dimecres, 31 d’octubre del 2007

Casandra's TAV i el cofoisme català


Independientemente de nuestra opción política, de nuestro proyecto de sociedad, de nuestro apoyo a un sistema / escenario de futuro... lo cierto es, independientemente de ello, que el TAV o TGV está causando graves problemas a nuestra ciudadanía.

Lo cierto es que escucho relatos de compañeros / as que dicen querían hacer la broma de: el desembarco de Normandía por la llegada massiva de trabajadores / as de la empresa que venían de Gavà, etc... pero claro, veía esas caras de agobio y impotencia que tuve que callarme...

Ver imágenes en TV y en la prensa de una madre que a las 6h de la mañana llevaba en brazos un infante de apenas 4 años que sabía no retornaría a casa hasta las 20h/21h de la noche, me recordó las jornadas de 16h diarias de la revolución industrial cuando niños y mujeres eran mano de obra barata... cuando el trabajo ni tan sólo era un proyecto de vida sino mucho antes cuando no existía ni vida...

Saber que una compañera con un hijo con gran minusvalía llora impotente por tener que pelearse con el Departamento de personal para pedir con menos del tiempo establecido en el convenio el viernes para hacer puente y salvar, como se puede, la situación...

Bufff... sí, estas y muchísimos más relatos son el día a día de muchas personas... personas que están invirtiendo unas 3h/4h de trayecto diario por movilidad obligada que hasta la fecha solo era, a lo sumo, 1’5h

No hace falta que me remita a los informes del impacto económico que está supuniendo esta... no sé como llamarlo... esta... gestión (forzando su definición). Pero no suficiente con todo ello que aún tenemos que escuchar bromas y chistes de mal gusto sobre el pueblo catalán... que seremos de todo pero si una desventaja favorece al resto es EL COFOISME DEL POBLE CATALÀ!


La Punxa d'en Jap, EL PUNT: dimecres, 31 d'octubre de 2007

dijous, 25 d’octubre del 2007

El meu recolzament a la noia equatoriana del metro

Lamentablement, existeixen en aquest món grups d'amebes* que equívocament creuen que només existeix una manera de sentir-se “vius”: cometre actes irracionals en entorns al seu favor (amagant així la seva cobardia) per a sentir-se penosament millor.

A aquests tristos projectes d'ameba – ja que ni tant sols arriben a projecte de ser humà - i als seus "hinchas"/seguidors/exaltadors aquesta instància de la nostra estimada Mafalda:



ameba*
[del gr. amoibé 'canvi, transformació']
f ZOOL Nom donat als protozous de l'ordre dels ameboides, constituïts per una sola cèl·lula nua limitada per una membrana fina.

ideologia => estética => consumisme de masses


De vegades val més una imatge que mil paraules...

Pq pensa el que pensa vostè?


Hola a tots i a totes,

Avui he llegit un article d'opinió interessant de Manel Cruz, per tal de no distorssionar el mateix us el transcric tal qual:

nota aclaratòria sobre els autors/es: fins ara no ho havia dit però vull expressar-ho. Sóc de la opinió que s'ha de valorar l'aportació positiva de tota persona independentement de qui sigui aquesta... amb això vull dir que potser puc estar amb acord o desacord amb la seva manera general de pensar/opiniar (no és el cas, pq no conec l'autor, ni la seva biografia, ni ideologia, ni res de res...) però independentment de com sigui cadascú... la meva opció sempre serà allò -no el que representa ell/a- en aquell moment que ens ofereix a tots plegats...

(publicat a EL PERIÓDICO, 25 d'octubre de 2007)

Article de Manuel Cruz

La biologia, la cultura i la classe social no ho expliquen tot, ja que som capaços d'anteposar ideals

MANUEL Cruz*
¿Per què, en un moment determinat de la seva vida, els individus s'inclinen per una opció polí- tica en particular? A una pregunta com aquesta, d'aparença tan simple, s'hi poden proporcionar múltiples respostes. En el que ve a continuació m'interessaré per una.

Fa unes quantes setmanes, diferents diaris d'aquest país informaven que els autors d'un treball publicat recentment a la revista Nature Neuroscience asseguraven haver trobat diferències entre el funcionament d'un cervell liberal i el d'un cervell conservador. La substància de la seva tesi era bastant senzilla: el primer reacciona més bé als canvis, mentre que el segon és més rígid. Dubto que cap lector mitjanament culte se sobresaltés --o ni tan sols se sorprengués-- davant d'un tipus de tesi semblant.

De fet, des de fa bastant més de cent anys, hem anat sentint cantarelles semblants. Tots els cientificismes (biologisme, economicisme, sociologisme...) que esclaten al segle XIX arran de l'extraordinari desenvolupament de les diferents branques del coneixement, creuen disposar de la clau de volta de l'edifici del saber i, en la mateixa mesura, se senten en condicions de dictaminar quin element de la realitat és el que explica de manera més convincent tot el que hi ha.

PERÒ NO ens allunyem del punt de partida. Si, efectivament, els elements bàsics per entendre les diferents posicions polítiques es troben als cervells --diferents-- dels individus respectius, no es comprenen llavors del tot bé les variacions que experimenten les seves opcions polítiques al llarg del temps (fora que suposem que els seus cervells experimenten paral.leles variacions, que explicarien, posem per cas, els canvis en el sentit del seu vot). O un altre argument anàleg: si la causa dels comportaments públics posseeix una arrel cientí- ficament tan contrastada, de la mateixa manera partits que administracions i grans corporacions podrien establir, amb els poderosos mitjans de què disposen, prediccions d'alta fiabilitat al voltant de les preferències i decisions dels ciutadans.

En el fons, tant aquests com qualsevol altres arguments semblants apunten en una mateixa direcció, és a dir, la de cridar l'atenció sobre el fet que tots aquests ismes posen en entredit l'autonomia del subjecte a l'hora de prendre les seves pròpies decisions. Que aquesta autonomia no serà mai una autonomia absoluta --una sobirania sense restriccions-- sembla del tot indubtable. Tots som fills del nostre temps i de la nostra circumstància, i aquesta no és pas una afirmació merament retòrica, sinó que és vinculant. O, dit amb altres paraules, una afirmació que desenvolupa unes conseqüències teòriques de gran importància.

MOLT probablement hauríem de començar, si assumim aquesta premissa, per renunciar a formulacions de màxims (i de màxims era sostenir que tot, incloent-hi la ideologia, és qüestió de sensibilitat neurocognitiva), en benefici de posicions més ponderades. Del tipus: no ens inventem completament, sinó que, en el millor dels casos, ens modelem. O: no ens creem del no-res, sinó que ens anem construint amb uns materials que no vam tenir l'oportunitat d'escollir. Som, tal com va proposar en el seu moment el filòsof Javier Muguerza, preferidors racionals. Imperfectament racionals, posats a ponderar encara una mica més la posició.

Cosa que equival a afirmar que dibuixem les nostres preferències utilitzant totes aquelles eines i criteris que ens han estat donats, atribuint-los un ordre o una prioritat que --aquesta sí-- és a les nostres mans determinar. Podem abandonar-nos a les nostres pulsions immediates (i acollir-nos a la més lleugera i inconsistent de les justificacions: "¡És que jo sóc així!", exclamem quan obrem d'aquesta manera) o podem apostar per una jerarquia de les motivacions. És el que fan els que distingeixen, per exemple, entre interessos i raons. La distinció obre una via certament incitant cap als comportaments ètics en totes les esferes de la vida, però en particular en la política.

FA UNS QUANTS anys aquests comportaments es denominaven desclassament (i els protagonitzaven tots aquells que es posaven al servei de la causa d'una classe social diferent de la seva d'origen). En aquests moments, quan potser resulta il.lusori confiar en la proliferació d'actituds tan generoses, encara podem trobar al nostre voltant petits gestos que ens les poden recordar vagament. No serem del tot allò que estem obligats a ser per la nostra biologia, la nostra cultura o la nostra posició de classe mentre siguem capaços d'anteposar els ideals als interessos, els valors a les conveniències.¿Xerrameca grandiloqüent? ¿Frase rotunda per intentar acabar l'article amb unes gotes de brillantor? No. Em refereixo, intentant ser concret, a això que fan tants ciutadans quan recolzen una força política que no els afavoreix especialment (o potser fins i tot els perjudica en algun aspecte en particular), però que consideren que defensa un model de societat més just o més solidari. Senzill, ¿oi?

*Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Director de la revista Barcelona Metròpolis.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

El miedo a la libertad d'Erich Fromm


Jelou de nou,

Quant era adolescent vaig llegir el llibre Miedo a la libertad d'Erich Fromm i se'm va quedar grabada la imatge de com l'ésser humà construeix la seva pròpia gàbia i com conscient d'aquesta acció ens costa tant reconstrui-la a imatge i semblança dels nostres ideals:

El miedo a la libertad es el resultado del proceso que provoca en el hombre del moderno sistema industrial una autoconciencia de insignificancia personal, una sensación de soledad moral, una disposición a subordinar toda su vida a poderes exteriores y superiores a él. Tal proceso tiene lugar pese a que el sistema histórico que ha producido al hombre moderno libera a éste de los vínculos de la sociedad tradicional (proporcionándole independencia y racionalidad) y sienta las bases para una auténtica liberación de las potencialidades humanas.

“El miedo a la libertad” E. Fromm

La corrosión del carácter de Richard Sennett

Hola a tots i a totes,

Pels volst de principis de 2005 em van plantejar la següent qüestió: suposant que estàs bé a la feina... si t'ofereixen una feina amb millor sou i amb majors perspectives de creixement i satisfacció professional l'acceptaries?

I això és el que vaig respondre:
mumm.... ara, ens movem en un mercat laboral que es caracteritza per la seva transitorietat, innovació i projectes a curt termini (tot és caduc)... a veure si em sé explicar... les meves reticències al canvi serien precisament aquesta incertesa... si sospesés que amb acceptar la feina això implica trencar el cercle social dels meus... no l’acceptaria...


és a dir... no sé si heu llegit La corrosión del carácter de R. Sennett però l’exposició del fets que fa l’Enrico de les conseqüències que ha tingut les noves regles del joc del nou ordre a la seva vida són exactament els motius pels quals no acceptaria la feina... Enrico exemplifica el cas d’un jove fill d’un immigrant italià de la classe proletària americana... el seu pare va treballar tota la vida netejant WC, combinant-ho amb alguna que altra feina... ell, el fill, ha estudiat a la universitat hi al llarg de la seva jove vida (trenta llargs)... ha anat canviat de ciutat amb la seva dona, i els fills que han anat arribant, per tal de progressar... en resum: tot és caduc, res és estable, res és permanent... grans esforços, grans inversions en temps i en formació que han fet que es posin en dubte si son “bons pares”, si estan contribuint a la creació d’uns valors i una ètica per als seus fills...

doncs això... aquests temors i aquestes pors, sobre les conseqüències de les meves decisions, en la vida, educació i qualitat de vida dels meus, són i serien les meves resistències al canvi... i en segon terme, voldria saber si en la nova empresa es valora “escoltar i ser escoltat”, com es gestiona la participació i quins sistemes de motivació s’apliquen... finalment, i en últim terme, tindria la por que tinc sempre, en primera instància, a tot el què és nou o suposa un canvi... una por, d’altra banda, que crec és en certa mesura saludable... ja que et qüestiones a un mateix... una por, d’altra banda, que és supera un cop et llences i t’adones, que no és més que una inseguretat inicial que desapareix tant bon t’arremangues les mànigues i et poses a fer feina...

(si més no, de moment)

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Anatomía del miedo

Hola a tots i a totes de nou,

Avui vull compartir amb vosaltres la darrera lectura: Anatomía del miedo, un tratado sobre la valentía de José Antonio Marina

La descoberta?
Era un dimecres, 26 de setembre de 2007, al Palau de Congressos de Girona. Asseguda en un còmoda butaca vaig tenir la sort d’escoltar les paraules engrescadores de José Antonio Marina, especialista en filosofia de la intel·ligència i creativitat aplicada a l’economia.

Marina ens va delectar amb la ponència marc de la jornada a Girona del Cicle de la Innovació organitzat pel CIDEM. La jornada girava a l’entorn de la premissa que la innovació és molt més que una disciplina limitada a l’àmbit tecnològic i que ha d’esdevenir autèntica cultura d’empresa i de futur.

Per mi, les seves paraules, el seu carisme foren aire fresc que alimentaren els meus pensaments durant les següents setmanes. De fet, avui 16 d’octubre de 2007 havent passat menys de 4 setmanes dono per finalitzada la lectura del seu darrer llibre. La veritat em va faltar temps per buscar a la wikipedia i les llibreries virtuals la seva biografia.

L’embriaguesa fa difícil recordar la totalitat de la seva conferència tot i que les ganes de compartir alimenten l’esforç que em permet recordar fragments destacats:

Innovar/crear es una actitud, es la necesidad de sentirnos capaces de descubrir cosas nuevas.
Como en el póquer, no siempre gana quien tiene las mejoras cartas sino quien sabe jugarlas mejor... he aquí las posibilidades de la creatividad y la innovación.



No se puede innovar/crear sin cultivar la memoria personal/equipaje. Un burro por mucho que tenga un PC no ara nada mientras sea un burro.

Por mucho que haya inteligencia individual es necesario que exista un entorno que la favorezca y que no la bloquee.

Una empresa inteligente es aquella organización que consigue resultados extraordinarios con un equipo no extraordinario.

L’autor
Marina és Catedràtic excedent de filosofia en un institut madrileny, Doctor Honoris Causa per La universitat Politècnica de València, conferenciant i escriptor.

Podeu trobar més informació a la xarxa i també a la seva web personal:
http://www.joseantoniomarina.net/
(tot i que dissortadament fa mesos que no s’actualitza!)

A l’apartat “proyecto intelectual” d’aquesta web trobareu un fragment que el defineix perfectament: Al final he llegado a la conclusión de que el logro máximo de la inteligencia es la ética y su realización práctica, que es la bondad. Ya sé que esto suena ingenuo, pero todo lo que he escrito pretende demostrar científicamente que esa idea encierra la suprema sabiduría. Es decir, nuestra salvación.

Consells pràctics
Abans de res, un parell de consells pràctics:

1. Reserveu dos/tres tardes/matins a la lectura íntegra del llibre. És preferible reservar aquest espai per començar i acabar la lectura sense excessives intromissions. De fet, no és necessari que el deixeu reposar. Un cop arribats al final el bon regust de boca que et queda és el millor.

2. El llibre porta per subtítol: un tratado sobre la valentía. Cert però més cert és que us recomano la seva lectura no com un llibre d’estudi, d’anàlisi al que hàgiu d’anar prenent notes... no. Jo m’ho agafaria com si passéssiu un parell de tardes asseguts/des en un butaca del seu despatx escoltant el que us vol explicar, gaudint de la seva conversa. Tot i que reconec que en ocasions resulta un pèl pesadet el monòleg. Aviso al lector que el viatge és llarg i tortuós (preu que potser no tothom està disposat a pagar). És un llibre de filosofia tot i que fa constants referències a la psicologia.

Conclusió
És un llibre per aquells i aquells que com hom pensen que un món millor és possible. Que és possible construir una ètica comuna, una manera de fer, de pensar, d’actuar beneficiós per un/a mateix/a i per a la comunitat. De fet, és un consol descobrir que encara en quedem uns quants que creiem que no tot si val, que independentment de les imperfeccions/desvirtuts que configuren la nostra singularitat individual també està en nosaltres mateixos esforçar-nos a ser millor i exigir als altres que també ho facin (repasseu el sentido del deber pàgina 251 i següents).

El llibre
I sobre el llibre que us explico que no us hagi insinuat amb els dos consells anteriors i la conclusió... Sóc del parer que cadascú ha de descobrir/sentir per un/a mateix/a l’experiència d’avançar plana a plana i decidir si aquesta li aporta quelcom/l’engresca... així que com sempre i a tall de tast us he seleccionat uns quants paràgrafs:

Todos vivimos en la misma realidad, pero cada uno habitamos en nuestro propio mundo.

El que provoca el miedo, corrompe, y debe ser tratado como un corruptor.

Hay un proceso predecible en la aparición y extinción de los miedos normales. Emergen, se estabilizan y declinan.

Somos caracoles que viajamos con la casa mental a cuestas.

Una misma cosa puede vivirse como una amenaza o como una oportunidad. Depende del sujeto.

Un antídoto que se llama asertividad, y que se define, precisamente, como la capacidad de exponer las propias opiniones y necesidades y, en especial, de defender los propios derechos.

El ego occidental es individualista y fomenta una persona autónoma, dominante, dura, competitiva y agresiva.

La solución para luchar contra el miedo es disminuir el peligro o aumentar los recursos personales.

No es valiente quien se enfrenta sin más al obstáculo, sino el que se enfrenta animado por la razón que busca el bien.

Una cosa es el valor y otra no tener miedo.
Una cosa es el valor y otra la bravura.
Una cosa es el valor y otra la furia.
La valentía no es la sumisión a un miedo mayor.
No es valentía la ebriedad.

Valiente es aquel a quien ... i no puc continuar perquè si has arribat fins aquí, és millor que et llegeixis el llibre.

Per acabar
Gràcies Sr. Marina, ha estat un plaer.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Aristófanes

«La juventud envejece, la inmadurez se supera, la ignorancia puede ser educada y la borrachera desembriagada. Pero la estupidez es para siempre».
Aristófanes

El Club de los Emperadores

Fragment extret del guió de la pel·lícula El Club de los Emperadores:

"no saber que va passar abans del teu naixement és no deixar de ser mai una criatura"

Heideegger

No podemos ni siquiera imaginar como sería el mundo visto con los ojos de un valiente

Heideegger

P.D: llàstima que hi hagi tant de covard solt