refugis de la guerra civil

Divendres passat parlant amb una companya al bar del poble, entre copichuela i copichuela, em va explicar que a Barcelona city estan recuperant diversos refugis de la Guerra Civil... ella va anar a visitar el número 307 de Poble Sec... la experiència, diu, fou estimulant sobretot per l’ambientació sonora i visual que només entrar et fa posar la pell de gallina quan per un moments et deixes en dur per una falsa realitat virtual...

M’explicava que els impulsors del projecte estan buscant persones que haguessin viscut en primera mà la necessitat de refugiar-se en aquest diguem-ne “equipaments” col·lectius soterranis per tal que la disposició sigui més fefaent a la realitat viscuda... els guies explicaven que una senyora de 87 anys s’havia ofert però que transcorreguts dos metres no va ser capaç continuar...

Llavors em vaig preguntar quina crec és la vertadera raó de la recuperació de la memòria històrica i pq tantes dificultats i obstacles per endegar aquestes i moltes més iniciatives... el perquè fem que tot sigui tan complicat? ni idea, però el sol fet d’intentar posar-me en la pell d’aquella senyora em va produir tal esgarrifor que vaig entendre que era necessari per ella, per la gent que l’estima i sobretot per nosaltres mateixos recordar les conseqüències dels nostres actes... sí, les conseqüències dels nostres actes: som nosaltres, com sempre, que recolzem un règim o un altre, som nosaltres qui fem la viu viu, som nosaltres que mirem a un altre costat, som nosaltres que empenyem les armes, som nosaltres que ens estem carregant el planeta, som nosaltres i les nostres debilitats, les nostres maldats... així què perquè punyetes no podem recuperar la memòria i recordar-nos que també som nosaltres qui podem fer que les coses no es repeteixin, que les coses canviïn, que les coses vagin millor?!

Gràcies Anna.