Parlant la gent s'entén?

La galeria
text de David Pujol i Fabrellas
EL PUNT, divendres 30 d'octubre de 2009

Estic totalment d'acord amb la tesi de Joan Fuster: parlant, en general, la gent s'entén molt poc. La manera habitual d'entendre's és parlant, això és veritat, però com que el nombre de garlaires és molt superior al nombre de conversadors, les coses no són tan fàcils com semblen a primer cop d'ull. Fuster situa el nombre ideal de persones per a menar una bona conversa en quatre o cinc. El trio el troba un pèl eixut. Fins al sextet o al septet la creu possible, la conversa, però amb més de sis o set ja troba que es fa difícil de mantenir perquè la dispersió s'hi sobreposa i, en aquest cas, ja valdria més que, en lloc d'enraonar, es cantés. La quota exacta coincideix, doncs, si fa no fa, amb els membres que formen el ple de molts ajuntaments petits. De cinc a set és el nombre ideal de persones per a conversar, per a discutir, per a parlar de veres, per assentir o dissentir amb alts nivells de claredat i d'intel·ligència: ni més que les Gràcies ni menys que les Muses, o sigui entre tres i nou. Amb aquests números no es té, segons explica Fuster, ni el destorb d'una intimitat massa opressiva ni el maremàgnum confús de la petita multitud, que no permeten conversar, en el sentit més noble de la paraula. És el nombre ideal per expressar arguments, perquè cadascú pugui convèncer –no només vèncer– l'altre de les seves raons, que és evident que tothom en té una mica, sempre, de raó. Però no, les coses, per desgràcia de tots, no són així. Amb tants anys de democràcia, no hem guanyat encara la batalla del diàleg serè i constructiu. Guanya sempre el grup que pot aixecar més dits, és clar, però les raons dels altres és millor ni escoltar-les. Molesten. Fan nosa. Són enormement emprenyadores. Res de conversa: o amb tu, o contra tu. I després alguns s'estranyen que, entre la població, cada vegada hi hagi més desafecció política...

Darrera actualització ( Divendres, 30 d'octubre del 2009 02:00 )

Viure a Girona

foto: Fèlix Xunclà extreta de: "Pedres de Girona" http://www.pedresdegirona.com/

(volia posar l'enllaç a Diari de Girona però no he estat capaç d'ensortir-me ni amb el seu buscador ni amb la seva hemeretoca, per tant, l'extrec directament del bloc de l'autor: http://quimcurbet.blogspot.com):

De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres.

Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, cauran en un buit infinit.

A finals d’octubre Girona és com una fruita madura a punt de caure de les branques del calendari. Pels seus carrers hi flueix gent de tot arreu, fins i tot d’indrets inexistents, de països inventats només per poder venir, ni que sigui per unes hores, a les Fires de Girona. Sota els porxos de les places hi flota una sentor de castanyes i de regalèssia, de xuxo i de salsitxa. Els nens ploren, els pares criden, les mares miren cap el cel i el venedor de globus n’ofereix un de nou al nen perquè el deixi anar darrere de l’altre i es completi d’aquesta manera el cicle de la vida.

Girona és una manera de viure, és una manera d’estar viu però també d’estar mort. A Girona el concepte d’immortalitat hi voleia com un domàs durant els dies de la festa, fins l’endemà de Tots Sants que es reverencia a tots els difunts i s’accepta que, de la mateixa manera que tot té un principi també tot té un final. Girona, com totes les ciutats, va néixer un dia en una cruïlla de la història i morirà de la mateixa manera que moren totes les construccions dels homes, però mentrestant el gironins anirem cada any de Fires, sota els arbres de la Devesa, amb la mirada perduda dels que estan condemnats, de per vida, a estimar una ciutat de pedra.

1km/hora

La nova llei de trànsit no castigarà els que vagin 1Km/h per sobre de la velocitat màxima

Xesco Boix

Estima, Estima de Xesco Boix

(em sap greu però no l'he trobat a la xarxa...)

Estima, estima, que això mai no fa mal,
mai no fa mal, mai no fa mal.
Estima, estima, que això mai no fa mal;
és un remei com cal. (Tornada)

Qui molt abraça poc estreny
qui no s'atura arriba lluny,
gota i gota sempre han fet un gorg
qui tot ho vol to ho perd.

Mai no és tard si el cor és jove;
aquell qui busca, sovint troba,
així m'agrada, m'agrada la gent:
les mans fredes i el cor calent.

De mica en mica s'omple la pica,
aquesta campana pica i repica.
Pica i repica, repica ben fort:
esbotzar l'absurd fins deixar-lo mort.

Noia de porcellana de Pau Riba

condició: DONA

Poema Y Dios Me Hizo Mujer de Gioconda Belli

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Enveja

ENVEJA

Text d'AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Publicat a Diari de Girona el proppassat dia 7 d'octubre de 2009, si no recordo malament.

Si la fe mou muntanyes, l'enveja rebenta serralades. El mot enveja vé del llatí, "invidia", del verb "videre" (veure) amb el prefix "in" ("no, cap, vers"), de tal manera que "envidia" significa "no voler veure bé o mirar de forma esbiaxada i malèvola". L'enveja no et deixa veure la realitat tal com és, impedeix reconèixer els mèrits dels altres, la bondat de les seves accions, el seu talent i art. És un filtre perceptiu falsificador de la realitat que fa antipàtic tot allò que hom li desagrada. L'enveja és el desig de posseir tot allò que té un altre, sigui diners, patrimoni, talent, intel·ligència, poder etc.

És un tema molt discutit pels filòsofs. Plató teoritza sobre l'enveja en el diàleg El Filebo en el qual Sòcrates, el protagonista, mostra les dificultats per copsar com determinats individus poden alegrar-se amb el dolor i la tristesa dels altres; igualment ho faran Aristòtil, sant Tomàs i el mateix Unamuno. És soprenent que aquesta afecció de l'ànima sigui tan comuna i com és possible que el sofriment en uns produexi satisfacció en uns altres. Els pensadors influïts per l'ètica socràtica tan ingènua són uns bons jans, ja que Sócrates creia que l'home savi està determinat a fer el bé i mai no farà el mal.

La religió catòlica considera l'enveja com un pecat capital i "capital" vol dir que no ho és per la magnitud del pecat si no perquè en dóna origen a molts d'altres. Per enveja es roba, es defrauda, fins es mata. Altres vicis com l'alcoholisme o el tabaquisme es poden practicar en la intimitat sense fer mal a terceres persones; l'enveja necessita una víctima, s'executa en un altre i aquesta és la cara més funesta ja que sempre va contra el proïsme, no al mateix subjecte. És doncs l'enveja la mare de molts altres defectes.

L'enveja és el gran esport nacional. Res causa més satisfacció en els necis que veure com s'estrellen les persones. La gent que s'alegra amb les desgràcies alienes és la pitjor de totes, és mala gent. Alguns artistes i escriptors per fer-se perdonar fins han simulat falses malalties o desgavells familiars i algun d'ells ha deixat constància escrita que aquestes mentides figuraven ser una solució per no ser envejats ni odiats. Es diu "enveja sana" davant dels triomfs d'algú; no m'ho he cregut mai, l'he vist malsana i no s'edulcorava amb l'adjectiu "sana". L'enveja corca sempre les carns de l'ànima. Fa molts anys ja vaig escriure sobre aquest tema i ara hi torno perquè la crisi ha desvetllat el monstre de l'enveja col·lectiva. Quan tothom prospera i les coses van bé, l'enveja social minva o es dissimula, ara en canvi quan s'entra en un període de recessió es dispara.

A l'illa de Formentera un costum ara en desuetud consistia a penjar sota els porxos de la casa els talls de xulla blanca, les llenques de carn magra salada de porc i les sobrassades per suscitar l'enveja dels veïns. Un distintiu d'abundància. Tanmateix en qualsevol comunitat els pinxos han procurat sempre mostrar en públic un estatus de superioritat per provocar l'enveja amb el vestit i amb joies. Tant en les societats més riques com en les més pobres algunes persones han cercat signes visiblement externs per sobresortir. Volien ser envejats i si ho aconseguien se sentien satisfets.

"Morir-se d'enveja", "menjar-se l'enveja", "si l'enveja fos tinya, quants de tinyosos hi hauria". Bertrand Russell sostenia que l'enveja és un dels aspectes més ruïns de la naturalesa humana i una de les causes més potents d'infelicitat ja que qui la pateix alimenta el desig de fer mal a altres. El primer assassinat és per enveja, Caïmn matà Abel per gelosia, per enveja.
Sortosament en el meu trajecte vital no m'he creuat amb grans envejosos. O potser eren tan bons que no me'n vaig adonar i m'han perjudicat sense saber-ho. L'enveja es respira arreu. Moltes accions perverses descansen sobre un jaç d'enveja. A la gent li agrada arruïnar el famós i la pura enveja és el motor que engrexina molts programes escombraria televisius: el públic contempla gratament com trinxen el famós.

L'enveja és una malatia psicològica incurable, perque l'envejós mai no ho reconeix davant dels altres sinó que s'ho nega a ell mateix. De cap manera ho accepta. La dependència unidireccional de l'envejós respecte a l'envejat fins perdura després la mort de l'envejat. Les armes més freqüents de l'envejós són la mentida i la difamació, inventar-se falòrnies per desacreditar al subjecte de la seva enveja. Donar-li mala fama social perquè caigui en desgràcia col·lectiva. Sovint després de dir mil pestes contra una persona, insinua que encara en sap moltes més coses però les calla per no fer-li més mal. El perfecte envejós sap construir un discurs hipercrític, creatiu, ben estructurat i ?raonat que fins sembla vertader per la seva exactitud i precisió i si no li funciona pot anar més enllà: a la destrucció física de la persona envejada. Un fantasma recorre el món des que és món: l'enveja.