Benvolgut senyor IPC

Així és com comencem moltes cartes que no sabem ben bé quin resultat tindran, però en les quals dipositem grans dosis d'esperança.

El senyor IPC es calcula utilitzant un cistell d'anar a comprar que inclou un conjunt de béns tals com: pa, carn, hortalisses, cafè, calçat, lloguer, llet, ous, transport, mobles, fruites, begudes, etc. Amb el signe (+) o (-) que acompanya al valor (%) resultant sabem quant s'ha encarit (+) o abaratit (-) comprar aquest mateix cistell en diferents períodes de temps.

Quantes vegades no hem constatat que omplir el carro del súper amb els mateixos productes que fa un any ara resulta molt més car.

Sobta que es parli d'IPC del 3'4%-3,6% mentre que l'ampolla d'aigua de litre i mig que compràvem (ara la portem de casa) a la fleca de baix de la feina valia 45/50 pessetes i ara costa 0'75 euros (125 pessetes) o 1'20 euros (200 pessetes) a la gasolinera.

Cal dir que la lluita contra la inflació és difícil i complexa, però déu n'hi do! Que tenint en compte com d'hipotecades estan la majoria de les persones, fa basarda pensar què pot passar en una economia tan dependent de la demanda interna perquè allò que cal innovar per ser competitius, sobretot en el mercat exterior, és ja quasi una frase cèlebre però poc palesa.

Senyor IPC, a mi m'agradaria que toquéssim de peus a terra i fóssim més prudents perquè amb la història de: això no va per mi, a mi no em passarà... acabarem donant-nos cops de cap contra la paret. Vostè és conscient de l'impacte del preu del barril de Brent en el cost del transport?
Com pot ser que el preu del barril no pari de batre rècords històrics: 40,99 dòlars, l'agost del 2004, i 99,29 dòlars, el novembre del 2007? Pensi que anar a treballar cada vegada és més car... Com pot ser, senyor IPC, que algú ens vulgui fer creure que no hem perdut poder adquisitiu? A cada nou increment de l'IPC, els nostres salaris (amb increments inferiors) cada vegada són més petits i, per tant, la capacitat de consum general, més feble.

Cert, l'economia creix a bon ritme, es creen molts llocs de treball (tot i que quantitat no és igual a qualitat)... però ull! Centrem-nos tots: des de la senyora que posa el preu de l'ampolla de l'aigua; aquells que fixen els preus dels habitatges; fins als senyors i senyores dels bancs centrals, perquè el que segur que no ens podrem permetre és una crisi de demanda interna.

Carta que vaig enviar a l'espai El lector escriu del diari a EL PUNT, publicada el dia 1 de desembre de 2007.