divendres, 30 d’octubre del 2009

Viure a Girona

foto: Fèlix Xunclà extreta de: "Pedres de Girona" http://www.pedresdegirona.com/
(volia posar l'enllaç a Diari de Girona però no he estat capaç d'ensortir-me ni amb el seu buscador ni amb la seva hemeretoca, per tant, l'extrec directament del bloc de l'autor: http://quimcurbet.blogspot.com):


De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres.

Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, cauran en un buit infinit.

A finals d’octubre Girona és com una fruita madura a punt de caure de les branques del calendari. Pels seus carrers hi flueix gent de tot arreu, fins i tot d’indrets inexistents, de països inventats només per poder venir, ni que sigui per unes hores, a les Fires de Girona. Sota els porxos de les places hi flota una sentor de castanyes i de regalèssia, de xuxo i de salsitxa. Els nens ploren, els pares criden, les mares miren cap el cel i el venedor de globus n’ofereix un de nou al nen perquè el deixi anar darrere de l’altre i es completi d’aquesta manera el cicle de la vida.

Girona és una manera de viure, és una manera d’estar viu però també d’estar mort. A Girona el concepte d’immortalitat hi voleia com un domàs durant els dies de la festa, fins l’endemà de Tots Sants que es reverencia a tots els difunts i s’accepta que, de la mateixa manera que tot té un principi també tot té un final. Girona, com totes les ciutats, va néixer un dia en una cruïlla de la història i morirà de la mateixa manera que moren totes les construccions dels homes, però mentrestant el gironins anirem cada any de Fires, sota els arbres de la Devesa, amb la mirada perduda dels que estan condemnats, de per vida, a estimar una ciutat de pedra.