Llibertat

En un món on el factor temps sembla haver sobrepassat la seva dimensió econòmica. La llibertat de pensament es converteix, sota la meva modesta opinió, en la màxima expressió de la llibertat.

(..) anàvem en cotxe i em deia: ostres tant de bo algun dia s’inventin una història que et permeti emmagatzemar el pensament, per així el dia que tingui temps poder recuperar totes les idees que em venen al cap en moments inesperats - sovint inoportuns- i poder-les treballar (...)

Quan vaig sentir això em vaig esgarrifar. Fins a què estarem disposats a cedir/pagar per més comoditat?

És cert que avui tots/es ens queixem del mateix: no tinc temps. No obstant, també és cert que no soms els únics: moltes persones tenen idees, algunes de bones i d’altres de menys afortunades... però partint del supòsit que aquestes fossin enginyoses: no tots/es les aprofitem/disfrutem ja que massa sovint oblidem que autogestionar-se i buscar temps (o gestionant més eficaçment el que tenim) contribueix - dibuixant el primer pas del llarg camí - a la realització de les mateixes.

No és en va que la constància, la disciplina, l’organització, la planificació, l’anàlisi, l’avaluació i la rectificació formin part de tot receptari estratègic (en l’aplicació que es vulgui: personal, familiar, mercantil, etc.) i a aquesta és la diferència entre idees/projectes potencialment realitzables i no.

La veritat, no volia tirar a norris la seva il·lusió però el sol fet de pensar quines altres utilitats podrien donar-hi a aquesta aplicació em va espantar.

Què hi ha quelcom més lliure que la marabunta de pensaments? Què hi ha quelcom més íntim i singular que la frenètica activitat neuronal de processament, de generació, de creació? Què hi ha quelcom més misteriós que aquest mar incontrolat, inabastable, grandiós i a la vegada efímer i escapadís?

En aquesta vida ens ho poden treure tot però no pas la llibertat de pensament (o sí, en situacions extremes).

Si hi ha quelcom que tinc clar és que per res del món voldria que ningú altri a part de mi tingués accés a la meva essència.

Esperem, doncs, que això mai sigui possible.