diumenge, 11 d’octubre de 2009

Enveja



ENVEJA

Text d'AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Publicat a Diari de Girona el proppassat dia 7 d'octubre de 2009, si no recordo malament.

Si la fe mou muntanyes, l'enveja rebenta serralades. El mot enveja vé del llatí, "invidia", del verb "videre" (veure) amb el prefix "in" ("no, cap, vers"), de tal manera que "envidia" significa "no voler veure bé o mirar de forma esbiaxada i malèvola". L'enveja no et deixa veure la realitat tal com és, impedeix reconèixer els mèrits dels altres, la bondat de les seves accions, el seu talent i art. És un filtre perceptiu falsificador de la realitat que fa antipàtic tot allò que hom li desagrada. L'enveja és el desig de posseir tot allò que té un altre, sigui diners, patrimoni, talent, intel·ligència, poder etc.

És un tema molt discutit pels filòsofs. Plató teoritza sobre l'enveja en el diàleg El Filebo en el qual Sòcrates, el protagonista, mostra les dificultats per copsar com determinats individus poden alegrar-se amb el dolor i la tristesa dels altres; igualment ho faran Aristòtil, sant Tomàs i el mateix Unamuno. És soprenent que aquesta afecció de l'ànima sigui tan comuna i com és possible que el sofriment en uns produexi satisfacció en uns altres. Els pensadors influïts per l'ètica socràtica tan ingènua són uns bons jans, ja que Sócrates creia que l'home savi està determinat a fer el bé i mai no farà el mal.

La religió catòlica considera l'enveja com un pecat capital i "capital" vol dir que no ho és per la magnitud del pecat si no perquè en dóna origen a molts d'altres. Per enveja es roba, es defrauda, fins es mata. Altres vicis com l'alcoholisme o el tabaquisme es poden practicar en la intimitat sense fer mal a terceres persones; l'enveja necessita una víctima, s'executa en un altre i aquesta és la cara més funesta ja que sempre va contra el proïsme, no al mateix subjecte. És doncs l'enveja la mare de molts altres defectes.

L'enveja és el gran esport nacional. Res causa més satisfacció en els necis que veure com s'estrellen les persones. La gent que s'alegra amb les desgràcies alienes és la pitjor de totes, és mala gent. Alguns artistes i escriptors per fer-se perdonar fins han simulat falses malalties o desgavells familiars i algun d'ells ha deixat constància escrita que aquestes mentides figuraven ser una solució per no ser envejats ni odiats. Es diu "enveja sana" davant dels triomfs d'algú; no m'ho he cregut mai, l'he vist malsana i no s'edulcorava amb l'adjectiu "sana". L'enveja corca sempre les carns de l'ànima. Fa molts anys ja vaig escriure sobre aquest tema i ara hi torno perquè la crisi ha desvetllat el monstre de l'enveja col·lectiva. Quan tothom prospera i les coses van bé, l'enveja social minva o es dissimula, ara en canvi quan s'entra en un període de recessió es dispara.

A l'illa de Formentera un costum ara en desuetud consistia a penjar sota els porxos de la casa els talls de xulla blanca, les llenques de carn magra salada de porc i les sobrassades per suscitar l'enveja dels veïns. Un distintiu d'abundància. Tanmateix en qualsevol comunitat els pinxos han procurat sempre mostrar en públic un estatus de superioritat per provocar l'enveja amb el vestit i amb joies. Tant en les societats més riques com en les més pobres algunes persones han cercat signes visiblement externs per sobresortir. Volien ser envejats i si ho aconseguien se sentien satisfets.

"Morir-se d'enveja", "menjar-se l'enveja", "si l'enveja fos tinya, quants de tinyosos hi hauria". Bertrand Russell sostenia que l'enveja és un dels aspectes més ruïns de la naturalesa humana i una de les causes més potents d'infelicitat ja que qui la pateix alimenta el desig de fer mal a altres. El primer assassinat és per enveja, Caïmn matà Abel per gelosia, per enveja.
Sortosament en el meu trajecte vital no m'he creuat amb grans envejosos. O potser eren tan bons que no me'n vaig adonar i m'han perjudicat sense saber-ho. L'enveja es respira arreu. Moltes accions perverses descansen sobre un jaç d'enveja. A la gent li agrada arruïnar el famós i la pura enveja és el motor que engrexina molts programes escombraria televisius: el públic contempla gratament com trinxen el famós.

L'enveja és una malatia psicològica incurable, perque l'envejós mai no ho reconeix davant dels altres sinó que s'ho nega a ell mateix. De cap manera ho accepta. La dependència unidireccional de l'envejós respecte a l'envejat fins perdura després la mort de l'envejat. Les armes més freqüents de l'envejós són la mentida i la difamació, inventar-se falòrnies per desacreditar al subjecte de la seva enveja. Donar-li mala fama social perquè caigui en desgràcia col·lectiva. Sovint després de dir mil pestes contra una persona, insinua que encara en sap moltes més coses però les calla per no fer-li més mal. El perfecte envejós sap construir un discurs hipercrític, creatiu, ben estructurat i ?raonat que fins sembla vertader per la seva exactitud i precisió i si no li funciona pot anar més enllà: a la destrucció física de la persona envejada. Un fantasma recorre el món des que és món: l'enveja.

1 comentari:

Anònim ha dit...

kar sem iskal, hvala