agrada delectar-nos amb nous sabors.

Quant tenia 6 anyets vaig anar per primera vegada al cinema, recordo que era dissabte al vespre i feien: Rocky Balboa. Ostres, m’ho vaig passar teta! em va encantar. Recordo un jove molt senzill, fill de família immigrant, amb un cor immens, enamorat, lluitador i, vaig aprendre que per molt que es pateixi durant el trajecte, al final: guanyen els bons! (per mi, és més que una simple història de boxa o del somni americà)

De cop, m’he adonat que el cinema, com altres coses de la vida, juga un paper important en l’educació d’una criatura. De fet, estic segura que una infantesa alimentada en un món de fantasies i creativitat sustentades en valors com la honestedat, la lluita, l’amistat, l’amor, el valor, la justícia, l’integritat, etcètera, per nassos ha de ser bona!

Fent un repàs, profà i ràpid, diríem que hi ha hagut infants que han crescut amb els grans del cinema mut, altres en el blanc i negre educat dels anys 30's-40's, altres amb superproduccions èpiques, altres amb musicals, altres amb indis i cowboys....

Avui, afortunadament, l’èxit del Senyor dels Anells ens ha portat de retruc unes encantadores adaptacions literàries, altres no, del món de la fantasia com: Harry Potter, Cròniques de Narnia, un Pont a Terabithia o Stardust per citar-ne algunes de fantasia. Totes elles fantàstiques i meravelloses.

Doncs, a veure si algú s’anima i ens porta a la gran pantalla l’Alquimista de Paulo Coelho.

Visca la fantasia!

dijous, 6 de desembre del 2007

Persépolis

INTÉGRITÉ
(la paraula que millor defineix aquest film)


Per poc que pogueu no deixeu d'anar a veure Persépolis de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud (preferiblement en V.O).
Ara per ara la podeu trobar al Renoir Les Corts, Renoir Floridablanca i l'Icaria, entre d'altres.
No vull explicar-vos absolutament res de la pel·lícula, que sigui el vostre descobriment.
Salut i força!
(nota: no he tingut la sort de conèixer cap avi/àvia però com m'agradaria que fos com la d'ella)

dilluns, 3 de desembre del 2007

spanglish

Hola a tots i a totes,


aquest dissabte tot passejant per Lloret (la vila veïna) vaig llegir de nou el rètol d'una botiga de pells que fa anys i panys que té obertes les seves portes... de cop i volta vaig entendre allò de l'spanglish


han escrit tal com sona cuir en anglès (leather).... ji ji ji

Benvolgut senyor IPC

Així és com comencem moltes cartes que no sabem ben bé quin resultat tindran, però en les quals dipositem grans dosis d'esperança.


El senyor IPC es calcula utilitzant un cistell d'anar a comprar que inclou un conjunt de béns tals com: pa, carn, hortalisses, cafè, calçat, lloguer, llet, ous, transport, mobles, fruites, begudes, etc. Amb el signe (+) o (-) que acompanya al valor (%) resultant sabem quant s'ha encarit (+) o abaratit (-) comprar aquest mateix cistell en diferents períodes de temps.

Quantes vegades no hem constatat que omplir el carro del súper amb els mateixos productes que fa un any ara resulta molt més car.

Sobta que es parli d'IPC del 3'4%-3,6% mentre que l'ampolla d'aigua de litre i mig que compràvem (ara la portem de casa) a la fleca de baix de la feina valia 45/50 pessetes i ara costa 0'75 euros (125 pessetes) o 1'20 euros (200 pessetes) a la gasolinera.

Cal dir que la lluita contra la inflació és difícil i complexa, però déu n'hi do! Que tenint en compte com d'hipotecades estan la majoria de les persones, fa basarda pensar què pot passar en una economia tan dependent de la demanda interna perquè allò que cal innovar per ser competitius, sobretot en el mercat exterior, és ja quasi una frase cèlebre però poc palesa.


Senyor IPC, a mi m'agradaria que toquéssim de peus a terra i fóssim més prudents perquè amb la història de: això no va per mi, a mi no em passarà... acabarem donant-nos cops de cap contra la paret. Vostè és conscient de l'impacte del preu del barril de Brent en el cost del transport?
Com pot ser que el preu del barril no pari de batre rècords històrics: 40,99 dòlars, l'agost del 2004, i 99,29 dòlars, el novembre del 2007? Pensi que anar a treballar cada vegada és més car... Com pot ser, senyor IPC, que algú ens vulgui fer creure que no hem perdut poder adquisitiu? A cada nou increment de l'IPC, els nostres salaris (amb increments inferiors) cada vegada són més petits i, per tant, la capacitat de consum general, més feble.

Cert, l'economia creix a bon ritme, es creen molts llocs de treball (tot i que quantitat no és igual a qualitat)... però ull! Centrem-nos tots: des de la senyora que posa el preu de l'ampolla de l'aigua; aquells que fixen els preus dels habitatges; fins als senyors i senyores dels bancs centrals, perquè el que segur que no ens podrem permetre és una crisi de demanda interna.
Carta que vaig enviar a l'espai El lector escriu del diari a EL PUNT, publicada el dia 1 de desembre de 2007.